Mirava la foto que encapçala aquest article. La va fer l'escriptor Jesús Moncada, no sé quin any. Mostra un grup d'homes de Mequinensa poc abans que el pantà de Riba-Roja engolís el poble. El pantà es va inaugurar el 1969, de manera que hauria de ser dels anys seixanta del segle vint. La imatge és plena de detalls interessants, però avui vull fixar-me en un de concret: les boines.
El meu besavi José (el «iaio Pepe») va morir quan jo era petit, però encara en guardo el record. Fora de casa, sempre portava boina. De fet, per casa corre una foto on surto jo retratat amb la seva boina i el seu bastó. El bastó el tinc, però malauradament la boina es deuria llençar. Llàstima, ara seria un record simpàtic.
A què treu cap, tot això? Doncs que jo encara recordo, de petit, veure gent amb boina pel carrer, a Barcelona. Però avui és un capell totalment desaparegut, si més no en el vestuari masculí. I, pensant-hi, m'he adonat d'un fet interessant o, si més no, curiós. De boines, encara se'n fabriquen, i no és difícil trobar-ne en barreteries d'ofici, com ca l'Obach o can Mil de Barcelona. Però el fet que s'hagi perdut el costum d'aquesta peça ha fet que, avui, les boines que trobem a les botigues siguin molt diferents de les que tradicionalment es veien per aquí.
Si mirem fotos antigues, la boina habitual és una boina de vol molt curt: en molts casos, pràcticament és un casquet. Posada, es portava tota rodona, sense donar-li forma de visera al davant. Si es portava de costat (fet molt habitual), la caiguda era lleugera, gens excessiva. Per internet he trobat aquesta imatge, que exemplifica molt bé el que comento:
Avui, en canvi, com que s'ha deixat de portar la boina, quan hom en busca una el que troba són boines a l'estil basc, ja que allà encara és un capell habitual, ni que sigui en l'àmbit folklòric. I, al País Basc, les boines agraden amb molta volada, com les d'aquesta foto de 1930:
Si mirem el catàleg de la web de l'empresa Elósegui de Tolosa, probablement la principal fàbrica de boines al sud del Pirineu, veureu que ja no hi ha boines amb un diàmetre inferior a les onze polzades i mitja.
Sap greu, perquè la boina a l'estil basc té un aire i una caiguda molt elegant, però la boina més tradicional era un capell molt pràctic: no se l'enduia el vent, sempre tenia bona forma... Per això, era el capell preferit de molts excursionistes! Penso que podria ser una peça de vestir que es podria recuperar amb força facilitat, si no fos perquè la que trobem a les botigues ens remet excessivament al context cultural basc, no ens evoca el passat que reconeixem, i no la sentim propera.
Aprofito per deixar per aquí un anunci que he trobat per la xarxa. Per si algú encara pensa que les boines sempre han vingut de fora!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada