Hi som? Hi volem ser?

Fa temps vaig trobar aquesta foto per internet (no recordo on) amb el títol "Jocs i espectacles infantils al barri de la Perona. Barcelona, any 1981. Ángel Marzo". Si us hi fixeu, el noi de la gorra, el que surt al costat del de la camisa de quadres, té una gralla a la mà. És una imatge a la que de tant en tant hi torno, perquè m'interpel·la i m'incomoda. 

Als anys vuitanta i noranta, a la zona metropolitana de Barcelona es va produir un (re)descobriment de la gralla, molt vinculat a les noves colles de gegants que es van crear sota el paraigua d'associacions de veïns i d'altres entitats. Era una gralla desconnectada de la tradició grallera i de les pràctiques i usos de les zones on la gralla tenia més prestigi i arrelament, com el Camp de Tarragona i el Penedès. En aquell moment, els referents eren més propers a l'animació infantil i a la música del moment.

Aquell model, o aquell "no model", va comportar una gran degradació de la pràctica de l'instrument, i no foren poques les persones que alçaren la veu demanant que d'una manera o altra es corregís aquella situació. I, sobretot a partir de la primera dècada del segle XXI, i gràcies a la influència de grallers de Reus, Valls, Vilafranca o Vilanova, cada cop més músics van anar apostant per models més acurats d'interpretació. I avui, tot i que encara veiem formacions dels dos tipus, les gralles ben tocades ja no són una excepció, sinó que tenen una presència notable en les festes de l'àrea d'influència de Barcelona.

Ara bé, aquella gralla mal tocada, descurada, estrident, desafinada, era fruit d'un compromís democratitzador de la cultura. Era una gralla que es tocava en el context d'una aposta per ser present als barris, per portar una determinada cultura popular i tradicional allà on no se l'esperava. Era un moment de trencar les fronteres invisibles, de dir "vosaltres també sou la ciutat".

I parlo de geografia, però també de contextos, de calendari. Una gralla que sonava en els dies importants de la festa major, però també en les festes d'escola, d'esplai, d'associació de veïns.

Avui, no tinc clar que aquesta gralla tan ben afinadeta, en formacions de dues gralles dolces, gralla baixa i timbal de llautó, tots ben uniformats amb camisa blanca i pantaló negre, i tocant peces del repertori del "segle d'or de la gralla", mantingui aquell esperit d'obertura, de transformar els nostres carrers i places a cop de cultura popular.

L'any 2014, es va celebrar a Sant Adrià de Besòs la 39a Trobada Nacional de Bastoners de Catalunya. Hi vaig anar amb la colla de Cardedeu, i precisament a nosaltres ens va tocar formar part de la cercavila que sortia del barri de la Mina. Vaig parar l'antena, i els comentaris que sentia de les altres colles eren desoladors. Que per què hem de ballar aquí si és l'extraradi, que si aquí no hi fem res, que si això és perdre el temps...

L'any 1981, la gralla era a la Perona. Avui, la Perona ja no existeix. Però de Perones encara n'hi ha moltes. Hi som? Hi volem ser?