Aquest estiu he viscut dues experiències musicals especialment reveladores. D'experiències musicals n'he viscut més de dues, però aquestes de les que vull parlar avui m'han fet repensar i revisar diversos "donats per descomptat", un fet que sempre és d'agrair, ja que només és així com s'avança i es creix humanament i, en aquest cas, musicalment.
La primera va ser al Vendrell, durant la festa major dedicada a Santa Anna, patrona de la ciutat. Vaig gaudir del privilegi de poder tocar per al ball de figuetaires i, com que m'allotjava a casa d'un històric graller vendrellenc, de bon matí em vaig afegir a les matinades. Poc abans de les vuit vam arribar al carrer dels cafès, a la cantonada amb el carrer del Nord, on hi ha el punt tradicional de trobada dels grallers i timbalers. Imagineu-vos si és tradicional, que a terra hi ha una placa de marbre gris on hi ha gravat: "Cal Jornet. Matinades del Vendrell. Km. 0" amb el dibuix d'una gralla i d'un timbal. De l'esmentat Cal Jornet ja no en queda res (al seu lloc hi ha un impersonal Calzedonia), però gràcies als grallers es manté ben viva la vella denominació de l'indret, ja que el dia anterior tothom ens va acomiadar amb un "Fins demà a Cal Jornet!". A voltes penso que una de les funcions del músic tradicional és, precisament, la de fer de garant de tants i tants coneixements i costums que el temps esfuma. Som, per dir-ho d'alguna mena, com l'avi de la tribu: una vella consciència que remoreja suaument i constant darrere del brogit del món modern. En tot cas, vam arribar poc abans de l'hora, i darrere nostre, de mica en mica, es va anar afegint més gent, fins a aplegar-nos-hi ben bé una vintena. Quin goig de colla! Allà hi havia músics joves, dels que han passat per escoles de música i conservatoris, però també gent de mitjana edat, i algun altre de més anys. Tots, vendrellencs que estimen la gralla i el timbal, i s'ho senten seu: no en va, el Vendrell és una de les capitals històriques de la Catalunya grallera. Pel que fa als instruments, hi havia moltes gralles dolces, algunes de seques, timbals de diversa factura i, en mig de tots, un preciós timbal de llautó centenari, amb la marca "F. BADIA 1900". L'amo, en Jaume, anomenat "en Canyes" no sé si com a cognom o com a sobrenom, menava una botiga de gra cuit (encara avui és conegut per saber encertar amb excepcional precisió el punt just de cocció dels cigrons: en dono fe). Quan es va jubilar, va posar-se a tocar el timbal, i va arreglar-se aquest vell timbal que va trobar no sé on. La seva presència en aquell cercle hi aportava un emocionant valor de relligament, de nexe amb la vella tradició grallera. Vam fer una passada del toc de matinades tots junts, en rotllana, i després ens vam anar disgregant en grups, cada un dels quals faria un recorregut diferent. El nostre camí va passar per sota la finestra d'un vell graller vendrellenc, que no vam poder veure i del que no en recordo el nom, i al cap de diverses giragonses pels carrers del centre de la vila, i de travessar la riera, va acabar anant a petar davant la casa de Jaume Esteve, vell timbaler, més conegut com en Casalta. Aquest sí que va baixar a rebre'ns, i em va impressionar la seva presència. Terrisser jubilat, nascut l'any vint-i-sis, havia tocat amb en Jaume Vidal, l'Albert Jané (a) Carbassó, en Macari Domingo i en Ton de la Gralla, entre d'altres. I és famós en el món graller, a més, per l'anècdota viscuda amb el mestre Pau Casals. S'explica que l'any seixanta-quatre, en una visita que diversos vendrellencs feren al músic, exiliat a Prada de Conflent, quan en Casalta es disposava a tocar, l'instrument li va caure, i la pell se li va estripar. Emprenyat per no poder tocar davant de Casals, va aixafar el timbal, i es va prometre que mai més no tocaria el timbal. I així ho féu, fins que fa pocs anys, i per la insistència del graller Jordi Inglès, conegut com en Bero, va accedir a tornar a tocar, encara que ara ja sols com a activitat excepcional. En Casalta és un home prim, més aviat baix, lleugerament corbat, però amb una vitalitat envejable, sobretot si en tenim en compte l'edat. S'interessà per nosaltres, i per l'activitat de les gralles durant la festa. Bon conversador, ens va obsequiar amb una agradabilíssima pausa en el nostre recorregut musical. Ja després, vam fer via enmig d'un Vendrell que ja començava a mostrar més activitat, per anar a petar al carrer de Colom, al Bar Montserrat, conegut com a Cal Guitarra, on ens hi esperava l'esmorzar. Allà ens hi vam tornar a aplegar tots els músics, en una taula llarga que ben bé semblava el taulell d'un magatzem musical. La teca ja us la podeu imaginar: brasa, platillos, i vi abundant. Després dels cafès, alguns músics van demanar un gotet de Fernet Branca. Es veu que era el digestiu preferit d'algun dels grallers vells (no en recordo quin) i ara ha esdevingut un tradicional homenatge en forma d'amargant destil·lat. I, un cop els estómacs foren plens, s'inicià la sobretaula musical. Amb en Bero fent de mestre de cerimònies, la diversa colla de grallers i timbalers començà a desgranar les clàssiques melodies vendrellenques, que vaig saber identificar gràcies al recull de partitures d'en Jaume Vidal, que ja fa anys fou editat en forma de llibre, i que moltes vegades havia llegit i rellegit quan em vaig iniciar en el món de la gralla. Em va agradar veure com, més enllà de la diferència d'edat, de la diferència d'estudis musicals, i de la diferència d'instruments, tots aquells músics van saber-se unir en un sol so. Un timbre clarament vendrellenc, tan diferent de les gralles que fins llavors havia sentit per altres indrets de Catalunya, com Tarragona, Vilafranca o Sitges. Americanes, valsos i pasdobles van fer emulsionar les emocions de tots els presents. Fou un moment màgic, que no s'allargà més enllà d'una mitja horeta, però durant el qual un clima de complicitat ens envaí a tots. Cal Jornet, el vell timbal centenari, l'encaixada de mans amb en Casalta, el repertori d'en Vidal. Potser a Vilafranca les colles de grallers afinen millor, porten les peces més estudiades, i els virtuosos tenen més oportunitats per al lluïment. Però en aquell bar del Vendrell hi vaig sentir, en l'accepció més profunda del mot, més música de gralla que en tot el ball de gralles de la festa major de Sant Fèlix.
I la segona experiència va ser a finals d'agost, a Sarrià. Els musicassos de la la companyia de dansa i música antiga Xuriach (Anna Romaní, Marc Riera, Carles Mas, Soledad Sánchez, Francesc Tomàs "Panxito") havien organitzat un campus intensiu de tres dies sobre el contrapàs i la sardana i, com que les dates m'anaven bé, m'hi vaig inscriure. Era la primera vegada que m'apuntava a un curs de dansa (jo sóc dels que sempre fa la broma que em vaig fer músic per no haver de ballar) però aquest cop m'atreia la proposta: el curs estava orientat vers un treball integrat de les esferes musical i coreogràfica, tot partint d'aquella idea que per a tocar bé un ball has de saber ballar-lo, i per a ballar-lo has d'entendre bé la música. Els organitzadors van saber vendre molt bé l'excepcionalitat del curs (de fet, es va acabar amb la ballada d'un contrapàs que feia cent deu anys que no s'havia tornat a ballar!) i, si hi afegim que el curs feia tota la pinta de ser també un espai de retrobament de velles amistats, tot plegat va fer que no em costés gaire decidir-me. Com a curiositat, val la pena ressaltar que, ja durant el curs, diversos músics ens vam adonar tot xerrant del fet que coincidíem en viure el nostre bateig dansaire. Aquest, doncs, també es podria considerar un èxit més de la companyia Xuriach. Ara no m'estendré detallant el curs, ja que això m'allunyaria del fet que vull comentar, però sí que cal explicar que el curs es plantejava com una experiència de treball sobre el contrapàs, i la seva relació amb la sardana curta o antiga, i com una exploració de les relacions entre aquests i la sardana llarga o moderna, de tal manera que des d'una perspectiva més oberta es pogués considerar les tres formes com a parts integrants d'una mateixa realitat de dansa, tot intentant trencar el dualisme que representen la dansa antiga i la folklòrica o folkloritzada, d'una banda, i la sardana llarga de l'altra. El curs es va acabar amb una ballada a la plaça del Consell de la Vila de Sarrià, just davant l'edifici del que fou ajuntament d'aquest antic municipi de la falda de Collserola. I és sobre aquesta ballada que m'agradaria centrar-me. Serien pels volts de les nou del vespre que ens hi vam aplegar els participants del curs, alguns amics i familiars, i diversos passavolants sorpresos per la presència de la Cobla Sabadell sobre l'entarimat. Llavors, vam oferir els balls que havíem estat preparant. Vam començar pel contrapàs xinxina, que és una dansa recollida al Pallars, i que de contrapàs en té el nom i la música, si bé la coreografia s'allunya força de la resta de contrapassos, ja que acaba sent un ball de parella encobert. Seguidament, vam ballar el contrapàs de Sant Genís de Palafolls, una dansa feliçment recuperada fa uns anys, que té com a característica que el rest de balladors es va trenant i destrenant durant l'evolució del ball. En tercer lloc vàrem ballar el contrapàs de Prats de Molló, una dansa ben viva encara en aquella població del Vallespir. La quarta dansa, que ballaren sols els dansaires més avançats, fou el contrapàs de Banyoles. Aquesta és una dansa que fou recuperada el 1906 per un grup d'intel·lectuals barcelonins, que ja en aquell moment mostraven la seva preocupació per la desaparició dels costums de l'antigor. En el nostre cas, això representà una doble recuperació: si el 1906 aquest ball fou ja una mirada al passat, per a nosaltres també representà una aproximació al primer folklorisme: l'arranjament musical de la peça fou exactament la mateixa adaptació per a cobla que s'interpretà el 1906. Un moment, cal recordar-ho, en què ni la cobla ni la sardana llarga no havien assolit el model d'estandardització que coneixem actualment. Així, ens anàvem introduint en l'apassionant ambigüitat històrica que acompanyava el curs: què era més antic, el ball, l'arranjament, la coreografia, el grup musical...? Després d'aquesta dansa, ballàrem dues sardanes. Curtes o llargues? Costava de dir. Eren sardanes llargues, modernes, però compostes en els inicis de la sardana moderna, de manera que eren de tirada molt breu, i mantenien l'estil de les antigues sardanes curtes. A més, les vàrem ballar puntejades, però també corregudes, fent ús dels passos propis del contrapàs, com està documentat que s'havien ballat molt sovint en els inicis. Finalment, vàrem ballar una sardana ara ja sí plenament moderna, el Per tu ploro de Pep Ventura, però no vam saber veure la diferència amb les altres, i a la darrera tirada de llargs també vam decidir deixar de puntejar... i la vam ballar molt a gust. Si féssim ús de termes evolutius més propis de la biologia, podríem dir que, durant tota la ballada, no vam deixar de moure'ns, i d'esplaiar-nos, per l'esglaó perdut entre el contrapàs i la sardana moderna, un esglaó fins ara absolutament negat pels, deixeu-me fer la broma, creacionistes de la sardana moderna. A més, musicalment, l'exercici va ser similar. Els dos primers contrapassos es van tocar amb flabiol i violí. La resta, amb la cobla. Però una cobla que va haver d'anar-se adaptant, ja que no tots els arranjaments eren per a la cobla moderna d'onze músics. Però és que, a més, el flabiolaire feia servir un tamborino tradicional, ja que era necessari per a marcar les cadències dels contrapassos. I era necessari quan tocava amb el violí, però també quan ho feia amb la resta de la cobla. I això va fer que, quan van interpretar el Per tu ploro, es va mantenir amb el tamborino gros, malgrat que llavors ja no era necessari. Vam poder experimentar, llavors, una perfecta continuïtat entre el flabiol tradicional i popular, i el flabiol de la cobla moderna (continuïtat que també neguen molts flabiolaires "creacionistes"). Davant de tot això: què és flabiol tradicional, i què és flabiol de cobla? Què és dansa tradicional, i què és sardana moderna? Va ser, sense cap mena de dubte, una experiència pertorbadorament alliberadora.
La primera va ser al Vendrell, durant la festa major dedicada a Santa Anna, patrona de la ciutat. Vaig gaudir del privilegi de poder tocar per al ball de figuetaires i, com que m'allotjava a casa d'un històric graller vendrellenc, de bon matí em vaig afegir a les matinades. Poc abans de les vuit vam arribar al carrer dels cafès, a la cantonada amb el carrer del Nord, on hi ha el punt tradicional de trobada dels grallers i timbalers. Imagineu-vos si és tradicional, que a terra hi ha una placa de marbre gris on hi ha gravat: "Cal Jornet. Matinades del Vendrell. Km. 0" amb el dibuix d'una gralla i d'un timbal. De l'esmentat Cal Jornet ja no en queda res (al seu lloc hi ha un impersonal Calzedonia), però gràcies als grallers es manté ben viva la vella denominació de l'indret, ja que el dia anterior tothom ens va acomiadar amb un "Fins demà a Cal Jornet!". A voltes penso que una de les funcions del músic tradicional és, precisament, la de fer de garant de tants i tants coneixements i costums que el temps esfuma. Som, per dir-ho d'alguna mena, com l'avi de la tribu: una vella consciència que remoreja suaument i constant darrere del brogit del món modern. En tot cas, vam arribar poc abans de l'hora, i darrere nostre, de mica en mica, es va anar afegint més gent, fins a aplegar-nos-hi ben bé una vintena. Quin goig de colla! Allà hi havia músics joves, dels que han passat per escoles de música i conservatoris, però també gent de mitjana edat, i algun altre de més anys. Tots, vendrellencs que estimen la gralla i el timbal, i s'ho senten seu: no en va, el Vendrell és una de les capitals històriques de la Catalunya grallera. Pel que fa als instruments, hi havia moltes gralles dolces, algunes de seques, timbals de diversa factura i, en mig de tots, un preciós timbal de llautó centenari, amb la marca "F. BADIA 1900". L'amo, en Jaume, anomenat "en Canyes" no sé si com a cognom o com a sobrenom, menava una botiga de gra cuit (encara avui és conegut per saber encertar amb excepcional precisió el punt just de cocció dels cigrons: en dono fe). Quan es va jubilar, va posar-se a tocar el timbal, i va arreglar-se aquest vell timbal que va trobar no sé on. La seva presència en aquell cercle hi aportava un emocionant valor de relligament, de nexe amb la vella tradició grallera. Vam fer una passada del toc de matinades tots junts, en rotllana, i després ens vam anar disgregant en grups, cada un dels quals faria un recorregut diferent. El nostre camí va passar per sota la finestra d'un vell graller vendrellenc, que no vam poder veure i del que no en recordo el nom, i al cap de diverses giragonses pels carrers del centre de la vila, i de travessar la riera, va acabar anant a petar davant la casa de Jaume Esteve, vell timbaler, més conegut com en Casalta. Aquest sí que va baixar a rebre'ns, i em va impressionar la seva presència. Terrisser jubilat, nascut l'any vint-i-sis, havia tocat amb en Jaume Vidal, l'Albert Jané (a) Carbassó, en Macari Domingo i en Ton de la Gralla, entre d'altres. I és famós en el món graller, a més, per l'anècdota viscuda amb el mestre Pau Casals. S'explica que l'any seixanta-quatre, en una visita que diversos vendrellencs feren al músic, exiliat a Prada de Conflent, quan en Casalta es disposava a tocar, l'instrument li va caure, i la pell se li va estripar. Emprenyat per no poder tocar davant de Casals, va aixafar el timbal, i es va prometre que mai més no tocaria el timbal. I així ho féu, fins que fa pocs anys, i per la insistència del graller Jordi Inglès, conegut com en Bero, va accedir a tornar a tocar, encara que ara ja sols com a activitat excepcional. En Casalta és un home prim, més aviat baix, lleugerament corbat, però amb una vitalitat envejable, sobretot si en tenim en compte l'edat. S'interessà per nosaltres, i per l'activitat de les gralles durant la festa. Bon conversador, ens va obsequiar amb una agradabilíssima pausa en el nostre recorregut musical. Ja després, vam fer via enmig d'un Vendrell que ja començava a mostrar més activitat, per anar a petar al carrer de Colom, al Bar Montserrat, conegut com a Cal Guitarra, on ens hi esperava l'esmorzar. Allà ens hi vam tornar a aplegar tots els músics, en una taula llarga que ben bé semblava el taulell d'un magatzem musical. La teca ja us la podeu imaginar: brasa, platillos, i vi abundant. Després dels cafès, alguns músics van demanar un gotet de Fernet Branca. Es veu que era el digestiu preferit d'algun dels grallers vells (no en recordo quin) i ara ha esdevingut un tradicional homenatge en forma d'amargant destil·lat. I, un cop els estómacs foren plens, s'inicià la sobretaula musical. Amb en Bero fent de mestre de cerimònies, la diversa colla de grallers i timbalers començà a desgranar les clàssiques melodies vendrellenques, que vaig saber identificar gràcies al recull de partitures d'en Jaume Vidal, que ja fa anys fou editat en forma de llibre, i que moltes vegades havia llegit i rellegit quan em vaig iniciar en el món de la gralla. Em va agradar veure com, més enllà de la diferència d'edat, de la diferència d'estudis musicals, i de la diferència d'instruments, tots aquells músics van saber-se unir en un sol so. Un timbre clarament vendrellenc, tan diferent de les gralles que fins llavors havia sentit per altres indrets de Catalunya, com Tarragona, Vilafranca o Sitges. Americanes, valsos i pasdobles van fer emulsionar les emocions de tots els presents. Fou un moment màgic, que no s'allargà més enllà d'una mitja horeta, però durant el qual un clima de complicitat ens envaí a tots. Cal Jornet, el vell timbal centenari, l'encaixada de mans amb en Casalta, el repertori d'en Vidal. Potser a Vilafranca les colles de grallers afinen millor, porten les peces més estudiades, i els virtuosos tenen més oportunitats per al lluïment. Però en aquell bar del Vendrell hi vaig sentir, en l'accepció més profunda del mot, més música de gralla que en tot el ball de gralles de la festa major de Sant Fèlix.
I la segona experiència va ser a finals d'agost, a Sarrià. Els musicassos de la la companyia de dansa i música antiga Xuriach (Anna Romaní, Marc Riera, Carles Mas, Soledad Sánchez, Francesc Tomàs "Panxito") havien organitzat un campus intensiu de tres dies sobre el contrapàs i la sardana i, com que les dates m'anaven bé, m'hi vaig inscriure. Era la primera vegada que m'apuntava a un curs de dansa (jo sóc dels que sempre fa la broma que em vaig fer músic per no haver de ballar) però aquest cop m'atreia la proposta: el curs estava orientat vers un treball integrat de les esferes musical i coreogràfica, tot partint d'aquella idea que per a tocar bé un ball has de saber ballar-lo, i per a ballar-lo has d'entendre bé la música. Els organitzadors van saber vendre molt bé l'excepcionalitat del curs (de fet, es va acabar amb la ballada d'un contrapàs que feia cent deu anys que no s'havia tornat a ballar!) i, si hi afegim que el curs feia tota la pinta de ser també un espai de retrobament de velles amistats, tot plegat va fer que no em costés gaire decidir-me. Com a curiositat, val la pena ressaltar que, ja durant el curs, diversos músics ens vam adonar tot xerrant del fet que coincidíem en viure el nostre bateig dansaire. Aquest, doncs, també es podria considerar un èxit més de la companyia Xuriach. Ara no m'estendré detallant el curs, ja que això m'allunyaria del fet que vull comentar, però sí que cal explicar que el curs es plantejava com una experiència de treball sobre el contrapàs, i la seva relació amb la sardana curta o antiga, i com una exploració de les relacions entre aquests i la sardana llarga o moderna, de tal manera que des d'una perspectiva més oberta es pogués considerar les tres formes com a parts integrants d'una mateixa realitat de dansa, tot intentant trencar el dualisme que representen la dansa antiga i la folklòrica o folkloritzada, d'una banda, i la sardana llarga de l'altra. El curs es va acabar amb una ballada a la plaça del Consell de la Vila de Sarrià, just davant l'edifici del que fou ajuntament d'aquest antic municipi de la falda de Collserola. I és sobre aquesta ballada que m'agradaria centrar-me. Serien pels volts de les nou del vespre que ens hi vam aplegar els participants del curs, alguns amics i familiars, i diversos passavolants sorpresos per la presència de la Cobla Sabadell sobre l'entarimat. Llavors, vam oferir els balls que havíem estat preparant. Vam començar pel contrapàs xinxina, que és una dansa recollida al Pallars, i que de contrapàs en té el nom i la música, si bé la coreografia s'allunya força de la resta de contrapassos, ja que acaba sent un ball de parella encobert. Seguidament, vam ballar el contrapàs de Sant Genís de Palafolls, una dansa feliçment recuperada fa uns anys, que té com a característica que el rest de balladors es va trenant i destrenant durant l'evolució del ball. En tercer lloc vàrem ballar el contrapàs de Prats de Molló, una dansa ben viva encara en aquella població del Vallespir. La quarta dansa, que ballaren sols els dansaires més avançats, fou el contrapàs de Banyoles. Aquesta és una dansa que fou recuperada el 1906 per un grup d'intel·lectuals barcelonins, que ja en aquell moment mostraven la seva preocupació per la desaparició dels costums de l'antigor. En el nostre cas, això representà una doble recuperació: si el 1906 aquest ball fou ja una mirada al passat, per a nosaltres també representà una aproximació al primer folklorisme: l'arranjament musical de la peça fou exactament la mateixa adaptació per a cobla que s'interpretà el 1906. Un moment, cal recordar-ho, en què ni la cobla ni la sardana llarga no havien assolit el model d'estandardització que coneixem actualment. Així, ens anàvem introduint en l'apassionant ambigüitat històrica que acompanyava el curs: què era més antic, el ball, l'arranjament, la coreografia, el grup musical...? Després d'aquesta dansa, ballàrem dues sardanes. Curtes o llargues? Costava de dir. Eren sardanes llargues, modernes, però compostes en els inicis de la sardana moderna, de manera que eren de tirada molt breu, i mantenien l'estil de les antigues sardanes curtes. A més, les vàrem ballar puntejades, però també corregudes, fent ús dels passos propis del contrapàs, com està documentat que s'havien ballat molt sovint en els inicis. Finalment, vàrem ballar una sardana ara ja sí plenament moderna, el Per tu ploro de Pep Ventura, però no vam saber veure la diferència amb les altres, i a la darrera tirada de llargs també vam decidir deixar de puntejar... i la vam ballar molt a gust. Si féssim ús de termes evolutius més propis de la biologia, podríem dir que, durant tota la ballada, no vam deixar de moure'ns, i d'esplaiar-nos, per l'esglaó perdut entre el contrapàs i la sardana moderna, un esglaó fins ara absolutament negat pels, deixeu-me fer la broma, creacionistes de la sardana moderna. A més, musicalment, l'exercici va ser similar. Els dos primers contrapassos es van tocar amb flabiol i violí. La resta, amb la cobla. Però una cobla que va haver d'anar-se adaptant, ja que no tots els arranjaments eren per a la cobla moderna d'onze músics. Però és que, a més, el flabiolaire feia servir un tamborino tradicional, ja que era necessari per a marcar les cadències dels contrapassos. I era necessari quan tocava amb el violí, però també quan ho feia amb la resta de la cobla. I això va fer que, quan van interpretar el Per tu ploro, es va mantenir amb el tamborino gros, malgrat que llavors ja no era necessari. Vam poder experimentar, llavors, una perfecta continuïtat entre el flabiol tradicional i popular, i el flabiol de la cobla moderna (continuïtat que també neguen molts flabiolaires "creacionistes"). Davant de tot això: què és flabiol tradicional, i què és flabiol de cobla? Què és dansa tradicional, i què és sardana moderna? Va ser, sense cap mena de dubte, una experiència pertorbadorament alliberadora.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada