Tractar el flabiol amb oli


Sempre s'ha dit que cal tractar el flabiol amb oli, però el cert és que mai no he trobat cap explicació detallada, ni dels perquès, ni dels coms. Així doncs, és una pràctica que he anat fent de manera poc sistematitzada, i poc regular. Fa un temps, però, que he mirat d'anar perfilant una mica el procediment. A manca d'informacions més o menys contrastables, he partit de la pròpia experiència, i de l'assaig-error. Ara fa uns dies, a més, vaig preguntar a través de Facebook com duen a terme aquesta pràctica a diversos músics de vent-fusta. Amb tot plegat, he elaborat aquesta petita guia, per si us pot fer servei.

Per què cal tractar el flabiol amb oli?

Perquè la fusta del flabiol és un material porós, que absorbeix la humitat (condensació, saliva, suor). Aquesta humitat, però, pot degradar i fer malbé la fusta. Si saturem la fusta amb oli, aquesta ja no absorbeix humitat, i es manté en bon estat. A més, s'evita també que la suor de les mans impregni la fusta (les poc estètiques ditades sobre l'instrument).

Amb quina regularitat cal tractar el flabiol?

Hi ha divergència sobre la regularitat, segurament perquè no respon tant a un temps determinat, com a l'estat de la fusta. Així, en funció del tipus d'oli, el tipus de fusta, i l'ús de l'instrument, caldrà establir periodicitats diferents. En general, però, el que es diu és que cal mirar la fusta: si perd brillantor, si es veu seca, cal oliar-la.

Per dins o per fora?

Per dins i per fora. Per fora, amb un drap sucat amb oli. Per dins, jo ho faig amb un pinzell. També hi ha qui defensa submergir tot l'instrument en un recipient amb oli. En tot cas, cal posar-li tot l'oli que la fusta pugui absorbir, i posteriorment retirar-ne l'excés, ja que podria alterar el so de l'instrument, i embrutar-nos les mans. Després d'oliar-lo, jo deixo reposar l'instrument un parell de dies, però no sé si és necessari.

És cert que no s'ha de posar oli al trencavents?

Alguna vegada m'ha arribat el rumor que l'oli pot deformar el trencavents. La meva experiència (jo sempre n'hi poso) és que això no m'ha passat mai, però vés a saber.

I si el flabiol té claus?

El millor és desmuntar-les. D'entrada, perquè l'oli podria espatllar els coixinets de les claus. Però també perquè és bo netejar regularment el mecanisme de les claus, ja que l'acumulació de pols i oxidació de metall pot encallar-les.


Quin oli cal fer servir?

Ara pla! Aquesta és la pregunta que encara no he sabut resoldre del tot. Fins ara, els olis que he vist que es fan servir són:
  • Oli d'ametlles dolces: és el més tradicional, i el més habitual (no només pel que fa al flabiol, sinó també a la resta d'instruments). Sempre he sentit dir que és el millor perquè és poc viscós, però qualsevol persona que l'hagi fet servir haurà vist que això no és cert. Més aviat m'inclino a pensar que el seu èxit es deu al fet que és un oli no gens àcid, de manera que té cura de la fusta. L'inconvenient és que es torna agre amb facilitat, i s'ha de renovar sovint.
  • Oli de gira-sol: no es fa servir gaire perquè no és tradicional, però un oli de gira-sol de bona qualitat té les mateixes característiques (bones i dolentes) de l'oli d'ametlles dolces. I és més barat.
  • Oli d'oliva: es fa servir poc, segurament perquè és més àcid que el d'ametlles dolces. Té la virtut (o el defecte) d'enfosquir una mica l'instrument.
  • Oli de parafina: és un oli sintètic. En principi, al no portar aigua (com tot oli sintètic) no es fa malbé com els olis naturals. Hi ha diverses marques i qualitats.
  • Ballistol: és també un oli sintètic, en aquest cas una fórmula patentada amb més de cent anys d'història. És un oli absolutament neutre (ni àcid ni alcalí) i aromatitzat (fet que també resol un altre problema dels instruments de vent). Té la virtut que, al ser un producte concret d'una marca concreta, saps sempre què li estàs posant a l'instrument.

A banda d'oli, cal posar altres productes al flabiol?

El tractament més important és el de l'oli. Ara bé, hi ha músics que també tracten l'instrument amb altres productes. Els més destacats són:
  • Essència natural: és l'oli procedent d'una flor o d'una planta aromàtica. Es fa servir per millorar l'olor del flabiol. La pràctica que jo conec és la de dissoldre unes gotes d'oli d'espígol en l'oli d'ametlles dolces amb el que es tracta l'instrument. Cal tenir la precaució de fer servir veritable essència natural, i no un preparat de perfumeria, ja que aquest incorpora additius que podrien espatllar la fusta.
  • Oli de llinosa: és un oli molt especial, ja que s'endureix a l'assecar-se. Es fa servir per tractar esquerdes i vetes de la fusta, per tal d'evitar que s'obrin.
  • Pròpolis: és una resina, produïda per les abelles. Barrejada amb altres productes (ceres, olis) es fa servir per a vernissar la fusta.
  • Aigua: els antics flabiolaires deien que, abans de tocar, calia mullar el flabiol, i alguns fins i tot el posaven sota un raig d'aigua. Avui es desaconsella totalment aquesta operació, però el cert és que era una pràctica molt habitual.
  • Anís: en la línia del tractament amb aigua, alguns flabiolaires vells sucaven el cap del flabiol en un got d'anís abans de tocar. Si ho feu, no agafeu el cotxe després de tocar!
  • Netejador de metall: paral·lelament al tractament de la fusta, els flabiols envirollats de llautó han de menester la neteja del metall, ja no només per motius higiènics o estètics, sinó perquè el verdet del llautó és tòxic. Antigament es feia servir vinagre, i avui sobretot es fan servir productes com el Sidol, o l'Aladín algodón mágico. Cal tenir molta cura en l'operació de netejar el llautó, ja que aquests productes poden tenyir la fusta. En tot cas, com deia la meva àvia, tant si es fa servir vinagre com productes de neteja, l'única cosa que treu el rovell és el "suc de munyeca".

I si no li poso mai oli, què passa?

I arribem al cap del carrer. I, si no li poso mai oli, què passa? Doncs, segurament, no passarà res. Potser el so de l'instrument se'n ressenteixi una mica, i les octaves no quedin prou netes, i potser s'embruti més amb les ditades, però l'instrument seguirà sonant amb normalitat. Avui dia tenim instruments molt bons, ben treballats, de fusta de bona qualitat (amb fustes d'una densitat inimaginable fa un parell de segles, com la del granadillo), de manera que tampoc no cal patir-hi. Ara bé, aquí cadascú decideix si vol tenir cura o no del seu instrument, i del valor que li dóna. Un instrument bo, ben cuidat, pot ser un instrument per a tota la vida. Hi ha qui sempre compra cotxes de segona mà i se'ls canvia cada cinc anys, i hi ha qui participa al Rally de Sitges amb el primer que va tenir. Tot depèn dels horitzons i objectius que cada persona es marqui.

Comentaris