El dia s'ha llevat gris: mal presagi. Rere la finestra veig com una lleu pluja, desanimada, absent, remulla el terra. Poca gent passeja per la vorera brillant malgrat ser un dominical matí de primavera. Sortim de casa, i agafem el cotxe. Meridiana, Mallorca, Diagonal. Avui els carrers tenen un sabor inexpressiu, fat, insuls. Fins i tot trobem a faltar l'olor de pluja, que a Barcelona habitualment pren un caràcter higiènic i lluminós, com de desinfectant natural. Arribem a port: l'aparcament subterrani del tanatori de les Corts. Aquest edifici funerari, situat entre la zona universitària i la zona esportiva del Barça, té un punt d'elegància sòbria que, per als que vivim en altres districtes barcelonins i estem avesats a la sordidesa del recinte de Sancho de Ávila, sempre ens sorprèn agradablement. Aquí, quan hi arriba, hom té la sensació d'entrar en un acollidor recinte selecte, com un museu, o un hotel. A Sancho de Ávila, en canvi, tot sembla dissenyat per convèncer els involuntaris visitants de ser en una delegació d'Hisenda o, pitjor encara, de la Seguretat Social. Agraïm, doncs, que aquest cop haguem pogut canviar de barri. Un cop dins, flairem en l'ambient que hi ha quelcom que no rutlla. De fet, la mort mai "no rutlla", però avui encara menys. Trenta-un anys. Tenia trenta-un anys.
Ell va venir a la meva primera comunió, i jo vaig anar a la seva. Probablement aquesta seria la millor explicació de la relació que ens unia. Fill d'uns amics de mons pares, el vell àlbum familiar és ple de records seus: aniversaris, celebracions, escapades a la platja... Avui, aquestes fotografies prenen un desagradable caràcter grotesc: pensades per a ser un bonic redol de nostàlgies futures, ara el seu somriure infantil petrificat sobre el paper revel·lat impacta contra la retina com una bufetada glaçada. Amb el temps, ens vam anar distanciant. Si allò que ens unia eren sols els pares, és natural que l'adolescència ens portés per camins diferents. Ara fa uns anys ens vam trobar a Sant Andreu. Jo em dirigia a prendre el tren a l'estació de la línia de França, i ell sortia d'unes pràctiques laborals. Què estudies, doncs? Integració social. Admeto que em va sorprendre. Per a mi, encara era aquell marrec que sols pensava en el Barça. També els anys havien passat per ell. Més tard sabria que es dedicava a acompanyar nanos amb discapacitat psíquica. El vaig afegir a la llista mental de "gent que fa coses interessants". No seria l'única llista: fa un parell d'anys em va trucar ma mare, preocupada. Saps què? Ha d'anar a Madrid, a declarar a l'Audiencia Nacional. Què ha passat? Es veu que en un acte independentista uns encaputxats van cremar una bandera espanyola, i a la foto ell hi surt darrere. Vaig descobrir llavors que, no sols es dedicava professionalment a fer coses interessants, sinó que a les hores lliures també mirava de ser una mica útil. I em vaig haver d'empassar l'orgull ferit de no ser ja l'únic representant a la família de la cultura popular: resulta que ell feia temps que formava part d'una colla bastonera. De les que orbiten al voltant de la moguda independentista, com es pot deduir. Renoi, estarem alerta per si cal participar en algun acte de suport.
La sala de vetlla és al pis de dalt. Hi ha massa joves al tanatori, hi ha massa joves. Serrells retallats, samarretes amb missatge, caputxes, motxilles, estelades, botes de muntanya. Desconcert i ràbia vestits de tristesa. Trobem mons pares, hi són des de primera hora del matí. Amb familiars i amics que feia anys que no veia. No et reconeixeria! O bé: no has canviat! Les parets de pedra càlida, sorrenca, malden per sufocar l'amargor cada cop més irrespirable. La claraboia ens recorda que a fora també el cel és de plom. Els minuts passen lentament, com les converses. Va arribant gent. El fèretre és tancat, ens diuen. Els ànims també. No entro a la sala de vetlla, penso que no cal. Quan és l'hora, baixem cap a l'oratori, en silenci. A l'entrar-hi, ens donen el recordatori de la família, i un punt de llibre fet pels amics: una fotografia d'ell, puny enlaire, en un acte de la campanya de suport contra el judici polític a què va ser sotmès. La mateixa imatge, sobre un cavallet de fusta, presideix l'acte. Prenem seient cap al darrere. Davant de tot, la família. No els havia vist encara. La mare, serena. El germà, desconsolat. El pare, com si no hi fos: inexpressiu, com si el cos no tingués ànima. Segurament ja seria això. De mica en mica la sala es va omplint, i darrere de tot, drets, se situen els amics, com un decorat tràgic, tancant amb perfil de ferradura la capella laica en forma de petxina. Drets, ens demanen. I entra el fèretre. De fusta clara, el cobreix una estelada groga, i una samarreta del Barça. Comencen els plors.
La mestra de cerimònies és una noia jove, rossa, amb una llarga cua que li penja per l'esquena. Ens sorprèn amb una veu dolcíssima, que amoroseix l'acte de comiat. A una banda de la sala, uns músics (com a mínim, un violí i un piano electrònic) arrenquen un Con te partirò arrossegat. Seguidament, les lectures dels familiars: un poema, uns pensaments... Els músics hi intervenen: Un Què volen aquesta gent?, on la gent no és sinó la dama negra, que aquest cop ni tan sols ha trucat a la porta quan ha arribat de matinada. Més textos, més poesia. De cop, el violí trenca en plors: El meu país és tan petit. I, en cada silenci, en cada pausa musical, sentim la remor dels sanglots del públic. És absolutament desolador. Caps que es tomben a l'espatlla del costat, abraçades de consol -que no n'hi ha-, mans que cerquen una altra mà on estrèner-s'hi, punys closos, mocadors de paper que passen de mà en mà. La mare, serena (no em cansaré de repetir-ho: serena, serena, serena...) agraeix cada intervenció amb una llarga abraçada. De mica en mica, el públic es va atrevint a aplaudir la participació dels oradors: al principi no podia ni fer-ho. I, en la mesura que els aplaudiments s'allarguen, també ho fan les abraçades. Acabem l'acte amb les mil cops estroncades paraules dels companys de lluita i de festa, i la noia de la veu de seda ens convida a posar-nos drets, mentre el fèretre, ara cobert de clavells vermells, abandona la sala. Les portes que donen al jardí del tanatori s'obren de bat a bat, i veiem com la pluja s'ha animat mentre érem a la cerimònia, i el cel s'ha enfosquit un punt encara més.
(6343 caràcters)
Ell va venir a la meva primera comunió, i jo vaig anar a la seva. Probablement aquesta seria la millor explicació de la relació que ens unia. Fill d'uns amics de mons pares, el vell àlbum familiar és ple de records seus: aniversaris, celebracions, escapades a la platja... Avui, aquestes fotografies prenen un desagradable caràcter grotesc: pensades per a ser un bonic redol de nostàlgies futures, ara el seu somriure infantil petrificat sobre el paper revel·lat impacta contra la retina com una bufetada glaçada. Amb el temps, ens vam anar distanciant. Si allò que ens unia eren sols els pares, és natural que l'adolescència ens portés per camins diferents. Ara fa uns anys ens vam trobar a Sant Andreu. Jo em dirigia a prendre el tren a l'estació de la línia de França, i ell sortia d'unes pràctiques laborals. Què estudies, doncs? Integració social. Admeto que em va sorprendre. Per a mi, encara era aquell marrec que sols pensava en el Barça. També els anys havien passat per ell. Més tard sabria que es dedicava a acompanyar nanos amb discapacitat psíquica. El vaig afegir a la llista mental de "gent que fa coses interessants". No seria l'única llista: fa un parell d'anys em va trucar ma mare, preocupada. Saps què? Ha d'anar a Madrid, a declarar a l'Audiencia Nacional. Què ha passat? Es veu que en un acte independentista uns encaputxats van cremar una bandera espanyola, i a la foto ell hi surt darrere. Vaig descobrir llavors que, no sols es dedicava professionalment a fer coses interessants, sinó que a les hores lliures també mirava de ser una mica útil. I em vaig haver d'empassar l'orgull ferit de no ser ja l'únic representant a la família de la cultura popular: resulta que ell feia temps que formava part d'una colla bastonera. De les que orbiten al voltant de la moguda independentista, com es pot deduir. Renoi, estarem alerta per si cal participar en algun acte de suport.
La sala de vetlla és al pis de dalt. Hi ha massa joves al tanatori, hi ha massa joves. Serrells retallats, samarretes amb missatge, caputxes, motxilles, estelades, botes de muntanya. Desconcert i ràbia vestits de tristesa. Trobem mons pares, hi són des de primera hora del matí. Amb familiars i amics que feia anys que no veia. No et reconeixeria! O bé: no has canviat! Les parets de pedra càlida, sorrenca, malden per sufocar l'amargor cada cop més irrespirable. La claraboia ens recorda que a fora també el cel és de plom. Els minuts passen lentament, com les converses. Va arribant gent. El fèretre és tancat, ens diuen. Els ànims també. No entro a la sala de vetlla, penso que no cal. Quan és l'hora, baixem cap a l'oratori, en silenci. A l'entrar-hi, ens donen el recordatori de la família, i un punt de llibre fet pels amics: una fotografia d'ell, puny enlaire, en un acte de la campanya de suport contra el judici polític a què va ser sotmès. La mateixa imatge, sobre un cavallet de fusta, presideix l'acte. Prenem seient cap al darrere. Davant de tot, la família. No els havia vist encara. La mare, serena. El germà, desconsolat. El pare, com si no hi fos: inexpressiu, com si el cos no tingués ànima. Segurament ja seria això. De mica en mica la sala es va omplint, i darrere de tot, drets, se situen els amics, com un decorat tràgic, tancant amb perfil de ferradura la capella laica en forma de petxina. Drets, ens demanen. I entra el fèretre. De fusta clara, el cobreix una estelada groga, i una samarreta del Barça. Comencen els plors.
La mestra de cerimònies és una noia jove, rossa, amb una llarga cua que li penja per l'esquena. Ens sorprèn amb una veu dolcíssima, que amoroseix l'acte de comiat. A una banda de la sala, uns músics (com a mínim, un violí i un piano electrònic) arrenquen un Con te partirò arrossegat. Seguidament, les lectures dels familiars: un poema, uns pensaments... Els músics hi intervenen: Un Què volen aquesta gent?, on la gent no és sinó la dama negra, que aquest cop ni tan sols ha trucat a la porta quan ha arribat de matinada. Més textos, més poesia. De cop, el violí trenca en plors: El meu país és tan petit. I, en cada silenci, en cada pausa musical, sentim la remor dels sanglots del públic. És absolutament desolador. Caps que es tomben a l'espatlla del costat, abraçades de consol -que no n'hi ha-, mans que cerquen una altra mà on estrèner-s'hi, punys closos, mocadors de paper que passen de mà en mà. La mare, serena (no em cansaré de repetir-ho: serena, serena, serena...) agraeix cada intervenció amb una llarga abraçada. De mica en mica, el públic es va atrevint a aplaudir la participació dels oradors: al principi no podia ni fer-ho. I, en la mesura que els aplaudiments s'allarguen, també ho fan les abraçades. Acabem l'acte amb les mil cops estroncades paraules dels companys de lluita i de festa, i la noia de la veu de seda ens convida a posar-nos drets, mentre el fèretre, ara cobert de clavells vermells, abandona la sala. Les portes que donen al jardí del tanatori s'obren de bat a bat, i veiem com la pluja s'ha animat mentre érem a la cerimònia, i el cel s'ha enfosquit un punt encara més.
(6343 caràcters)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada