Quan va sortir el llibre, em va sorprendre el grau de consens que despertava entre persones que admiro, malgrat que d'entrada no tenen relació entre elles: gent del món social, de la sociologia, del pensament, de l'art... El vaig comprar per més curiositat que no pas interès: la filosofia és una disciplina que conec poc, i no sempre tinc prou eines per a descodificar-ne els raonaments. Potser per això L'ull i la navalla va quedar una mica allunyat de la línia de sortida del prestatge de llibres per llegir, i fins ara no l'havia atacat. Gran error. Es tracta d'un llibre dens, lent, reposat. Però, i malgrat el que pugui semblar, no és un llibre fosc, i el redactat té tota l'agilitat que permet el pensament complex i profund de l'autora. És un llibre que, només començar, t'atrapa. Perquè l'autora és molt múrria i, sense dir-ho en cap moment ni deixar-ho entreveure, tota l'estona et parla de tu. Sí: és un llibre sobre la nostra vida quotidiana. Guardiola ens parla del món, però a base de mostrar-nos com som. I això fa que la lectura sigui irresistible.
La primera part del llibre és una meravella. Em recorda (i, de fet, l'esmenta) la línia argumental de Weber quan descriu la gàbia de ferro de la modernitat desmitificada o desmagificada (segons la traducció de l'alemany). La tesi és senzilla: durant el segle XX els humans hem anat creant interfícies per relacionar-nos amb la realitat que ens envolta. Però ha estat ara, a principis del XXI, que hem assolit les cotes més altes d'interficialitat, fins al punt que la interfície ha esdevingut realitat per si mateixa, i això ha comportat que els propis humans ens haguem transformat per adaptar-nos a la nova realitat.
Que, què és una interfície? Guardiola ho explica molt millor, però ho resumeixo a grans trets: és una, diguem-ne, pantalla que s'estableix entre la persona i l'entorn. Com quan observem un insecte amb una lupa, o un planeta amb un telescopi. Avui, observem el món a través de pantalles, aparells i tecnologies digitals, amb la gran diferència que això significa: quan mirem un insecte amb una lupa, no perdem mai de vista que la lupa és una interfície, i que la realitat és l'insecte. En el món digital, la "lupa" té ja vida pròpia, fins al punt que l'insecte esdevé un element secundari.
I aquí és on entra la màgia del text de Guardiola. Si fins ara senzillament tindríem un fet a bastament conegut (tot i que va bé anar-lo recordant de tant en tant), l'autora se centra en estudiar quines conseqüències té aquest canvi per a nosaltres. Les superficials, però sobretot les de fons. La interfície té un temps diferent (cronoscòpic), un espai diferent (ubicu), un llenguatge diferent (visual). Això ens modifica per força la nostra relació amb l'entorn, i ens acabem modificant a nosaltres mateixos. L'entorn de la interfície passa a ser una realitat formada per un excés d'imatges que creix exponencialment, i on nosaltres mateixos ens convertim en aparadors individuals d'un teixit social fràgil.
La descripció de Guardiona és també crítica: si bé ens presenta la realitat tal com és, no ens amaga que no li agraden certes característiques d'aquest món-interfície. D'entrada, que la interfície no és un espai lliure, sinó que té amos: les grans empreses 2.0. Que no és neutre: darrera hi ha interessos econòmics (consum) i ideològics (control). També, que aquesta interfície entra en espais de la intimitat fins ara protegits. Pel que fa als espais, introdueix la visió que l'espai públic s'està convertint també en una gran interfície, en la que sols hi caben tres estrangeries: l'estranger-immigrant, l'estranger-habitant i l'estranger-turista. I, sobretot pel que fa al temps cronoscòpic, que la interfície ens demana molta més dedicació personal, una dedicació que fins ara dedicàvem a altres coses.
I aquí potser és on m'ha decebut una mica el llibre de Guardiola. Davant d'això, planteja certes mesures, però sense acabar-les de concretar (o, si es vol, sense el grau de concreció al que ens ha acostumat durant els capítols descriptius). Ens parla de preservar la memòria, de reutilitzar imatges, de les alternatives al copyright... Potser em quedaria sols amb una de les conclusions, que és la idea d'identificar "el negatiu del nostre temps", és a dir, identificar quin és el perfil d'ésser humà que proposa/exigeix la interfície (hiperconnectat, jove, feliç, flexible, ubicu, creador-consumidor...) i mirar de respondre-hi amb un antiheroi resistent. Aquella resistència, com diu Íngrid Guardiola, capaç de respondre, com el Barthleby de Melville, amb un desconcertant "preferiria no fer-ho".
L'ull i la navalla
Íngrid Guardiola
Arcàdia Editorial, 2018
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada