He escrit aquest article com a recull de reflexions. Tot i tenir una línia argumental, no és una argumentació de res: ja aviso el lector que al final de l'article no arribo a cap conclusió. O potser la conclusió és aquesta. Comencem.
Tots els éssers humans, pel fet de viure en societat, som éssers culturals, tenim cultura. La cultura és el conjunt de coneixements que tenim apresos. La cultura és sempre canviant: una informació que ens arriba, una experiència que vivim, una sensació que experimentem, un fet que oblidem. La cultura ens arriba de fora (les altres persones que ens envolten) o fins i tot la creem a partir d'allò que sentim, o d'allò que pensem, que reflexionem, a partir de la cultura que ja tenim. La cultura són dades, informacions, però també impressions, sensacions, pràctiques, valors... La cultura és social, però també és individual. De fet, és molt individual: no hi ha dues persones amb la mateixa cultura.
En tant que vivim en societat, les persones properes tendeixen a tenir cultures similars, ja que comparteixen molts elements culturals, és a dir, que les seves cultures tenen molts elements culturals en comú. Un element evident és la llengua, però també la manera de celebrar la festa, o de donar sentit a la vida. O de legitimar una forma de poder.
Habitualment, aquestes diferències culturals tenen forma de contínuum. De nou, l'exemple lingüístic: als Andes es parla la llengua quítxua. Tots els parlants de quítxua entenen perfectament la llengua dels habitants de les poblacions properes, però d'una punta a l'altra de la serralada els dialectes no són intercomprensibles.
Aquest contínuum, però, de vegades es trenca. En molts casos, per accidents geogràfics: mars, muntanyes i deserts dificulten la relació cultural, i les societats de banda i banda de l'accident geogràfic viuen evolucions culturals per separat. En d'altres casos, per motius polítics: al poder li interessa separar societats a través de fronteres, i així aquestes evolucionen culturalment per separat. Per exemple, diversos estudiosos afirmen que avui ja es pot parlar de dos dialectes diferents, el coreà del nord i el coreà del sud.
De vegades, la proximitat o la distància cultural entre societats pot ser diferent en funció de l'element cultural que s'observa. La meitat nord del territori germanòfon és de tradició cristiana protestant com els seus veïns del nord, mentre que la meitat sud és de tradició cristiana catòlica, com els veïns del sud.
L'estudi de les expressions culturals de la humanitat en un moment concret ens permet observar l'evolució cultural fins llavors, i fins a cert punt opera com a registre històric d'una comunitat. Encara avui, als antics territoris andalusins, hi trobem elements de cultura agrícola d'origen àrab, com al País Valencià o la Catalunya Nova.
Hi ha hagut períodes històrics on hi ha hagut molta interrelació cultural, i això ha afavorit la presència d'elements culturals comuns (alguns exemples occidentals: segona edat del ferro, imperi romà, baixa edat mitjana, colonitzacions, globalització). En d'altres, la interrelació s'ha reduït, i això ha afavorit la diferenciació cultural entre societats (feudalisme, creació dels estats-nació durant el segle XVIII...).
L'evolució cultural de les societats ha comportat l'aparició de moviments de recuperació cultural, en el sentit de reviscolar elements culturals abandonats. En molts casos des de la nostàlgia (l'habitual moviment evolutiu cíclic de la cultura), però en d'altres també per interès científic (recreació amb criteris històrics) o polític (el Romanticisme burgès del segle XIX, conservador i antimodern).
El poder sovint ha afavorit l'estandardització cultural dels seus súbdits, per afavorir-ne un major i millor control. Tot i que moltes ideologies hi han participat, la més representativa, per la centralitat que li dona a aquesta estratègia, és el nacionalisme. Aquesta ideologia busca identificar la comunitat cultural amb la comunitat política. Per a aquest fi, legitima diversos elements culturals com a definitoris de la comunitat, i il·legitima altres elements culturals pel fet de ser similars als d'altres comunitats. Aquesta comunitat, diferenciada culturalment de les comunitats que l'envolten, per aquesta diferència cultural té dret a autogovernar-se. I el govern té com a una de les seves principals funcions el garantir i reforçar la diferenciació cultural de la seva comunitat, a través de la seva política cultural.
Avui, el que anomenem àmbit de la cultura popular i tradicional (o d'arrel, o folk, o...) viu travessat per cinc grans relats, que impossibiliten l'entesa entre les persones que participen d'aquest àmbit a l'hora d'explicar-se, però sobretot també a l'hora d'expressar-se culturalment de forma conjunta. Cinc relats que habitualment s'enfronten, però que també sovint s'uneixen per a cooperar enfront dels altres (i que llavors poden conviure dins un mateix agent cultural):
- El relat romàntic: Antimodernisme i bucolisme. Idealització d'un passat preindustrial, precapitalista. La cultura popular i tradicional com a cultura no contaminada per la modernitat. El poble pla com a agent no corromput, pur.
- El relat nacionalista: Identitat i atemporalitat. La cultura popular i tradicional com a llegat intergeneracional que legitima l'existència històrica de la nació (que pot ser la nació-estat, però també el regionalisme o el localisme). El poble com a garant de la identitat enfront d'unes elits que el poden trair. Identitat basada en la pertinença a una nació.
- El relat socialista: Resistència i alliberament. La tradició cultural com a alternativa al mercat cultural. La cultura popular, creada des del poble i per al poble, contra la cultura de masses, creada pel capital i per al capital. Cultura d'alliberament versus cultura de consum.
- El relat historicista: Museïtzació. Cultura aïllable del seu context. Visió assèptica (no emocional) dels elements culturals. Cultura tradicional com a cultura del passat. Elements culturals històrics com a patrimoni (de la humanitat?)
- El relat relativista: Utilitarisme. Tradició com a mecanisme evolutiu (en sentit biològic): cultura tradicional com a cultura més adaptada a la necessitat. Sense interès per la preservació dels elements culturals un cop ja no siguin útils, ni per la fidelitat als referents històrics. Cultura popular com a antiintel·lectualisme.
Del cinquè relat no en parlem mai, però és el que sosté bona part de les expressions de cultura popular i tradicional esdevingudes cultura de masses: rues de Carnaval, anar a buscar el tió al bosc, festa major com a festival...
I fins aquí els apunts per avui. Seguirem pensant-hi.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada