Sembla que els propers dies vindrà una llevantada que ens deixarà a tots ben xops, si és que no tenim la precaució de sortir de casa ben protegits d'algun estri adequat a la situació. Molts de vosaltres prendreu el paraigua, i si en preneu dos, els paraigües. El problema serà, com sempre, que algun espavilat voldrà prendre el paraigües, com si els castellanismes fossin més impermeables.
Curiós personatge, el paraigua. Ha donat nom a un ofici, el de paraigüer, del que ja no sé si en queda algun exemplar viu que pugui mantenir-ne viva l'espècie. Ara mateix, només em ve al cap una botiga de paraigües al carrer de Pau Claris, de Barcelona. També ha fet algunes aportacions a l'art, com l'escultura de la dama del paraigua, actualment fagocitada pel zoològic dins el recinte del parc de la Ciutadella.
El paraigua també atresora dins seu tot un altre art que, com el gremi de paraigüers, em penso que té els dies comptats: el de saber plegar-lo. És un art compartit amb el de saber plegar un para-sol, que és una ombrel·la de barnilles. La principal diferència entre plegar un para-sol i plegar un paraigua és que el primer es pot plegar sempre, mentre que, pel que fa al segon, cal esperar a que sigui sec. Plegar un paraigua moll, no només és una manera de fer-lo malbé, sinó també la millor forma d'identificar un farsant en l'art de plegar paraigües. Com bé és sabut, si és moll, el que cal és estendre'l. I, si no és possible, aleshores cal ficar-lo en un paraigüer (compte, no el confongueu amb l'ofici, aquí ens referim a l'estri), per tal que l'aigua que en regalima no mulli el terra.
Llegia al diccionari Alcover-Moll que, a la banda del Rosselló, del paraigua en diuen parapluja. Segons els lingüistes, a causa de la influència francesa del parapluie. Pot ser. D'altra banda, com a mínim a Olot, durant el segle XVIII, hi ha prou constància documental de l'existència de parapluges. Que també pot tenir influència francesa, però no sé si tanta. Sempre m'ha semblat molt més coherent el mot parapluja: si tenim paravents (i no para-aires) i para-sols (i no parallums), per què preferim tenir paraigües abans que parapluges?
Curiós personatge, el paraigua. Ha donat nom a un ofici, el de paraigüer, del que ja no sé si en queda algun exemplar viu que pugui mantenir-ne viva l'espècie. Ara mateix, només em ve al cap una botiga de paraigües al carrer de Pau Claris, de Barcelona. També ha fet algunes aportacions a l'art, com l'escultura de la dama del paraigua, actualment fagocitada pel zoològic dins el recinte del parc de la Ciutadella.
El paraigua també atresora dins seu tot un altre art que, com el gremi de paraigüers, em penso que té els dies comptats: el de saber plegar-lo. És un art compartit amb el de saber plegar un para-sol, que és una ombrel·la de barnilles. La principal diferència entre plegar un para-sol i plegar un paraigua és que el primer es pot plegar sempre, mentre que, pel que fa al segon, cal esperar a que sigui sec. Plegar un paraigua moll, no només és una manera de fer-lo malbé, sinó també la millor forma d'identificar un farsant en l'art de plegar paraigües. Com bé és sabut, si és moll, el que cal és estendre'l. I, si no és possible, aleshores cal ficar-lo en un paraigüer (compte, no el confongueu amb l'ofici, aquí ens referim a l'estri), per tal que l'aigua que en regalima no mulli el terra.
Llegia al diccionari Alcover-Moll que, a la banda del Rosselló, del paraigua en diuen parapluja. Segons els lingüistes, a causa de la influència francesa del parapluie. Pot ser. D'altra banda, com a mínim a Olot, durant el segle XVIII, hi ha prou constància documental de l'existència de parapluges. Que també pot tenir influència francesa, però no sé si tanta. Sempre m'ha semblat molt més coherent el mot parapluja: si tenim paravents (i no para-aires) i para-sols (i no parallums), per què preferim tenir paraigües abans que parapluges?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada