Sociologia candeliana

(Ressenya publicada el 15 de maig del 2014, en un blog anterior ja tancat)

Aquests dies, tren amunt i tren avall, estic gaudint de la lectura d'un recull d'articles de Paco Candel, aplegat i editat com a llibre el 1972 sota el títol de “Apuntes para una sociología del barrio”. Fins ara, coneixia Candel només de passada, per alguns textos esparsos, però mai no m'hi havia acabat de submergir del tot. En aquest sentit, Candel se'm figurava en el millor dels casos com un periodista de la immigració dels anys seixanta i setanta. La lectura dels seus articles, en canvi, m'està fent veure un Candel més profund, més humà, més complex del que pensava en un primer moment.

La tria d'aquest llibre, haig d'admetre-ho, no va provenir de cap recomanació per part d'algun lector anterior a mi, ni de cap referència llegida en cap banda: ras i curt, va ser el títol, descobert per pura casualitat, el que em va encuriosir per aquesta obra i, de retruc, per aquest autor. Una sociologia del barri? I, haig de dir, que el títol és ben fidel al contingut del llibre. Tant pel que fa a “barri”, com pel que fa a “sociologia”. I això darrer és el que m'ha sorprès més.

Que Candel coneixia bé els barris (entenent “barris” a l'antiga, és a dir: que els “barris” sempre són els dels “altres”, mentre que el centre de la ciutat sempre serà el “centre” o, encara pitjor, la “ciutat”) és una cosa que ja donava per descomptat. Tafanejant la Viquipèdia de seguida vaig veure que ja de ben jovenet va anar a parar a un polígon de barraques de Can Tunis, procedent de la seva vila nadiua de Cases Altes, al Racó d'Ademús. No era, doncs, un noi de l'Eixample, i ni molt menys de Sant Gervasi. Així, que conegués bé la vida de les barraques de Barcelona, les penúries de la immigració, l'assetjament franquista al moviment obrer o la lluita del moviment veïnal no havien de ser cap sorpresa. Sí que ho fou, en canvi (i per pura ignorància meva) el descobriment d'una veritable mirada sociològica, una mirada molt determinant, sobretot, en els seus textos més dedicats als aspectes de la vida quotidiana.

Candel, en les seves cròniques, sap jugar molt bé a preguntar-se per les relacions que es produeixen entre la dimensió social i la dimensió personal. Analitza amb gran finor les situacions socials que presenta i s'interroga per les raons no evidents a simple vista, però amb elles no enllesteix ja la seva fotografia, sinó que es dirigeix llavors vers l'individu, la persona (sovint amb nom i cognoms!) i intenta entendre com aquesta persona fa seva aquesta realitat social. I això, mantenint un humanisme profund, d'una forta reivindicació de la dignitat humana. Potser per aquest motiu les seves paraules esdevingueren, i són encara avui, un missatge plenament revolucionari, ja que és capaç de denunciar, no ja la brutícia d'un barri, sinó la frustració humana que comporta que els propis veïns hagin deixat de lluitar contra aquesta brutícia, o bé que és capaç, també, de reivindicar la dignitat dels ciutadans de les barraques, a través de les anècdotes (per dir-ho d'alguna manera) sobre com s'ho feien els veïns per arribar a la feina amb la roba i les sabates netes, els dies que per la pluja els barris de barraques acabaven negats i enfangats.

Aquesta necessitat, ja no explicativa, sinó sobretot comprensiva, i aquesta força política que representava aquest esforç comprensiu, són un magnífic exemple de com és possible fer una sociologia honesta i alhora compromesa. Candel no era sociòleg, no era científic, però sense cap mena de dubte es valia de la sociologia, si voleu una sociologia d'estar per casa, molt millor de com ho fan molts sociòlegs dels de carnet, que sols saben insistir en els mateixos tòpics superficials de sempre. Davant de tot això, només puc dir que em sap greu no haver descobert abans l'obra de Francesc Candel, no haver descobert abans la sociologia candeliana.