Recordo una escena de la pel·lícula "The big year": una persona observa un ocell rar en un lloc dels Estats Units. Ho fa saber a altres companys, i aquests ho comencen a escampar, i de cop la notícia es fa viral, i milers d'ocellaires comencen a agafar cotxes, avions, i córrer cap aquell jardí d'un lloc remot del país on s'ha vist la bestiola. La gràcia de l'escena és que no és del tot allunyada de la realitat: el pardaleig per a molta gent és una activitat frenètica, volgudament estressant, competitiva. Sobretot quan el que es busca és sols acumular noms en una llista, com qui col·lecciona autògrafs de futbolistes. Quan a casa ens vam començar a aficionar això d'estar atents a les volalles, de seguida vam veure que existia aquesta dark face, però mai no ens ha temptat: si vam arribar-hi va ser, precisament, pel gaudi pels detalls, per l'observació silenciosa, per l'admiració de la natura en la seva complexitat. Més tard vam descobrir que, mig en broma, mig en sèrio, d'això en deien slow birding: mira els ocells del teu entorn, observa'ls amb calma, gaudeix de cada nou descobriment.
El llibre que acabo de llegir, en aquest sentit, ha estat una fascinant experiència de slow birding. Fins i tot, sense sortir de casa, i sense veure directament cap animaló. Es tracta d'una lectura reposada, amabilíssima, redactada per algú que, a més de conèixer els ocells, els estima i admira. És una invitació a deixar-se sorprendre, a apropar-se als ocells buscant preguntes més que no pas respostes, a qüestionar-se els donats per descomptat que tenim envers ells. "Los sentidos de las aves" ("Bird sense" en el text original) és un apropament a l'ocellada des de la presentació del que, ara per ara, la ciència coneix sobre els sentits de les aus. Perquè, com diu Birkhead, la ciència encara en coneix poc i, sovint, malament, d'aquest aspecte.
El llibre s'estructura per capítols, un per a cada sentit. Molt important, però, és la reflexió inicial, i també l'epíleg: apropar-nos als sentits dels ocells demana, d'entrada, deixar de pensar que els ocells tenen uns sentits com els nostres. Però, més enllà, també demana qüestionar-nos si nosaltres tenim els sentits que pensem que tenim.
La lectura del text, malgrat la profunditat gairebé filosòfica que aporta, és molt amena, sobretot gràcies a la llarga llista d'exemples i realitats sorprenents que ofereix: la visió dels colors de l'espectre infraroig (els ocells veuen colors que nosaltres no veiem), el fet que molts rapinyaires nocturns tenen les orelles assimètriques per sentir-hi de més llocs i que les limícoles literalment tasten la sorra per saber si hi ha cucs, la presència d'òrgans del tacte al bec (i la brutalitat, el dolor i la tortura que representa, llavors, la pràctica de tallar la punta del bec a les gallines en la major part d'explotacions ramaderes)... És interessant també la reivindicació que fa del paper de les dones científiques en un àmbit, el dels sentits dels ocells, poc valorat per una biologia masculinitzada més preocupada per les "coses importants" (?).
M'ha agradat molt poder entrar en un aspecte que habitualment tenim poc present: els sentits que tenen les aus, i nosaltres no (o sí que els tenim, però no els fem servir, o els fem servir poc). Per exemple, la sensibilitat al camp magnètic del planeta, l'ús de l'oïda per a l'ecolocalització, la sensibilitat baromètrica... Finalment, el llibre acaba amb una petita provocació, però molt encertada i justificada: la relació entre sentits i emocions (sofriment, benestar, plaer, socialitat...), i la possibilitat que els ocells, finalment, també tinguin alguna cosa similar al que els humans anomenem sentiments.
És un fantàstic llibre per a conèixer millor els ocells, sense pressa, donant sentit a cada detall. Però també és una crida a observar-nos com a humans, a entendre'ns també millor nosaltres. Si voleu gaudir dels ocells, però no voleu atabalar-vos, ni la vostra aspiració és ser el birder que la té més llarga (la llista d'identificacions, és clar!), ja ho sabeu: sofà, manteta, una bona tassa fumejant, i aquest llibre deliciós.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada