Ho explica Owen Jones tot just a l'inici del pròleg, i és una situació que tots hem viscut en un o altre moment: un grup d'amics o de companys, tots d'esquerres i molt progressistes, probablement amb barreja de sexes i de colors de pell, es troben xerrant del tema que sigui. Tots i totes tenen clar que hi ha temes amb els que no s'hi val a jugar: ni les bromes homòfobes, ni els acudits masclistes, ni les insinuacions racistes. Però, de cop, algú deixa anar un comentari burlesc o sarcàstic sobre els canis i les xonis, i de cop tot són rialles i celebracions. I això, però, en el millor dels casos. Perquè sovint el que veiem són decisions que afecten més profundament la vida de les persones. Com la família eco-friendly que no vol portar els fills a aquella escola plena de quillos. Com el funcionari de serveis socials que tracta amb condescendència enverinada aquella família que, en el fons, vol viure d'ajudes públiques. Com aquella noia de qui tothom espera que esdevingui perruquera i que, amb sort, tingui la criatura passats els divuit. O el nano que només servirà per a porter de discoteca, o carn de canó de reality show televisiu. Owen Jones, periodista anglès, observa aquestes realitats, i veu que quelcom no rutlla. Quelcom grinyola. Malgrat la normalitat amb què vivim aquests fets, ho són ben poc, de normals. I decideix explorar què hi ha al darrere.
I darrere, i aquesta és la gran tesi del llibre, el que hi ha és una estratègia intencionada de fragmentació de la classe obrera per part de les elits conservadores britàniques. Elits polítiques, econòmiques, culturals, mediàtiques... Per a demostrar-ho, Jones se submergeix en un ingent oceà de dades estadístiques, entrevistes personals i recerques a l'hemeroteca, i estructura una argumentació que deixa poc espai a la rèplica, o la puntualització. Tant és així, que la realitat que presenta va molt més enllà de la intuïció inicial, i esborrona i horroritza el lector. Jones marca com a punt d'inici del procés el govern Tatcher, que identifica com el primer moment en que el conservadurisme anglès abandona la defensiva (el poder obrer dels sindicats i el laborisme era el gran poder del Regne Unit des de la Postguerra) i passa a l'acció. Jones argumenta com es va dur a terme la guerra contra els sindicats, i com aquesta victòria comportà l'entrada en tromba de les reformes econòmico-liberals: la desindustrialització del país (el vell somni de convertir-lo en un país financer, i no pas productiu) i la cultura individualista i competitivista de la societat capitalista de consum. Després de liquidar els sindicats, el següent pas fou destruir la classe obrera, la classe treballadora. L'orgull de classe era molt present en l'Anglaterra de l'època, i calia superar-lo. I l'estratègia fou la vella, però no menys eficient, política del divide et impera. Des del govern es forçaren canvis absolutament radicals, com la privatització del 100% del banc d'habitatge social de lloguer, i la prohibició als municipis de crear-ne de nou (en aquell moment, era habitual que els obrers visquessin de lloguer en habitatges propietat dels ajuntaments). Mentre des del govern s'insistia en relacionar èxit social amb ser propietari, des dels bans s'oferien hipoteques trampa a uns treballadors cada cop més empobrits pel tancament de mines i de fàbriques, que deixaren grans bosses d'aturats sense perspectives de feina. Mentre des del govern es mitificava la classe mitjana, i es relacionava el concepte classe treballadora amb fracàs i pobresa, des dels mitjans de comunicació es promovia la competència i la competitivitat individual com a estratègia d'ascens social. I, de mica en mica, la nova cultura anà impregnant el pensament de la classe treballadora. Calia, però, donar el cop de gràcia. I aquest fou la creació dels chavs.
Chavs és com s'anomenen, despectivament, aquelles persones de classe baixa, amb conductes antisocials, sovint violentes i nihilistes. No volen estudiar, no volen treballar. Viuen de les ajudes socials, i ja els està bé. El seu objectiu a la vida és passejar-se amb roba esportiva pels centres comercials, consumir drogues i alcohol, practicar el sexe. Els chavs són persones degradades, que degraden l'entorn on viuen. Tenen fills d'embarassos no desitjats, són incívics i agressius, parlen grollerament amb un registre molt vulgar. I, sobretot, els chavs ho són perquè volen. Us sona?
Un cop creats els chavs, els ciutadans de classe obrera han de triar: voleu seguir sent de classe obrera (és a dir, chavs) o voleu ser de classe mitjana? I, a partir d'aquí, la feina ja fou feta. La bandera chav es podia alçar en qualsevol moment que semblés que els privilegis perillaven. Vols portar els fills a l'escola privada, o a l'escola dels chavs? Vols vestir roba digna, o roba chav? Vols votar partits que defensen el treball i l'esforç, o els partits dels chavs? I els propis treballadors començaren a generar actituds de distinció (Jones no el cita, però aquesta part és pur Bourdieu) per diferenciar-se dels chavs.
De res servia preguntar-se si darrere dels chavs no hi havia bosses de treballadors empobrits a causa de l'atur estructural de la desindustrialització, a qui la reforma de l'habitatge havia deixat sense un sostre digne. No, no: són així perquè volen. I si es queixen de massa immigració, no és perquè siguin ells els que viuen directament el xoc cultural de la nova immigració al seus barris: és perquè els chavs són racistes. I, per si algú tenia temptacions de mostrar simpatia o compassió pels chavs, des de les televisions es començà a bombardejar amb programes de ridiculització dels chavs, des de telesèries pretesament costumistes, fins a reality shows.
En paral·lel, Jones mostra com les dades estadístiques presenten un gran creixement de les desigualtats socials al Regne Unit: cada cop més diputats de la cambra dels comuns són d'origen aristocràtic o han estudiat en escoles d'elit, cada cop la City col·loca més persones en els cercles de poder, cada cop s'estreny més la cintura del mercat laboral... I, finalment, l'abraçada de l'ós: els tories aconsegueixen que els laboristes, per la por de perdre el suport d'aquesta classe mitjana que no vol ser chav, se sumin a la ideologia individualista i competitivista. Exacte, és el moment Tony Blair. Jones, davant d'això, intenta mostrar que el nou paradigma és fals: no existeix la classe mitjana, ja que finalment són treballadors tan o més precaris que els altres, i la meritocràcia és inexistent: per més que es vulgui presentar com a també classe mitjana, la classe alta segueix existint, i és impermeable a la gent que vol arribar-hi des de baix.
A tot plegat: què destacaria del llibre? Per a mi, alguns punts claus. En primer lloc, trobo un encert la mirada sociològica, que li permet explicar els mecanismes del canvi cultural que finalment explica el canvi social. Val, sí, ja ho he dit, és la distinció de Bourdieu, però aquí aplicada a un altre context i situació. En segon lloc, penso que encerta molt bé l'explicació que fa de l'ascens de l'extrema dreta entre les classes baixes: rebutja l'explicació fàcil (competeixen amb els immigrants per les mateixes infrafeines) i es pregunta si no és perquè el BNP ha recollit el discurs comunitari que els laboristes van abandonar a l'abraçar l'individualisme. Interessant, si més no. En tercer lloc, presenta molt bé les possibles raons de l'actitud chav, i que no és altra que el sentiment d'impotència davant d'una situació que no els ofereix expectatives, ni socials, ni econòmiques, ni culturals, ni vitals. En aquest sentit, proposa que comencem a observar les bandes d'adolescents, no com a organitzacions criminals en potència, sinó com a estructures de solidaritat i protecció mútua davant d'un món hostil. I, en quart lloc, i com ja heu pogut endevinar, que la tesi de Jones és altament extrapolable a casa nostra. També m'ha agradat, tot i que és un apunt que no apareix fins al final, la possible relació que planteja entre el creixement de l'independentisme escocès, sobretot en ciutats postindustrials com Glasgow, amb l'intent de mantenir una cultura més comunitària, europea, social. Menys anglesa (en el sentit d'aquesta "nova cultura anglesa"), en definitiva.
Ara bé, deixeu-m'ho dir, tinc també una crítica al llibre. I és una crítica que frega la línia de flotació: és el llibre que se m'ha fet més pesat dels darrers temps. Tot i que Jones és periodista, la seva escriptura és farragosa, reiterativa, mancada del més mínim ritme i estructura. El llibre té (en la versió castellana) 350 pàgines, però a partir de les primeres 100 ja no hi trobareu res de nou, més enllà de dades i arguments que insisteixen encara més en tot allò que s'ha dit. Acabar el llibre ha estat més que res, ha estat sobretot, una opció ideològica, una decisió de compromís i reconeixement a un autor que, malgrat tot, ha dut a terme una recerca absolutament admirable.
Chavs: la demonización de la clase obrera
Owen Jones
Capitán Swing, 2013
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada