Aquest matí hem acomiadat el Pablo. Massa d'hora. Massa amics, massa dolor, massa impotència. Recordo encara quan ens vam conèixer, i com es va afegir de forma incondicional al grup de bojos que volíem canviar el barri a cop de cultura popular. El Pablo em va fer descobrir la rumba: "Ei, que també és música tradicional!", reivindicava. I ens va convèncer, no sé si pels seus arguments, o per la seva il·lusió. Diria que nosaltres també li vam fer descobrir un nou sentit a la cultura tradicional. Com a mínim, estava fascinat pels nostres debats entorn dels gegants, de les bèsties, dels balls i dels instruments musicals catalans. I sort en teníem dels seus comentaris sorneguers, que ens feien tornar a tocar de peus a terra!
Ara tot això s'ha acabat. Del Pablo només ens queda la feina feta, i allò que d'ell vulguem guarda-ne al cor. Jo vull recordar-lo així: amb els ulls brillants parlant de la rumba:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada