El tamborino "model Matador"

Ja fa uns mesos que estic fent servir el mateix tamborino, el que he anomenat “model Matador”, i penso que finalment he aconseguit embastar un instrument ben equilibrat, que funciona bé i que aporta un so interessant, i que respon raonablement a un model històric. És per això que em sembla que puc ja presentar-lo.

A grans trets, és un timbal inspirat en el timbal que podem veure a les fotografies del flabiolaire Pau Orpí i Gili (1873-1941), conegut com el Matador o el Mataporcs, de Sant Vicenç d’Hortons. Fou un gran flabiolaire, que actuà des del Penedès fins al Barcelonès, i que gràcies a això tenim molta documentació d’ell, sobretot fotogràfica. Aquí en podeu veure alguns exemples:

El Matador, probablement en un aplec per la zona del Penedès o l'Anoia (font: web de l'Ajuntament de Masquefa):

Amb el mestre Joan Tomàs durant les missions de l’OCPC (font: Viquipèdia):

Amb els gegants de la Plaça Nova (font: web de l'Ajuntament de Barcelona):

El tamborino que feia servir el Matador és un timbal encordat, d’unes mides força similars al que serien els timbals de gralles anteriors a l’arribada dels timbals de llautó (o a l’actual estàndard de tabalet valencià). Com que no disposem de l’instrument original, cal assumir alguns compromisos, i en el meu cas vaig optar per un diàmetre de dotze polzades, ja que s’escauria força a les fotografies que veiem, i alhora ens permet disposar d’una mida estàndard. Pel que fa a l’alçada del cos, com que els timbals més plans ens donen problemes d’excés d’harmònics quan toquem amb les pells a baixa tensió, vaig optar per un cos de timbal perfectament quadrat, d’igual diàmetre que alçada. Pel que fa a les riscles, com que ja era un timbal força alt, vaig optar per unes riscles més estretes, de manera que la imatge general de l’instrument fos harmònica (en tot cas, això no afecta el so). Vaig encarregar-li l’instrument al constructor de timbals Xixo, de Sant Pere de Riudebitlles. Vam fer una primera prova amb un cos de timbal normal, però després en vam fer una segona, ja la definitiva, amb un gruix de fusta més prim, que treu molt de pes a l’instrument i el fa més agradable de portar.

És el que el Xixo va fotografiar just a l'acabar d'enllestir-lo:

En un primer moment li vam posar dues pells naturals i un bordó doble de tripa (0.8 mm) a la pell de darrere. Amb aquest sistema vaig estar tocant un temps, però no m'acabava d’agradar. Els greus no eren nets, feien saltar molts harmònics i el tamborino sonava acampanat, i el so dels aguts era força pobre. Vaig deixar el tamborino aparcat, i em vaig centrar en el bombo.

Un temps més tard, però, vaig tornar a reprendre la recerca. En primer lloc, volia experimentar amb materials sintètics, per evitar l’ús de materials d’origen animal. I, en segon lloc, volia buscar un so inspirat tant en els bombos d’Arbúcies, ja que és el referent sonor més proper (hem de tenir present que no sabem com sonaven aquests tamborinos, ja que només ens n’han arribat fotografies), així com en els tamboriles de Zamora-Salamanca-Lleó, ja que són instruments força similars a nivell de mides i format (i tenim l’exemple del flabiolaire Francesc Pons, que fa anys que toca el flabiol amb un instrument d’aquesta zona, i ha demostrat sobradament que funciona molt bé amb el flabiol).

Amb això, vaig incorporar dos canvis. En primer lloc, vaig posar-li bordó quàdruple a les dues pells, collat amb dues clavilles de violí. El bordó de davant li dona un so molt elegant, i el de darrere el reforça. Vaig optar per fil de niló de 0.7 mm. I, en segon lloc, vaig substituir les pells naturals per pells sintètiques, del model Fiberskin de la marca Remo. Com que la pell sintètica té molts més harmònics que la natural, vaig haver d’apagar-les amb un Muff'l Control Ring de la marca Remo. Vaig provar de tocar-lo amb un sol Muff'l, primer en una pell i després a l’altra, i després amb dos, un a cada una, però el sistema que finalment m’ha funcionat millor és posar-ne només a la pell on pico amb la maneta (la pell batedora). Ja que vaig desmuntar tot el timbal, vaig aprofitar per substituir els tensors de cuir per tensors de polipiel, que em va preparar el mateix Xixo.

Aquest model definitiu és el que veureu quan em trobeu tocant, com en aquesta foto amb el Marc i el Sergi en la formació de cobla "Els Bitons":

Com que m'agrada anar trastejant els instruments i fent invents, tampoc no ho asseguraré al 100%, però tinc la sensació que el model, tal i com ha quedat, ja viurà pocs canvis. És agradable de tocar, el so "ronca" però alhora és prou net, i a més té la virtut de sonar bé tant en carrer com en espai més tancat, més "de cambra".

Finalment, i abans d'acabar l'article, aprofito per fer un darrer comentari: tot i que el meu referent a l'hora de preparar aquest tamborino ha estat el Matador, això no ens ha de fer oblidar que el Matador fou un més de molts flabiolaires que compartien context històric i cultural, i que per tant tocaven amb instruments similars. No tenia, doncs, l'exclusiva pel que fa aquests timbals, ni voldria que així s'entengués. Us deixo un parell d'imatges d'altres músics que tocaren amb instruments similars, per si us ve de gust veure-les.

En Pep Capellas a Sitges (1934, arxiu Sebastià Giménez):

El flabiolaire Tomàs Bosch (c.1839 – 1910) probablement en algun aplec o ball (autor L. Canut, Arxiu Fotogràfic de Barcelona):

El flabiolaire Jaume Collet i Reventós, de Sant Pere Molanta, conegut com el Sopes. Fotografia del fons de l'OCPC, amb la data del 27 de març de 1927.