La Guerra Civil Espanyola (o, com deia Sales, la Guerra del Desastre Nacional), ha passat a la història, entre d'altres motius, per ser una de les primeres guerres a bastament cobertes per la fotografia, fet que ens ha permès, avui, de disposar d'un gran fons fotoperiodístic que ens ajuda a comprendre moltes de les facetes de la vida quotidiana d'aquell conflicte, tant al front com a la reraguarda. I, en aquest sentit, un dels elements que sempre m'ha encuriosit és la presència d'instruments musicals al front (més enllà dels propis dels tocs i la música militar). Probablement, el culpable d'aquesta curiositat fou un disc que des de petit sempre recordo a casa de mons pares, i que tenia (i té) aquesta portada:
El disc no esmenta cap referència de l'origen de la imatge, de manera que sempre ens quedarà el dubte de si la fotografia és espontània o un posat, de si realment són soldats o figurants, de si realment és de la Guerra Civil... En tot cas, no em negareu que la imatge és evocadora: diversos soldats escolten un gramòfon o una gramola portàtil, mentre dos altres soldats ho acompanyen a la bandúrria. Durant molt de temps vaig buscar la imatge sencera, sense retallar, amb l'esperança que el context hi aportaria una mica més d'informació. Malauradament, quan la vaig trobar (també, a la portada d'un disc) vaig veure que, d'aquí, no en trauríem gaire cosa més:
Una de les coses que sempre m'havia sorprès era la presència d'instruments de la família de la bandúrria, ja que són instruments principalment melòdics, no pas harmònics. No ho sé, em semblava que, per a acompanyar el cant (segurament, els prejudicis pel que fa a les "cançons de la Guerra Civil" m'havien condicionat la mirada), seria millor una guitarra o un acordió, per exemple. Però el cert és que l'origen popular d'aquests instruments podria explicar molt bé la seva presència en les tropes, amb un raonament més plausible: soldats que tocaven a la rondalla del poble podrien perfectament endur-se els instruments al front, amb l'únic objectiu de fer més passables els dies d'inactivitat durant la contesa. Així, no és tant que portessin instruments amb un objectiu previ de fer-los servir de forma "social", sinó més aviat que, en els moments d'esbarjo, es feien servir els instruments de què es disposava, malgrat potser no fossin els més aptes per a fer música en grup. Una altra foto d'aquests instruments la vaig trobar a la notícia, publicada el 25 de setembre del 2009 al diari Público, de la descoberta a Rússia d'un fons de fotografies de la Guerra Civil. Sota el titular "Más imágenes de guerra" es podia veure aquesta imatge:
Un grup de soldats, de no sé de quin bàndol, envolten un company que somrient sosté una bandúrria tenor (també anomenat llaüt, o llaüt espanyol), sense que, a prop, s'hi endevini cap altre instrument. Això (i seguim en el relliscós món de les hipòtesis) lligaria amb el que hem dit, d'un ús principalment individual d'aquests instruments com a entreteniment. Una altra imatge (d'una qualitat pèssima, ja que prové d'una captura de pantalla d'un vídeo de Youtube) ens torna a mostrar una bandúrria solitària, envoltada de possibles milicians (aquest cop, ostensiblement armats!). Un cop més, tenim dubtes de la veridicitat documental de la fotografia (la disposició de la gent és massa "perfecta", no us sembla?), però el contingut segueix en la línia dels que hem vist fins ara:
Algun cop s'ha dit que la presència de bandúrries es podria entendre pel fet que, per la seva mida, són més còmodes de traginar que no pas, per exemple, les guitarres. Aquest argument, però, seria plausible si els músics haguessin d'escollir entre endur-se un o altre instrument. Però semblaria més lògic pensar que cadascú s'endú l'instrument que té, i m'estranyaria que tots els bandurristes fossin també guitarristes, i viceversa. A més, la presència documentada d'acordions notablement voluminosos també posa en dubte aquesta explicació.
El que està clar és que les bandúrries, als anys trenta del segle XX, eren un instrument molt popular. I que, segurament per aquest motiu, a les bandúrries, d'alguna manera o altra, també els va tocar haver de fer la guerra.
Actualització 14/01/2015: A la web del diari El País, el dia 8 de gener va aparèixer aquesta fotografia, il·lustrant una notícia sobre un nou disc de cançons de la Guerra Civil. És una fotografia d'estudi, de manera que té poc valor documental de la pràctica musical, però val la pena per la seva qualitat. Al peu de foto hi podem llegir: "Fotografia procedent de l'àlbum personal de Marcel Borloz, ciutadà suís integrant de les Brigades Internacionals". Els instruments, ben populars, són una guitarra, un acordió de botons i una bandúrria. En aquest cas sembla clar que es tracta del bàndol republicà.
El disc no esmenta cap referència de l'origen de la imatge, de manera que sempre ens quedarà el dubte de si la fotografia és espontània o un posat, de si realment són soldats o figurants, de si realment és de la Guerra Civil... En tot cas, no em negareu que la imatge és evocadora: diversos soldats escolten un gramòfon o una gramola portàtil, mentre dos altres soldats ho acompanyen a la bandúrria. Durant molt de temps vaig buscar la imatge sencera, sense retallar, amb l'esperança que el context hi aportaria una mica més d'informació. Malauradament, quan la vaig trobar (també, a la portada d'un disc) vaig veure que, d'aquí, no en trauríem gaire cosa més:
Una de les coses que sempre m'havia sorprès era la presència d'instruments de la família de la bandúrria, ja que són instruments principalment melòdics, no pas harmònics. No ho sé, em semblava que, per a acompanyar el cant (segurament, els prejudicis pel que fa a les "cançons de la Guerra Civil" m'havien condicionat la mirada), seria millor una guitarra o un acordió, per exemple. Però el cert és que l'origen popular d'aquests instruments podria explicar molt bé la seva presència en les tropes, amb un raonament més plausible: soldats que tocaven a la rondalla del poble podrien perfectament endur-se els instruments al front, amb l'únic objectiu de fer més passables els dies d'inactivitat durant la contesa. Així, no és tant que portessin instruments amb un objectiu previ de fer-los servir de forma "social", sinó més aviat que, en els moments d'esbarjo, es feien servir els instruments de què es disposava, malgrat potser no fossin els més aptes per a fer música en grup. Una altra foto d'aquests instruments la vaig trobar a la notícia, publicada el 25 de setembre del 2009 al diari Público, de la descoberta a Rússia d'un fons de fotografies de la Guerra Civil. Sota el titular "Más imágenes de guerra" es podia veure aquesta imatge:
Un grup de soldats, de no sé de quin bàndol, envolten un company que somrient sosté una bandúrria tenor (també anomenat llaüt, o llaüt espanyol), sense que, a prop, s'hi endevini cap altre instrument. Això (i seguim en el relliscós món de les hipòtesis) lligaria amb el que hem dit, d'un ús principalment individual d'aquests instruments com a entreteniment. Una altra imatge (d'una qualitat pèssima, ja que prové d'una captura de pantalla d'un vídeo de Youtube) ens torna a mostrar una bandúrria solitària, envoltada de possibles milicians (aquest cop, ostensiblement armats!). Un cop més, tenim dubtes de la veridicitat documental de la fotografia (la disposició de la gent és massa "perfecta", no us sembla?), però el contingut segueix en la línia dels que hem vist fins ara:
Algun cop s'ha dit que la presència de bandúrries es podria entendre pel fet que, per la seva mida, són més còmodes de traginar que no pas, per exemple, les guitarres. Aquest argument, però, seria plausible si els músics haguessin d'escollir entre endur-se un o altre instrument. Però semblaria més lògic pensar que cadascú s'endú l'instrument que té, i m'estranyaria que tots els bandurristes fossin també guitarristes, i viceversa. A més, la presència documentada d'acordions notablement voluminosos també posa en dubte aquesta explicació.
El que està clar és que les bandúrries, als anys trenta del segle XX, eren un instrument molt popular. I que, segurament per aquest motiu, a les bandúrries, d'alguna manera o altra, també els va tocar haver de fer la guerra.
Actualització 14/01/2015: A la web del diari El País, el dia 8 de gener va aparèixer aquesta fotografia, il·lustrant una notícia sobre un nou disc de cançons de la Guerra Civil. És una fotografia d'estudi, de manera que té poc valor documental de la pràctica musical, però val la pena per la seva qualitat. Al peu de foto hi podem llegir: "Fotografia procedent de l'àlbum personal de Marcel Borloz, ciutadà suís integrant de les Brigades Internacionals". Els instruments, ben populars, són una guitarra, un acordió de botons i una bandúrria. En aquest cas sembla clar que es tracta del bàndol republicà.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada