Música funcional

 

El concepte no és meu, és de la flabiolaire Anna Latorre. I és cert: quan em pregunten quina música faig, la resposta més correcta seria «faig música funcional». Ja sé que no encaixa amb la imatge que tenim dels gèneres musicals, però és la que representa millor el meu «ofici de músic». Quan acompanyo balls de bastons, prou que intento que el que soni sigui bonic, expressiu i formalment acurat. Però el que finalment importa és que sigui útil i còmode per als bastoners. Quan acompanyo gegants, el que els geganters valoraran és que la música sigui ballable i, sobretot, que sàpiga adaptar-me sobre la marxa als geganters, al públic, als imprevistos, etc. De fet, si ho faig bé, el que aconseguiré és que els gegants llueixin, i jo en canvi passi desapercebut. El flabiolaire acompanya els gegants, mai a l'inrevés.

Quan algun cop algun flabiolaire novell m'ha demanat alguna indicació, en general la resposta sempre ha estat relacionada amb treballar l'empatia i l'atenció envers els balladors o destinataris de la música. És aquella dita que fa: «abans et llogaran per puntual que per virtuós». El músic ha de resoldre problemes, no pas causar-ne. En aquest aspecte, doncs, em sento més proper als organistes d'església i als duets de veu i teclat electrònic de ball de casal d'avis de diumenge a la tarda que no pas a músics de gènere «tradicional» orientats a la música de concert o experimental.