El 2 d'octubre del 2010, en Bienve Moya publicava al diari El Punt una interessant reflexió sobre la innecessària tendència a fusionar elements de cultura popular de diverses tradicions, i de la perillosa motivació essencialista i nacionalista que s'hi amaga al darrere. El comparteixo aquí, perquè trobo que és un d'aquests articles que val la pena tenir sempre a mà.
«Folklore i mestissatge»
D'any en any podem advertir com avança la temptació, per part d'instàncies de govern, municipal, nacional..., d'usar la cultura popular/tradicional amb pretensions identitàries. Sembla que ja no recordem el tractament que la dictadura feia de les manifestacions folklòriques; ja no recordem coros y danzas de España i la seva pretensió de codificar Espanya per “sus danzas regionales”. Aquesta reflexió em ve al cap en haver contemplat la darrera celebració de l'Onze de Setembre al parc de la Ciutadella. Sembla que tornem a caure en la teoria romàntica de confondre poble amb nació política, de confondre cultura popular amb cultura nacional (sigui la nació que sigui). Curiosament, aquesta mena de mostres últimament ens arriben de creadors (gairebé sempre destacats representants de l'àrea de les arts escèniques) als quals el poder (que en general sol donar un valor més aviat residual a les organitzacions populars) els encarrega a mena d'espectacle representativo-identitari. I aquests creadors, sovint, creuen que tenen l'obligació de pouar en les arrels. Resulta, però, que la cultura popular, encara que pugui ser produïda per una comunitat nacional, que, en el seu temps la tindrà com a pròpia, sempre s'escaparà dels estrets àmbits de qualsevol grup històric nacional.
La cultura popular, amics, és la més universal de les activitats culturals, perquè tots els pobles solen presentar respostes semblants a impulsos externs semblants. Insisteixo, em faig ressò d'aquest assumpte arran de la presentació, entre els actes de la dita celebració d'enguany, d'un esguerro anomenat sardana flamenca, amb la qual suposo que es volia homenatjar (i fer patent) com els “andalusos” de Catalunya s'han integrat al país. Però, amics, és que a la sardana no li cal ni ser flamenca, ni roquera; altra cosa és que a algú, la sardana, no li sembli prou espectacular per posar dalt d'un escenari, i no li negaré jo l'observació (amb l'atenuant que la sardana potser no sigui per anar dalt dels escenaris). Però, insisteixo, a la sardana no li cal ser flamenca per ser contemporània, li cal, simplement, si li cal alguna cosa, qualitat (com a totes les arts), però dins els cànons de la pròpia dansa, i li cal una població que en gaudeixi escoltant-la i ballant-la. Altrament, cal dir, també, que ni la sardana reflecteix el caràcter festiu de tot el territori català, ni tampoc el flamenc ho fa en el cas d'Andalusia. El flamenc, avui, ja no és representatiu de cap grup regional, nacional ni ètnic. Avui, el flamenc és un gènere com pugui ser-ho el jazz, que tampoc ja no representa la música d'un sector o classe dels EUA. La suposada fusió artística, el suposat mestissatge que es pretén amb aquestes combinacions de laboratori, no produeixen res, no actuen gens ni mica? Encara que algú s'ho pugui creure, són una aportació de noves identitats populars? El mestissatge, l'únic mestissatge possible, és una creació involuntària i anònima que apareix sense que les parts en siguin conscients.
Potser cal dir, en descàrrec de la direcció d'aquest acte, que en l'actualitat gairebé tots els artistes, per excel·lent que sigui la seva trajectòria, tard o d'hora, i sembla una atracció fatal, solen caure en l'espanyolada a la francesa. Vet aquí Cesc Gelabert que s'ha embarcat amb un Belmonte, que per molta qualitat que pugui tenir l'obra, no va més enllà de la visió romàntica d'un Mérimée del segle XXI. I és que l'aproximació que els creadors artístics puguin fer a la cultura popular cal que sigui feta amb humilitat i amb la consciència que la saviesa popular (no parlo de la massa), si més no, és tan sensible com la que pugui tenir l'artista. Per aquesta raó només grans artistes arriben a sobresortir en aquestes aproximacions.
Per cert, quan deixaran els sardanistes d'utilitzar aquestes ridícules faldilles extremament emmidonades, d'una estètica realment friqui?
La foto és d'Adrià Costa Rifà per al diari NacióDigital.cat
«Folklore i mestissatge»
D'any en any podem advertir com avança la temptació, per part d'instàncies de govern, municipal, nacional..., d'usar la cultura popular/tradicional amb pretensions identitàries. Sembla que ja no recordem el tractament que la dictadura feia de les manifestacions folklòriques; ja no recordem coros y danzas de España i la seva pretensió de codificar Espanya per “sus danzas regionales”. Aquesta reflexió em ve al cap en haver contemplat la darrera celebració de l'Onze de Setembre al parc de la Ciutadella. Sembla que tornem a caure en la teoria romàntica de confondre poble amb nació política, de confondre cultura popular amb cultura nacional (sigui la nació que sigui). Curiosament, aquesta mena de mostres últimament ens arriben de creadors (gairebé sempre destacats representants de l'àrea de les arts escèniques) als quals el poder (que en general sol donar un valor més aviat residual a les organitzacions populars) els encarrega a mena d'espectacle representativo-identitari. I aquests creadors, sovint, creuen que tenen l'obligació de pouar en les arrels. Resulta, però, que la cultura popular, encara que pugui ser produïda per una comunitat nacional, que, en el seu temps la tindrà com a pròpia, sempre s'escaparà dels estrets àmbits de qualsevol grup històric nacional.
La cultura popular, amics, és la més universal de les activitats culturals, perquè tots els pobles solen presentar respostes semblants a impulsos externs semblants. Insisteixo, em faig ressò d'aquest assumpte arran de la presentació, entre els actes de la dita celebració d'enguany, d'un esguerro anomenat sardana flamenca, amb la qual suposo que es volia homenatjar (i fer patent) com els “andalusos” de Catalunya s'han integrat al país. Però, amics, és que a la sardana no li cal ni ser flamenca, ni roquera; altra cosa és que a algú, la sardana, no li sembli prou espectacular per posar dalt d'un escenari, i no li negaré jo l'observació (amb l'atenuant que la sardana potser no sigui per anar dalt dels escenaris). Però, insisteixo, a la sardana no li cal ser flamenca per ser contemporània, li cal, simplement, si li cal alguna cosa, qualitat (com a totes les arts), però dins els cànons de la pròpia dansa, i li cal una població que en gaudeixi escoltant-la i ballant-la. Altrament, cal dir, també, que ni la sardana reflecteix el caràcter festiu de tot el territori català, ni tampoc el flamenc ho fa en el cas d'Andalusia. El flamenc, avui, ja no és representatiu de cap grup regional, nacional ni ètnic. Avui, el flamenc és un gènere com pugui ser-ho el jazz, que tampoc ja no representa la música d'un sector o classe dels EUA. La suposada fusió artística, el suposat mestissatge que es pretén amb aquestes combinacions de laboratori, no produeixen res, no actuen gens ni mica? Encara que algú s'ho pugui creure, són una aportació de noves identitats populars? El mestissatge, l'únic mestissatge possible, és una creació involuntària i anònima que apareix sense que les parts en siguin conscients.
Potser cal dir, en descàrrec de la direcció d'aquest acte, que en l'actualitat gairebé tots els artistes, per excel·lent que sigui la seva trajectòria, tard o d'hora, i sembla una atracció fatal, solen caure en l'espanyolada a la francesa. Vet aquí Cesc Gelabert que s'ha embarcat amb un Belmonte, que per molta qualitat que pugui tenir l'obra, no va més enllà de la visió romàntica d'un Mérimée del segle XXI. I és que l'aproximació que els creadors artístics puguin fer a la cultura popular cal que sigui feta amb humilitat i amb la consciència que la saviesa popular (no parlo de la massa), si més no, és tan sensible com la que pugui tenir l'artista. Per aquesta raó només grans artistes arriben a sobresortir en aquestes aproximacions.
Per cert, quan deixaran els sardanistes d'utilitzar aquestes ridícules faldilles extremament emmidonades, d'una estètica realment friqui?
La foto és d'Adrià Costa Rifà per al diari NacióDigital.cat
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada