Em va demanar l'opinió sobre el text i, després d'enviar-li, la comparteixo aquí, per si per algú pogués ser d'interès.
***********************************
Hola, Pau!
Comentaris. D'entrada, veig que són dos articles en un: primer una valoració de la festa, i després un tema de fons sobre el flabiol.
Sobre la valoració, estic d'acord amb el que dius (o amb el que em sembla que vols dir, ja que ho enllesteixes molt ràpid!). La dinàmica de la festa del flabiol em sembla que mostra signes d'esgotament, però també em sembla que aquests signes fa molts anys que hi són, i la festa ha continuat. Tot plegat fa de la festa un malalt amb la salut de ferro. I potser caldria forçar d'alguna manera una reflexió sobre com volem que sigui la festa, abans no se'ns mori a les mans i llavors ens preguntem què ha passat. La propera festa serà la número 30, potser es podria aprofitar l'avinentesa.
Sobre el tema de fons del flabiol, és un tema complicat. Em sembla que el cas del flabiol és força especial com perquè no fem comparacions directes amb els casos d'altres instruments. Alhora, estic d'acord que, en alguns aspectes, la gralla pot ser, sinó un model, sí una inspiració. Ho hem de fer tot amb el flabiol? No ho sé, potser sí, potser no. D'entrada, del cor em surt que sí. Per això, no vaig criticar (com van fer d'altres) el concert de jazz amb flabiol del dissabte. O, en tot cas, vaig criticar-ne aspectes formals (la partitura, el tamborí mallorquí...), però no el fons. Em sembla magnífic que es faci jazz amb flabiol, com em semblaria magnífic que es fes punk-rock o hip hop. O Händel. Sí que em sembla, però, que tampoc no hem de caure en la idolatria flabiolaire. Si volem que el flabiol sigui un instrument normal, també hem de poder establir-li límits. Per exemple: no acabaria de veure clar que en un funeral es toqués el cant dels ocells (curiós cas de nadala reconvertida en marxa fúnebre) amb flabiol. Com no veuria clar un ball de bastons acompanyat de contrabaix solista (i no serà perquè el contrabaix no és un instrument normalitzat). Vull dir, que el flabiol no deixa de ser una flauta de bec sopranino amb un bon parell de pebrots. I les flautes de bec, en general, comparteixen certes limitacions, però acceptar-les no vol dir que no ens prenguem seriosament l'instrument. En canvi, forçar el flabiol no tinc clar que ajudi a normalitzar-lo, més aviat el contrari: demostra que és un instrument amb poca autoestima, que necessita autoafirmar-se contínuament per sentir-se menys a disgust. En resum: cap limitació del flabiol per motius ideològics o prejudicis, però mirem de tenir una visió honesta de les possibilitats i virtuts reals de l'instrument.
I, sobre comparar-lo amb altres instruments, com la gralla, penso que aquí hem de tenir en compte que partim de realitats molt diferents. Per exemple, el flabiol, a diferència de la gralla, fa anys que és al conservatori, i tenim un bon gruix de composicions d'alt nivell per aquest instrument. Això, la gralla no ho té. En canvi, el flabiol té un problema, per a mi molt greu, de divisió interna, entre el flabiol acadèmic i el popular. I penso que aquesta hauria de ser la nostra prioritat ara mateix. Perquè la divisió ens debilita als dos. En la gralla, es pot establir una trajectòria entre la gralla popular i la de concert: els grans grallers (Ganxets, Canya d'Or, Roser Olivé, etc.) són també grallers de carrer, i els grallers de carrer poden arribar a ser “grallers de concert” sense haver de fer cap ruptura formativa (de fet, els grallers de l'ESMUC, mestres i alumnes, són també grallers de carrer). Un flabiolaire de carrer que vulgui fer “flabiol acadèmic”, en canvi, haurà d'entrar en un món diferent: són diferents les persones, els referents, la “cultura flabiolaire”. Hi ha molt pocs casos de flabiolaires que puguin fer de pont (ara mateix, només se m'acudeixen en Marc Riera i en Quim Boix), i a nivell d'actituds hi ha cosetes que no m'agraden (la manca d'interès per la percussió per part dels flabiolaires acadèmics, o l'opció per la lectura en “to real” dels flabiolaires populars, per exemple). Així, que flabiolaires populars es trenquin les banyes per fer “innovacions” que els acadèmics fa anys que tenen resoltes, o que els acadèmics vulguin “popularitzar-se” tocant balls tradicionals sense conèixer els recursos interpretatius dels flabiolaires populars m'entristeix.
Abans de poder sortir i menjar-se el món, per tant, em sembla que el flabiol ha de fer un procés intern d'empoderament, d'alliberament, de presa de consciència. Una revolució flabiolaire que sacsegi la manera d'organitzar-nos, de mirar l'instrument i el món flabiolaire. Si no, seguirem fent bastonades de cec.
(La imatge no té res a veure amb el text, però m'ha agradat)
Comentaris. D'entrada, veig que són dos articles en un: primer una valoració de la festa, i després un tema de fons sobre el flabiol.
Sobre la valoració, estic d'acord amb el que dius (o amb el que em sembla que vols dir, ja que ho enllesteixes molt ràpid!). La dinàmica de la festa del flabiol em sembla que mostra signes d'esgotament, però també em sembla que aquests signes fa molts anys que hi són, i la festa ha continuat. Tot plegat fa de la festa un malalt amb la salut de ferro. I potser caldria forçar d'alguna manera una reflexió sobre com volem que sigui la festa, abans no se'ns mori a les mans i llavors ens preguntem què ha passat. La propera festa serà la número 30, potser es podria aprofitar l'avinentesa.
Sobre el tema de fons del flabiol, és un tema complicat. Em sembla que el cas del flabiol és força especial com perquè no fem comparacions directes amb els casos d'altres instruments. Alhora, estic d'acord que, en alguns aspectes, la gralla pot ser, sinó un model, sí una inspiració. Ho hem de fer tot amb el flabiol? No ho sé, potser sí, potser no. D'entrada, del cor em surt que sí. Per això, no vaig criticar (com van fer d'altres) el concert de jazz amb flabiol del dissabte. O, en tot cas, vaig criticar-ne aspectes formals (la partitura, el tamborí mallorquí...), però no el fons. Em sembla magnífic que es faci jazz amb flabiol, com em semblaria magnífic que es fes punk-rock o hip hop. O Händel. Sí que em sembla, però, que tampoc no hem de caure en la idolatria flabiolaire. Si volem que el flabiol sigui un instrument normal, també hem de poder establir-li límits. Per exemple: no acabaria de veure clar que en un funeral es toqués el cant dels ocells (curiós cas de nadala reconvertida en marxa fúnebre) amb flabiol. Com no veuria clar un ball de bastons acompanyat de contrabaix solista (i no serà perquè el contrabaix no és un instrument normalitzat). Vull dir, que el flabiol no deixa de ser una flauta de bec sopranino amb un bon parell de pebrots. I les flautes de bec, en general, comparteixen certes limitacions, però acceptar-les no vol dir que no ens prenguem seriosament l'instrument. En canvi, forçar el flabiol no tinc clar que ajudi a normalitzar-lo, més aviat el contrari: demostra que és un instrument amb poca autoestima, que necessita autoafirmar-se contínuament per sentir-se menys a disgust. En resum: cap limitació del flabiol per motius ideològics o prejudicis, però mirem de tenir una visió honesta de les possibilitats i virtuts reals de l'instrument.
I, sobre comparar-lo amb altres instruments, com la gralla, penso que aquí hem de tenir en compte que partim de realitats molt diferents. Per exemple, el flabiol, a diferència de la gralla, fa anys que és al conservatori, i tenim un bon gruix de composicions d'alt nivell per aquest instrument. Això, la gralla no ho té. En canvi, el flabiol té un problema, per a mi molt greu, de divisió interna, entre el flabiol acadèmic i el popular. I penso que aquesta hauria de ser la nostra prioritat ara mateix. Perquè la divisió ens debilita als dos. En la gralla, es pot establir una trajectòria entre la gralla popular i la de concert: els grans grallers (Ganxets, Canya d'Or, Roser Olivé, etc.) són també grallers de carrer, i els grallers de carrer poden arribar a ser “grallers de concert” sense haver de fer cap ruptura formativa (de fet, els grallers de l'ESMUC, mestres i alumnes, són també grallers de carrer). Un flabiolaire de carrer que vulgui fer “flabiol acadèmic”, en canvi, haurà d'entrar en un món diferent: són diferents les persones, els referents, la “cultura flabiolaire”. Hi ha molt pocs casos de flabiolaires que puguin fer de pont (ara mateix, només se m'acudeixen en Marc Riera i en Quim Boix), i a nivell d'actituds hi ha cosetes que no m'agraden (la manca d'interès per la percussió per part dels flabiolaires acadèmics, o l'opció per la lectura en “to real” dels flabiolaires populars, per exemple). Així, que flabiolaires populars es trenquin les banyes per fer “innovacions” que els acadèmics fa anys que tenen resoltes, o que els acadèmics vulguin “popularitzar-se” tocant balls tradicionals sense conèixer els recursos interpretatius dels flabiolaires populars m'entristeix.
Abans de poder sortir i menjar-se el món, per tant, em sembla que el flabiol ha de fer un procés intern d'empoderament, d'alliberament, de presa de consciència. Una revolució flabiolaire que sacsegi la manera d'organitzar-nos, de mirar l'instrument i el món flabiolaire. Si no, seguirem fent bastonades de cec.
(La imatge no té res a veure amb el text, però m'ha agradat)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada