Conte nocturn amb flobiol

Era de nit. Sota el clar de lluna, els carrers de terra serpentejaven entre cases arrebossades de calç, de les que en sobresortien balconades de fusta retallada i daurada pel temps. Els pobles petits, minúsculs, són un oasi enmig dels mars d'alzines, roures i fajos de la comarca, un oasi de pedres, fusta i teules creuat per un o com a molt dos torrents amb una funció, de nit, gairebé exclusivament musical. Feia fred, però el més desagradable era la humitat, que se li ficava pel clatell mentre, encorbat, caminava de pressa. Molt de pressa. Entrà a una de les cases. La porta era tancada i, al cedir, aquesta li havia fet abraonar sobre la cara una pudor difícil de descriure, de la que en destacava sobretot el fum de tabac negre, tabac negre de cigar ranci. Només entrar, la tavernera li somrigué des de darrere del taulell. En aquell moment estava mig ajaguda entre la prestatgeria d'ampolles polsoses i una antiga nevera de gelats, que vés a saber què contenia. Tancà la porta i, mentre s'espolsava el fred humit de l'abric, deixà a terra una grossa bossa, de la que s'entreveia un gros timbal fosc que en algun moment havia tingut color de llautó brillant i daurat. Observà el saló. Davant seu, dos vells discutien sobre qui dels dos havia fet trampes al dòmino. Bé, de fet això semblava. El cert és que estaven més preocupats per les cuixes que la posició de la tavernera deixava al descobert que no pas per si un o altre havien espiat les fitxes del contrincant en el moment de servir les copes de conyac. Més enllà, algunes taules mig buides mostraven que encara la nit tot just començava. Finalment, al fons, una colla havia aconseguit fer callar l'avi Reixach a cop de cançons i a ritme de guitarra, per bé que el porró de vi que la tavernera sàviament havia deixat oblidat a la seva taula també hi havia donat un cop de mà.

Anà fins a la barra, i la tavernera li serví un rebentat d'anís dolç, com sempre. Al fons seguien cantant. Entrà més gent, i cada cop que s'obria la porta un calfred li recorria l'espinada. Ets massa a prop de la porta, pensà. La casita de papel, suspiros de Espanya. Per fi, una catalana: la gavina. Malauradament, després vingué Rosó, amb els pinyols cortesia d'allò que quedava de l'avi Reixach, que aquelles hores ja mostrava una notable manca de definició en la pronúncia. Això, però, semblava no preocupar l'auditori, que tant encaparrat estava en la dèria coral, que ni s'adonà del descuit de la tavernera, que generosament compartí les seves virtuts quan, al fregar la taula plena de vi de l'avi Reixach, l'escot li jugà una mala passada i es desbocà sense ella adonar-se'n.

De cop, una jove de la colla cantaire s'adonà de la presència de l'home del rebentat d'anís, i cridà a ple pulmó: ei, que ja tenim aquí el músic! Com si ho haguessin assajat una i mil vegades, els homes de la colla s'arrengleraren per deixar una cadira lliure al bell mig de la sala, al costat d'una taula on, oh, miracle!, hi havia una ampolla a mig buidar d'anís. L'home, saludant a dreta i esquerra, s'atansà fins la cadira, i de la bossa en tragué un bombo pesant, enfosquit pels anys, una vella maneta de fusta fosca, i un flobiol amb lluents anelles de llautó. Picà les pells i picà la fusta. Féu sonar notes amunt i avall del flobiol. I, quan hagué aconseguit que tothom se'l quedés mirant, començà a fer sonar les primeres notes, un vell pasdoble torero.

Quina màgia aquell so! Dues parelles s'obriren pas entre les taules, mentre uns quants maldaven per traslladar les darreres restes de l'avi Reixach a una cantonada on els seus roncs no destorbessin. Ara ja eren cinc parelles, set, nou. La tavernera remenava el cul darrere el taulell, quan l'home ja havia passat del pasdoble a la masurca i el xotis. Per descansar, tocà un bolero. Però quin bolero! Semblava que el Carib fos la seva maneta.

La nit seguí entre cants i balls, entre gots que es buidaven i cigars que es consumien. Quan semblà que era l'hora, els dansaires començaren a esvair-se. Primer les parelles, després els solters. Aprofitant que els pocs que quedaven experimentaven noves harmonies al ritme de la bella Lola, plegà el timbal dins la bossa, embolicà el flobiol, guardà la maneta. S'acostà al taulell per a acomiadar-se, i la tavernera sortí a abraçar-lo, deixant-li un dolç dibuix de pintallavis sota l'orella. Avui tampoc no hauria de pagar el beure. Obrí la porta, i un aire com d'agulles vingué a rebre'l. Tancà darrere seu la porta, i s'esfumà entre el fred, la nit, el clar de lluna i els carrers de terra que serpentejaven entre cases arrebossades de calç, d'un poble petit, minúscul, com un oasi enmig dels mars d'alzines, roures i fajos de la comarca.

Imatge: En Joan Roig (a) el Nan, probablement el 1945 a València.