La corneta militar

Es veu que a l'Argentina hi ha una dita que fa: «El que nace para pito nunca llega a corneta». Té el seu què, sobretot si tenim en compte que deixa prou bé la corneta, un instrumentó no gaire prestigiat socialment, que diguem. No ho sé, a mi la corneta sempre m'ha despertat certa simpatia. Potser és que vaig veure massa pel·lícules del Quinto de Cavallería de nano, vés a saber. A més, l'interès sempre m'ha anat a més, en una relació inversament proporcional a la facilitat de trobar informació més o menys fidedigna sobre l'instrument. Perquè, què és una corneta? Jo he acabat optant per anomenar-la "corneta militar", per a identificar-la millor. I és que "corneta" és un instrument equívoc. Si ens fixem amb el nom, cal llavors diferenciar-la de la corneta de fusta, que fou un instrument que arribà fins al barroc, i que amb embocadura del que avui anomenem vent metall, tenia digitació d'instrument de vent fusta (com la d'un oboè, o d'un clarinet). O de la corneta de pistons, una corneta evolucionada, molt habitual fins que la trompeta acabà amb ella a mitjans de segle XX. Si ens fixem, en canvi, en l'ús militar, veurem que a les casernes la corneta conviu amb el cornetí, i amb el corn de postilló. I, finalment, si ens fixem amb la manera de tocar-la, veurem que és molt similar al corn, i a la botzina (instrument que, alhora, es confon amb la botzina dels vehicles). No està mal, no? A banda que, de "cornetes militars" estrictament parlant, en tenim diversos tipus: amb pistons, amb transpositor, rectes, curtes i llargues... Un festival, ja ho veieu.

I què és una corneta militar? És un instrument que apareix als exèrcits europeus pels volts del segle XVIII, com a instrument per a comunicar ordres. Sí, la seva funció no era musical en el sentit estrictament artístic, si bé les fronteres sempre són difuses. I és que això de la música militar és modern: als exèrcits antics, els timbals i els pifres hi tenien una funció comunicativa: si el general de torn no volia esgargamellar-se cridant, el més senzill era comunicar l'ordre a l'oficial de l'instrument, i aquest ja feia perquè fins el darrer soldat quedés assabentat de les novetats. La corneta sembla que va entrar en certes unitats d'infanteria, i d'allí va anar expandint-se pels diversos exèrcits. No ens ha de sorprendre: al camp de batalla és més fàcil dur-hi una corneta, que un gros timbal (i aquí hi faig un excursus: al Timbaler del Bruc li va venir de poc de no ser el Corneta del Bruc!).

Pel que fa a la diferència entre corneta i cornetí, la diferència és només la mida (i, per tant, l'afinació). A l'exèrcit espanyol està protocolaritzat quan cal fer servir un, o l'altre, però diria que actualment és més un tema de tradicions que no pas pràctic (de fet, entre altaveus i ràdios, em penso que la corneta és ja sols un element folklòric). La corneta (i el cornetí), com que no té pistons, només emet els harmònics naturals. En una corneta en do, serien: do, sol, do, mi i sol. Pujar més amunt ja és un tema de virtuosisme. A partir d'aquestes notes, s'ha anat configurant un repertori de tocs, cada un amb un significat propi (fagina, oració, ambulància...). Teòricament, tot soldat hauria de saber identificar-los, i per això es van inventar lletretes (quinto, levanta, tira de la manta...) per tal de facilitar-ho. La dificultat, però, és que cada exèrcit, i cada unitat, té les seves pròpies versions, de manera que un toc que valgui per a granaders, pot no ser d'ús, per exemple, a cavalleria.

Si us interessa el tema, a Amazon hi ha infinitud de llibres amb tocs de corneta (principalment, nord-americans). L'exèrcit espanyol també té publicat un manual titulat "Reglamento de empleo. Toques militares" on, a banda de les partitures dels tocs, hi ha també la presentació històrica de cada un d'ells.

Finalment, us deixo aquí un recull d'imatges curioses de cornetes ibèriques que he anat aplegant per la xarxa, per si us fan peça: