Cultura tradicional i popular: actuar o participar?

Ball de cercolets (Vilafranca)

Ara fa un parell de setmanes, vaig publicar al blog un article sobre la sardana. Exactament, sobre el fet que és una dansa que cada cop desperta més el meu interès. Vaig anotar-hi alguns punts forts, i també vaig contraposar-la a un altre àmbit de la cultura popular i tradicional, el de la música per a gegants, balls de seguici i cercaviles, tot fent evident la distància entre aquests dos móns, i el perjudici que representa aquesta incomunicació. L'article, però, no aspirava en cap cas a tenir l'impacte que finalment va tenir, i que encara em té ben desconcertat. A ran de la publicació, m'han entrevistat al programa Coblejant de Ràdio Calella, he tingut una fantàstica trobada amb un expert en patrimoni immaterial, m'ha arribat que l'article ha estat circulant via uatzap entre els membres de la Confederació Sardanista de Catalunya i, ara mateix, està a punt d'arribar a les dues mil visites, segons m'informa Blogger. Renoi!

Tot plegat ha fet que, aquests darrers quinze dies, hagi seguit donant voltes al tema. Sobretot, al paper que juga la sardana dins la vida de la cultura popular i tradicional. És cert: la sardana no és estrictament "cultura popular i tradicional", ja que no neix en un context de tradició, sinó en un entorn de transició a la modernitat, com la rumba, l'havanera, o l'ús de l'acordió diatònic (per a no repetir-me, si voleu saber què entenc jo com a "cultura popular i tradicional", feu una ullada a aquest article). Però sí que és cert que la sardana aporta una manera d'entendre el paper social de la dansa que és plenament el model tradicional de dansa, i que per això la situa al costat mateix de danses tradicionals com les jotes de l'Ebre, el ball de bot mallorquí, els contrapassos de la Catalunya Vella, les danses occitanes, etc. (i, alhora, incorpora elements "moderns" molt interessants, especialment pel que fa a la composició de les músiques, o a la instrumentació de la cobla).

Una primera reflexió que m'he fet ha estat sobre el paper que juga la sardana en la festa. Hi pensava el dia de Sant Fèlix, quan al sortir de la feina vam fer cap a Vilafranca. Sant Fèlix és una de les meques dels que ens agrada la cultura popular i tradicional: matinades, castells, processó (amb els balls i figures: l'àliga, el drac, els gegants, el ball de panderos, de pastorets, de figuetaires...), l'entrada del sant, el cant dels goigs, el ball de gralles... El protocol festiu és admirable, i ple de detalls: el paper dels administradors, el paper de la corporació municipal (amb la presència de l'alcalde a la processó), el paper de les autoritats eclesiàstiques... I tot, tot, ple de gent jove. De totes les edats, sí, però ple de joves. De joves que ballen (hi ha llista d'espera!), joves que pugen als castells, joves que es troben a casa dels que tenen balcó per a veure passar la processó, o joves que vénen de tot Catalunya a gaudir de la diada. I tots els actes tenen lloc en uns pocs carrers, que són el centre de la ciutat: la plaça de Santa Maria, la plaça de l'Oli, la plaça de la Constitució, la plaça de la Vila, la Plaça de Sant Joan... Tots? Bé: tots, tots, no. Les sardanes, no. El dia de Sant Fèlix, just quan els vilafranquins que han anat a castells dinen o fan la migdiada, i mentre reposen abans de sortir a veure el ball de l'àliga que dóna el tret de sortida a la processó, al Parc del Tívoli (és a dir, en un lloc totalment aliè al rovell de l'ou festiu de Vilafranca) es fa la ballada de sardanes. Una ballada que, a més, encavalca el seu horari amb la processó. No hi ha ballada nocturna abans del ball de gralles. No hi ha ballada a la plaça de Santa Maria abans de començar la processó. No hi ha ballada davant l'ajuntament abans dels castells, no. El dia de Sant Fèlix no hi ha sardanes allà on hi ha joves que admiren i estimen la cultura popular i tradicional.

Ball de l'àliga a l'inici de la processó (Vilafranca)

La sardana, a "la més típica" (així anomenen els vilafranquins la seva festa), ni hi és, ni se l'espera. I no em digueu que això és perquè la sardana no és tradicional del Penedès: la sardana és un model de dansa que, més enllà de la dansa concreta, hi és un model totalment tradicional; la sardana, des de fa més de cent anys, s'ha ballat sempre al Penedès (per no parlar de les sardanes instrumentades per a formació de gralla); i la sardana no és menys pròpia del Penedès que les músiques que es toquen al ball de gralles. Per què passa això? No conec els intríngulis de la festa vilafranquina, però puc aventurar hipòtesis a partir del que he vist en altres llocs: un cert embafament de sardanes causat pel boom dels setanta, el paper que puguin tenir les entitats sardanistes en relació a les altres entitats de cultura popular, una certa mitificació de les expressions culturals més antigues... I parlo de Vilafranca perquè vaig ser-hi, però segurament podria dir el mateix de molts altres llocs. Mirem qualsevol programa de festes, i preguntem-nos: on són les sardanes? La resposta ens explicarà millor el futur d'aquesta dansa en la localitat, que no pas el nombre d'escoles on s'hi facin cursets per a infants.

I la segona reflexió que m'he estat fent intenta respondre a la pregunta: per què les persones interessades (o aficionades, o apassionades) per ballar gegants, per ballar bastons, per ballar figures del bestiari, per fer castells, per tocar la gralla o els instruments de les cobles de ministrers, molt sovint no tenen interès en ballar (o saber ballar) sardanes? I, tot intentant trobar quin és l'element comú que uneix les expressions d'èxit, m'adono que es tracta en tots casos de mostres de cultura popular de format "actuació": m'implico en un grup, assajo, em vesteixo d'una determinada manera i actuo davant d'un públic. És a dir, que són persones interessades per la "dimensió ritual" de la festa, però des d'una orientació vers un resultat (el ball, el castell, etc.). Just el contrari, per exemple, d'una altra expressió de cultura popular i tradicional de cert èxit: el ball folk. Allà, el ritual festiu desapareix (parlem sovint de balls descontextualitzats), però desapareix també la frontera actors-públic. La sardana, davant d'això, queda en un punt intermedi: manté l'element ritual (la ballada de festa major) i no és una actuació. Estaria al nivell, doncs, de balls participatius com espolsades, contrapassos, etc. (i al punt oposat dels esbarts, que com a espectacle ballen danses descontextualitzades).

Sardana de germanor (Cardedeu, 2017)

Potser la clau, si volem que la sardana no se'ns escapi de les mans, i lligant-ho amb la primera reflexió, seria reivindicar en el sí de l'imaginari social de la festa els espais rituals de participació oberta a tot el públic. Que el prestigi d'aquesta ritualitat (que és el que mou les persones a implicar-se a les expressions "actuació") també arribi a les expressions "participatives". Un exemple bonic, penso, en aquest sentit, és el model de Cardedeu. Allà, el dia 15 d'agost, dia de la Mare de Déu, a l'acabar els balls de les colles (gegants, diables, el verro, els bastoners, el ball de cintes...) a la plaça de l'església, es fa una "sardana de germanor", ballada pels membres de les colles i el públic. D'aquesta manera la sardana forma part del protocol dels anomenats "Entremesos del Quinze" i, com a tal, dels elements patrimonials de la festa major cardedeuenca. I, el diumenge més proper al dia 15, al migdia, es balla l'espolsada: una dansa recuperada ara fa quatre anys, i on no existeix una colla de balladors: són tots els cardedeuencs que són cridats a ballar-la (uns dies abans de festes es fa un assaig per si algú vol repassar-la). Així, les expressions participatives de la festa conviuen i es retroalimenten amb la resta, i són reconegudes i valorades com a element central de la Festa Major.

Si reivindiquem les expressions participatives dins la dimensió ritual de la festa (el protocol festiu) i singularment la sardana, si les fem entrar dins l'imaginari social del que és la festa, si les fem presents al costat de la resta d'expressions de cultura popular i tradicional, no només potser salvem la sardana, sinó que també salvem la festa tradicional, una festa on tots podem participar-hi, ser-ne protagonistes, i no només aplaudir al final del ball.