Aquest 2017, la filòsofa Marina Garcés ha estat l'encarregada d'escriure i llegir el pregó de les festes de la Mercè de Barcelona. Deixant de banda que tot el pregó és una peça per emmarcar (el podeu llegir sencer aquí), hi ha un fragment sobre el sentit de la festa major que trobo molt emotiu i encertat. És aquest:
Als pobles petits i als barris, les festes majors marquen el calendari cíclic del retrobament públic. Si el Nadal és el moment del retrobament privat, de «volver a casa», com deia l’anunci, les festes majors a la nostra cultura són el moment de tornar a la plaça i als carrers per posar al dia les nostres vides i saber què se n’ha fet de cada un de nosaltres. Jo ho vaig viure a la Selva de Mar, el poble de la meva infància i primera joventut. Quan arriba la festa major, a primers d’agost, tornen al poble els qui n’havien marxat, se sent amb més força l’absència dels morts, se celebren les primeres passes dels més petits, quan ja poden ballar a primera fila de l’escenari, es retroben antics amors, se sent enveja dels joves que surten a ballar i a festejar, i s’acompanya la tristor dels vells i malalts quan es perden, per falta de forces, el seu primer ball. També és el moment en què es fan evidents els divorcis i canvis de parella, les baralles personals i els conflictes polítics, els disgustos, les soledats i els mons trencats. Sempre sabem que hi ha algú que, per alguna raó, no tornarà. Però fins i tot les absències compten. (...) A les ciutats grans, les festes majors s’han convertit en grans festivals, en esdeveniments de masses en què cada cop és més difícil trobar-nos. Quedes amb els amics, i segur que al cap d’una estona ja els has perdut entre la multitud. El consum i l’oci cultural dominen la festa i dissolen el retrobament.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada