El tabalet i el tamborino

 

Recordo, ja fa uns anys, quan el grup de grallers de la colla gegantera vam decidir substituir la caixa metàl·lica per un tabalet valencià. Seria cap a l'any 2000, si fa no fa. Fins llavors, la percussió que ens acompanyava era una caixa de bateria, a la que havíem apagat una mica l'estridència de la bordonada amb unes tires d'esparadrap. El tabalet valencià, en canvi, ens aportava un so més rodó, que empastava perfectament amb el so de les gralles. Era un instrument barat, senzill, que a més ens resolia dos aspectes molt importants: a nivell històric, està perfectament documentada la presència de tambors com aquest en l'acompanyament tradicional de les gralles. I, en segon lloc, estèticament aportava una imatge rústega que lligava amb la visió folklòrica de la música tradicional. Això sí: no deixava de ser un manlleu artificial.

No recordo si vam ser els pioners en donar aquest pas a Barcelona, però sí que sens dubte vam ser dels pioners. Més tard, altres colles van fer també aquest canvi, i l'instrument va esdevenir, si no majoritari (encara avui les caixes de bateria tenen molta tirada en aquells grups menys interessats en els criteris històrics i tradicionals), sí prou habitual. Fins que, de mica en mica, i per influència de la cultura grallera del Camp de Tarragona, el Garraf i el Penedès, anys més tard es va anar imposant un nou model de timbal: el timbal de llautó. Nosaltres, en aquell moment, ja havíem dissolt el grup, però des de fora vam veure com l'aparició dels nous referents del món de la gralla (els Ganxets, la Canya d'Or, en Pere Olivé, etc.) impulsava una renovació instrumental, vinculada a la recuperació d'instruments de l'anomenada "edat d'or" de la gralla (i que sobretot es feia evident en la gralla baixa i el timbal de llautó).

El timbal de llautó no era rústec. Tampoc no era "ètnic", ni "català" (no deixa de ser un timbal pla i metàl·lic, com ho eren els timbals europeus a la moda d'aquell moment del segle XIX). Però establia un pont, un fil de continuïtat entre aquells grallers que fa cent anys van portar la gralla a la seva màxima esplendor, i els grallers que avui volen tocar una gralla amb sentit. I aquí també es podria parlar del canvi de repertori, de l'afinació de referència, o del tipus de canya, però ara seria entrar en altres verals, que ens allunyarien del tema central: el timbal.

En el cas del flabiol, penso que encara estem en la primera fase. Quan el flabiol tradicional reneix, a partir de finals del segle XX, la percussió que l'acompanya fou molt diversa. Sols cal mirar imatges de l'època: tamborinos petits, grans, plans, llargs... Per sort, no hi hagué gaires caixes de bateria. Arriba un moment, però, que s'intenta trobar un model més estable, i en aquest cas es dirigeix la vista a les Balears. Si la gralla mira a València, el flabiol mira a Mallorca. I, així, el tamborino mallorquí va esdevenint el timbal de referència. Igual que el tabalet valencià, resolia dos aspectes importants: a nivell històric, està perfectament documentada la presència de tamborinos com aquest en l'acompanyament tradicional del flabiol. I, en segon lloc, estèticament aportava una imatge rústega que lligava amb la visió folklòrica de la música tradicional. Això sí: no deixava de ser, també, un manlleu artificial.

Ara bé, igual que la gralla visqué una "edat d'or", el flabiol també tingué la seva. I, en aquesta "edat d'or", la percussió característica fou l'anomenat bombo (que, igual que el timbal de llautó graller, no és res més que un timbal pla, propi del segle XIX) i els tamborinos grossos.

Quan farem els flabiolaires aquest segon pas? No ho sé. El cert és que em costa veure-ho a curt o mig termini. Segurament, perquè el model de flabiol que ara està en voga no és el del flabiol de ball, sinó un flabiol més folkloritzat, on el flabiol queda segrestat gairebé sempre pel sac de gemecs. Fins que no apareguin nous referents que apostin per un flabiol desacomplexat, que begui de la millor tradició flabiolaire, serà difícil poder fer aquesta segona passa endavant. Ens falten, en definitiva, els nostres Ganxets, la nostra Canya d'Or, els nostres germans Olivé. O... potser no?

Imatge 1: grup de dolçainers i tabaleter. Font: news.vinaros.net
Imatge 2: grallers Els Vinardells, amb timbal de llautó. Font: @elsvinardells
Imatge 3: flabiolaires i xeremiers mallorquins, amb tamborinos propis de l'illa. Font: Youtube 
Imatge 4: el grup Els Perdigots, amb bombos, a la Festa del Flabiol d'Arbúcies del 2015. Font: pròpia.
Imatge 5: Pau Benítez amb bombo, a la Taverna del CAT, la tardor del 2015. Font: pròpia. 
Imatge 6: Marc Riera i Carles Mas, amb bombos, acompanyant els Gegants de la Ciutat a les Festes de Santa Eulàlia del 2016. Font: Lluís Gelis.