Tradicions, festes i mainada

La promoció de la cultura popular catalana des de les escoles cal veure-ho com un dels grans èxits de la democràcia. En un moment en què la família i la comunitat estan canviant el seu paper en els processos de socialització dels infants, és molt tranquilitzador veure com la transmissió d'aquests coneixements queda assegurada pel paper que hi juga aquesta institució.

Tot i això, aquest canvi de paradigma, en el qual la cultura popular tradicional ja no és la cultura comuna, sinó només una opció més, i en el qual l'agent transmissor no és la comunitat en el seu conjunt, sinó un d'aquests agents (i un agent que no és neutre, ja que té moltes connotacions afegides), està provocant algunes distorsions en la percepció social que és té de la cultura popular tradicional. I aquestes distorsions, si no es corregeixen, poden acabar liquidant aquesta cultura popular, per la via de la descontextualització i la fossilització. Segurament en trobaríem diverses, d'aquestes distorsions causades per aquest model escolar de transmissió, però jo voldria centrar-me en tres, que se'm fan molt evidents en la manera com avui es presenta la tradició de Tots Sants:

  • La cultura popular tradicional com a festa

És molt bonic que les escoles celebrin les festes tradicionals: Nadal, festa major, Sant Jordi... Però no tot són festes a la cultura popular tradicional: també hi ha literatura tradicional, música tradicional, oficis tradicionals, vestuari tradicional... Si posem tot l'èmfasi en els elements festius, podem acabar perdent la visió complexa sobre la cultura d'on venim, i acabar-ho reduint tot al folklorisme més tronat, on tot ha de passar per la festa per tal de ser acceptat: la festa dels pastors al Pirineu, la festa dels pescadors de l'Empordà... Una mostra d'això n'és la roba: el vestuari tradicional acaba sent només un "uniforme de festa". Però un cas especialment greu és la readaptació de tradicions perquè siguin "festives", i això passa amb Tots Sants. Fa un any ja en parlava, però "la Castanyada" no deixa de ser un invent modern, moderníssim, basat en la idea de convertir els Tots Sants, una diada íntima, familiar, de recolliment, de memòria dels morts, en una "festa", que pugui ser exportable a les escoles.

  • La cultura popular tradicional com a activitat infantil

Aquest és un dels altres riscos del model de transmissió escolar: convertir la cultura popular tradicional en una activitat infantil. Això ho vivim sovint els músics de carrer: cercaviles de gegants enteses com a espectacle infantil, cobles de músics llogades per fer "animació infantil", cançons tradicionals presentades com a cançons infantils... El motiu de tot això és la reducció feta a les escoles, que potser funciona bé dins l'àmbit escolar, però que té com a contrapartida la percepció social de la cultura popular tradicional com un conjunt d'activitats per a l'entreteniment de la mainada. Però la cultura popular és la cultura de la comunitat. Ensenyar sardanes a la mainada està molt bé, però si la contrapartida és pensar que les sardanes són només "danses infantils", no haurà servit de res.

  • La cultura popular tradicional com a realitat secularitzada

Aquest és un tema complex, i segurament aquí només podré apuntar-lo. Però la necessitat d'explicar la cultura popular tradicional en les escoles laiques ha obligat a haver d'amagar, o de substituir, la base religiosa d'aquesta cultura, una base que, al cap i a la fi, es la que li dóna sentit. I, si d'una banda està molt bé poder participar de la cultura popular sense haver d'identificar-se amb una determinada confessió, alhora sovint veiem com la cultura popular secularitzada que en sorgeix no deixa de ser una caricatura d'allò que en el fons voldria ser. I, en aquest cas, torno a pensar en Tots Sants. Si alguna cosa tenen en comú la Castanyada i el Halloween és que són festes desarrelades. La celebració original és el Tots Sants (una celebració que ja beu d'espiritualitats anteriors al cristianisme), i té com a punt central la memòria dels avantpassats. Podem optar per enfotre'ns dels morts i tindrem el Halloween (disfressar-se de zombi és això, no?), o bé ignorar els morts i tindrem la Castanyada (i que algú m'expliqui llavors el sentit d'una festa basada en menjar castanyes i panellets el primer dia de novembre). Tant en un cas com l'altre, qui vulgui descobrir el sentit de les festes veurà que són festes totalment buides.

Així doncs, celebrem que a les escoles es faci transmissió de la cultura popular i tradicional, però ja que sabem que aquesta transmissió, per sí sola, és tant o més perillosa que la seva no transmissió, procurem complementar-la amb un reforç per part dels altres àmbits de la vida social. Que l'escola sigui un instrument per preservar i mantenir la cultura popular i tradicional, però que mai no se l'acabi apropiant per deixadesa de tots.

Imatge: ballada de sardanes a l'escola Turó Blau, de Barcelona.

Comentaris