L'educació està en crisi. I no és ja sols una crisi metodològica, en el sentit de si és millor educar d'una manera, o fer-ho d'una altra. Avui, l'educació està en crisi perquè ens costa veure què és educar, i per a què cal educar. I ens costa veure qui ha d'educar (i qui ha de ser-ne, en conseqüència, l'alumne). I, com sempre, acabem demanant a l'escola, la institució educativa tradicional, la que teòricament sí que forma part de l'exigu consens educatiu que encara preservem, que ens resolgui tots els dubtes que tenim sobre l'educació. Però l'escola no ens pot respondre ella sola aquestes preguntes, més i encara l'escola nostra, l'escola sotmesa a la pressió dels objectius i avaluacions, dels procediments burocràtics, de la precarització dels mestres, dels pressupostos limitats, de les auditories procedimentals. Tampoc no pot fer-ho l'altra gran institució educativa, la universitat, ferida a la línia de flotació per les pressions que busquen controlar-la, encara que sigui al preu d'extingir-la, si més no tal com l'havíem coneguda fins ara.
L'educació està en crisi, però en aquest llibre la Marina Garcés ens hi posa una mica de llum. I no des de la pedagogia, o des de la psicologia, o des de l'economia; tampoc des de la sociologia. Des de la filosofia. Perquè, com diu Garcés, l'educació està en crisi perquè el món està en crisi. I la comprensió d'aquesta crisi, i l'obertura de camins per sortir-ne, cal fer-la des de molt més a baix, des de la base mateixa del que vol dir educar, del que vol dir viure en societat, del que vol dir ser humans. Ser humans en el món d'avui, un món que ens costa entendre, en el que els vells instruments d'opressió han canviat. Un món de futur incert, i de present incòmode.
Garcés, en aquest llibre, camina avançant amb un peu sobre cada riba: un, en la reflexió sobre el món en el que vivim. L'altre, en la reflexió sobre què és educar. I, d'aquest diàleg, en flueix una invitació a una nova perspectiva sobre la que pensar-nos, i sobre la que pensar l'educació. Garcés no fa pedagogia, ni polítiques públiques d'educació, però sí senta unes bases sobre les que poder-les fer amb visió, que és el que ara ens manca.
Avui, les principals iniciatives pedagògiques (principals, en el sentit de major presència pública) tenen darrere persones i empreses que aposten per la ideologia del capitalisme cognitiu. Aquest que afirma que no sabem què ens portarà el futur (sí que ho sabem, però reconèixer-ho implicaria qüestionar el model econòmic que ens porta a la crisi social i ecològica mundial) i que, per tant, el que cal és educar els infants a saber adaptar-se a un món canviant, és a dir, a ser dòcils al mercat. Que el que cal és educar els joves perquè posin la seva creativitat al servei del món que tenim, i no pas que posin la seva imaginació al servei dels altres mons possibles. Que el que cal és educar els adults perquè contínuament es reinventin, es reciclin, reneixin, si no volen esdevenir un residu. Com fem amb els envasos, ni més, ni menys. Una ideologia obsessionada pels potencials personals i els talents, sempre individuals, que es veu que cal descobrir, despertar i fer funcionar. Com si les persones fossin recursos d'una explotació minera, amb una visió totalment extractiva.
Garcés trenca amb aquesta lògica, i ens proposa un canvi de pregunta: potser, en lloc de plantejar-nos com hem d'educar, la clau és interrogar-nos sobre com volem ser educats. Perquè "preguntar-nos com volem ser educats implica poder-nos plantejar, doncs, quins futurs podem imaginar i amb quina passats ens volem vincular. L'educació és un art de l'existència perquè refà l'experiència del temps contra la dictadura del que és i del que ha de ser."
Garcés afirma que hem de veure l'educació com una poètica i com una política. Poètica, perquè l'educació és un art, l'art de l'existència. Una poètica del temps, que contra la ideologia hiperaccelerada del mi davant de l'ara hi contraposi la vivència del tu i el jo davant el passat, el present i el futur. I política, perquè l'educació no busca acumular coneixement, sinó crear-lo. I aquesta creació és necessàriament transformadora. Una política, diu Garcés, de la imaginació, perquè la imaginació és el gran valor que ha d'aportar l'educació. Sobretot, una imaginació ètica, que ens obri a porta a poder tornar a imaginar el futur. "L'educació no és una agència d'assegurances on cada estudiant-client pot calcular la seva cartera de riscos i oportunitats. És una invitació a comprendre el present per poder imaginar el futur."
Escola d'aprenents
Marina Garcés
Galàxia Gutenberg, 2020
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada