Córrer la sardana

"La sardana és la polèmica que més cansa de totes les polèmiques que es fan i es desfan", vaig sentir dir un dia. I probablement sigui cert (com a mínim, si substituïm "la que més" per "una de les que més"), ja que els debats sardanístics, com a mínim els que jo he pogut escoltar, parteixen tots del mateix fals supòsit: la versió "oficial" de la història de la sardana. Així doncs, segons aquest supòsit, la sardana és una dansa intemporal, que cap a mtjans del segle XIX es va millorar fins a convertir-la en un dels millors productes artítics creats per la cultura catalana. I el més important de la sardana, finalment, és la seva essència.

Però clar, què vol dir "essència"? I aquí és on comencen les batusses.

En Jaume Ayats i el seu equip, però, en lloc de disertar sobre la naturalesa immaculada de l'ideal de bellesa sardanista, van fer una recerca cap als orígens de la sardana, una recerca que finalment cristalitzà en un llibre: Córrer la sardana: balls, joves i conflictes, que és el que avui vull recomanar-vos.

Sense deixar-se temptar pels tòpics i els mites fundacionals d'aquesta dansa, els autors retrocedeixen en el temps fins a retrobar els Barretons, els Ventures, els Planas, els Torons i tota la colla d'iniciadors de la sardana moderna. I, gràcies a això, en treuen unes quantes conclusions molt, molt sucoses. Deixeu que us en llisti unes quantes, en un resum que és molt personal (de ben segur que altres lectors sabrien aportar altres -o diferents- visions de l'obra):

• La sardana moderna neix en un moment i en un lloc molt determinat: l'Empordà de mitjans del s. XIX. Això vol dir que la forma que pren la sardana moderna queda condicionada per les possibilitats, i alhora les necessitats, d'una determinada població.
• La sardana moderna neix com a dansa moderna (en contraposició, per tant, a la dansa tradicional) i només recull de la tradició allò que encara li és útil (com el comptar i repartir -treure la sardana- o la forma de rotllana -ja que, com a dansa exclusivament masculina, un ball de parelles seria poc adequat-).
• La sardana moderna neix per influència de la música i la dansa forastera, principalment l'òpera italiana (hem de pensar que, per als joves que escoltaven òperes als teatres de Girona o Figueres, haver de ballar després al poble una sardana curta tocada per un tamborino i una cornamusa podia semblar força "descremat").
• La sardana moderna és un ball inicialment conflictiu, masculí, amb una funció clarament socialitzadora. I, com a tal, és un ball ràpid, amb moviments bàsicament horitzontals (d'aquí la vella expressió "córrer la sardana", inconcebible avui dia).
• La cobla moderna neix també com a agrupació moderna, i el seu naixement és un procés evolutiu de molts anys, on hi participen diverses persones. Ni Pep Ventura inventa la cobla d'un dia per l'altre, ni Andreu Toron era l'únic que feia invents posant claus i fent créixer les velles xirimies.
• El pas d'aquesta dansa moderna, trencadora, popular, ràpida, de desplaçaments horitzontals, a la sardana neoclàssica, mixta, catalanista, burgesa, estilitzada, lenta, de saltirons verticals, no és una evolució natural, sinó ideològica, a partir del moment (a principis del segle XX) que el catalanisme (un catalanisme) la pren com a element simbòlic de catalanitat.
• És en aquest moment que es reconstrueix la història d'aquesta dansa, i se li creen els mites fundacionals que avui encara perviuen.

Aquest, per tant, és un llibre de realisme. De desmitificació. De diferenciació entre allò que se'ns va dir que era la sardana (perquè era com molts volíen que fos), i allò que era realment. Però no és un llibre "contra" la sardana, ni molt menys! És, potser, un dels llibres on la sardana és defensada amb més bellesa. Això sí, des de l'honestedat històrica i musical. Ens proposa aprendre a mirar la sardana d'una altra manera, i valorar-la a partir d'aquests altres elements.

Davant de tot això, la meva conclusió és que, si volem preservar, mantenir i impulsar la sardana, hem de començar a descarregar-la dels mites que l'aixafen, i deixar que sigui, de nou, senzillament, una dansa. És cert que la sardana és ja avui un patrimoni immaterial català que hem de cuidar i protegir, perquè val molt la pena. La seva història social i musical ens aporta un llegat que molts altres països ja voldrien. I que segurament, gràcies a la seva adquisició per part del catalanisme, la sardana encara és viva, i no va morir al mateix Empordà on va néixer amb l'arribada de les primeres jazz-bands. Però la història de la sardana ha de servir per a créixer, no pas per a engabiar-nos. I avui la sardana no pot confiar-se només als que la ballen per militància. No crec que calgui fer canvis de fons a la sardana, però en canvi m'atreveixo a fer algunes propostes:

• Els concursos i les colles estan molt bé, però en ens juguem el futur de la sardana és en la ballada de festa major, o de diumenge. A l'hora de promoure activitats, potser millor una ballada oberta que no pas una "demostració sardanista".
• Repertori: toquem clàssics! No pot ser que en una audició no es toquin "greatest hits" sardanistes!
• Els músics no són una ràdio, busquem complicitat entre balladors i músics: ara el flabiol allarga el contrapunt per despistar els balladors, ara els balladors es posen a cantar la sardana per fer la punyeta a la cobla...
• Les sardanes, un pelet més ràpides?
• Una ballada és una escola: rotllana de novells i aprenents, sempre i durant tota l'audició!
• Posats a ser pràctics, una pissarreta amb la tirada de la sardana no faria cap mal. I, per provocar, potser de tant en tant que no hi sigui, per fer lluir els bons repartidors!
• Les sardanes també podrien ser presents en altres llocs, no? Si un grupet folk fa una ballada de danses tradicionals, a banda de fox-trots, pasdobles, valsos-jota i polques, també podria encabir-hi un parell de sardanes llargues no? Ei, que l'acordió també va bé per fer introits!

Hem de desdramatitzar la sardana: una dansa catalana, i per tant probablement catalanista, però una dansa. La sardana ha de servir per passar-ho bé.

Córrer la sardana: balls, joves i conflictes
Jaume Ayats (coordinador)
Rafael Dalmau Editor
2006
204 pàgines
ISBN:  84-232-0698-X