Instruments musicals: el nom fa la cosa?

Com deuria anomenar aquest instrument el picapedrer que el va esculpir?

Quan recuperem expressions culturals tradicionals (i els instruments musicals en són unes d'elles), un dels dubtes que ens apareix és: com les anomenem? Perquè el temps molt sovint ha canviat el significat de les paraules, i un mot que podia despertar cert consens lingüístic en un moment, pot portar a confusió en un altre. Per exemple, la paraula "gaita". Si ens fixem en l'entradeta que té en l'Alcover-Moll, veurem que és una paraula d'ús antic en llengua catalana:

«Sonant ab menestrils violes d'archs, arpes, rabaquets, gaytes y tambors de cordes», doc. a. 1599 (Col. Bof. xli, 375)

«Los honorables consellers foren informats que sa altesa seria servit que's fessen algunes gaytes hi balls per la sua venguda, y axí fonch proposat si li farien alimàries, y lo consell desliberà que attès que ja li'n havien fetes per la sua primera vinguda y sa altesa no demanava sinó balls ho gaytes, que fossen logats molts juglàs qui de dia sonassen y de nit per los lochs acostumats», doc. a. 1551 (Ardits, iv, 228)

Ara bé, què significava aquesta "gaita" al segle XVI? Era un instrument de vent de doble inxa o de inxa simple? Tenia sac o no? Avui, per influència de la gaita gallega, s'associa el mot gaita al que anomenem cornamusa, o sac de gemecs. Però en molts llocs, com Morella i el Baix Aragó, o com Navarra, "gaita" és un instrument de doble canya, relativament curt, i que es toca directament amb la canya a la boca (sí, el que avui anomenaríem també dolçaina, gralla o xirimita). I, en d'altres llocs gaita pot ser una flauta de tres forats (Zamora, Extremadura...) o fins i tot un acordió (Brasil). A banda que molts "sacaires" (això sí que és un neologisme!) rebutgen el mot "gaita" per així diferenciar l'instrument català de la resta de cornamuses ibèriques.

Però fixeu-vos amb tres mots nous que us acabo d'esmentar: gralla, dolçaina i xirimita. La gralla, sembla que genera cert consens. Però, és el mateix una gralla, que un grall? Ho dic pels "gralls de pastor" (també anomenats "gralla"), uns instruments esmentats moltes vegades pels folkloristes, i que serien també uns instruments de doble canya. I, alhora, aquest "grall", tocat com una "gralla", comparteix nom amb el "grall" de la cornamusa, que és el tub melòdic de l'instrument (i que es pot tocar separat de la resta, com una gralla). Pel que fa a la dolçaina, aquesta paraula ens remet directament a l'instrument valencià. Però aquí cal fer-hi un matís: com hem dit, a Morella és anomenada gaita. Però a certes zones d'Alacant és anomenada xirimita. Sí, xirimita, una paraula directament emparentada amb xeremia, que pot significar un instrument de vent de doble canya més llarg que una gralla (Catalunya), una cornamusa (Mallorca) o un instrument de canya simple (reclam de xeremies o xeremieta, Eivissa). De fet, aquesta xeremia catalana actualment és generalment anomenada "tarota". Segons el diccionari Labèrnia, "tarota" és un instrument musical de vent, però és curiós que és un mot amb molt poques referències antigues.

Tornant a les cornamuses, és interessant veure que a diverses zones d'Itàlia aquesta és anomenada "zampogna". Una paraula emparentada amb la "zanfona" o "zanfoña" castellana, que avui aquí anomenem "viola de roda". Però fa uns dies un company d'Olot em va fer recordar que, en català, havia estat habitual anomenar "samfònia" o "samsònia" a l'harmònica. I, ja que parlem d'Olot, deixeu-me compartir una anècdota familiar. Jo, fa uns anys, tocava la gralla en una colla gegantera de Barcelona. Doncs bé: a Olot, els avis, alguns cops s'interessaven per la meva afició musical. Però resulta que Olot és una terra on la gralla hi és un instrument totalment foraster, de manera que la paraula "gralla" no formava part del vocabulari habitual de casa. A vegades sí que em preguntaven: "-Com va la gralla?". Però, de tant en tant, si la paraula no els venia al cap, em preguntaven, no per la dolçaina, o per la gaita, sinó per la "xirimia" o per la "turuta". I estic segur que ells no coneixien, ni la "xeremia", ni la "tarota". D'on havien tret aquestes paraules?

Tot plegat ho dic perquè, sovint, sense adonar-nos caiem en la temptació de pensar de manera moderna les expressions tradicionals. Avui, trobem perfectament normal que cada cosa tingui un nom, i cada nom tingui una cosa. Però aquesta normalitat és absolutament moderna. Durant segles, un mateix instrument ha tingut diversos noms, i un mateix nom ha servit per a designar instruments diversos. I, a més, aquesta diversitat també ha anat canviant amb el pas del temps. I això, lluny de ser un problema, és senzillament un fet. I, com a tal, el podem veure com un valor. D'entrada, perquè enriqueix la llengua. Però també perquè és un recurs lingüístic que estem perdent. Quan mons avis anomenaven "xirimia" o "turuta" a la gralla, el que feien era fer ús d'un mot genèric, que facilitava l'entrada d'aquell objecte fins llavors estrany dins l'imaginari propi i habitual amb tota normalitat. Com anomenar "samsònia" a l'harmònica.

Així doncs, procurem no perdre aquesta diversitat, aquests usos, perquè també són cultura popular i tradicional, que finalment és el que ens agrada, no? Que el nom no faci l'instrument musical!