M'agraden les sardanes. És greu, doctor?

Bon dia, senyor metge. Us he vingut a veure perquè estic una mica preocupat per una cosa que m'està passant d'ençà un temps fins ara. Deixeu-me que us situï: tot va començar ja fa uns anys, quan en Jaume Ayats va treure el llibre "Córrer la sardana: balls, joves i conflictes". En aquell moment ja m'agradaven les sardanes, però com a música de fons, sense donar-hi gaire importància. Sempre m'ha agradat anar a veure els músics de la cobla, i la música de les sardanes sempre he trobat que fa festa, i que remet a dies d'alegria i germanor, a matins lluminosos de diumenge, o a vespres d'estiu. La lectura de l'Ayats va fer, però, que m'adonés que darrere la sardana hi havia més teca de la que es veia a simple vista, i els estereotips, carregats d'autoodi, van començar a caure. I aparegué la sardana fatxenda, revolucionària, insolent...

Una lectura et porta a una altra, i un dia va venir a petar a les meves mans un llibre brillantment desconcertant: "Una màquina d'espavilar ocells de nit", d'en Jordi Lara. En una esplèndida road movie casolana, Lara (escriptor i músic) presenta la seva experiència polièdrica amb la sardana: la seva relació amb la generació anterior de músics, la seva experiència iniciàtica en una cobla en plena adolescència, el seu viatge a la recerca dels orígens familiars de Pep Ventura... Els humans ens relacionem emocionalment amb el món que ens envolta i, sobretot després d'aquestes dues lectures, la meva relació emocional amb la sardana va girar com un mitjó.

Aleshores, els bons amics de Xuriach van organitzar un taller sobre contrapassos i sardanes. I amb en Carles Mas, en Marc Riera, l'Anna Romaní, en Panxito, i altres musicassos i ballarins, vam anar mirant d'entendre i de desentortolligar el confús nexe d'unió entre el contrapàs, la sardana curta i la sardana llarga: el sentit de comptar i repartir, la figura del capdanser, el significat de "treure el contrapàs", el punteig i el saltat, el rest i la rotllana, el significat literal de "córrer la sardana"... Tot prenia sentit, tot encaixava.

Paral·lelament, vaig adonar-me que la meva relació amb la música tradicional començava a mostrar símptomes d'esgotament, de necessitat d'un canvi de cicle. Massa anys de cercavila en cercavila, en un món absolutament devastat per la mediocritat i la banalitat. Quin sentit té mirar de tocar dignament i esforçadament el flabiol al carrer, si davant i darrere sols hi tindràs ninots maldrestres, bandes de grallers desafinats, batucades arrítmiques i un públic que només et veu com un espectacle d'animació infantil? Quin sentit té fer pedagogia, engrescar en la cultura popular i tradicional, posar en valor el patrimoni festiu, en un món on la conclusió sempre acaba sent: "Sí, però feu gresca, eh? Fal·leeeeeeeeera!"?

I, aleshores, la sardana. Aquella rotllana on sempre hi ets convidat. Aquella gent gran esforçada, que et somriu quan t'incorpores a la dansa. Aquell ordre, aquell respecte. Un flabiolaire que fa escales i arpegis que jo mai no sabré fer. Uns tibles que em fan pensar en les virtuoses gralles del Penedès i el Camp de Tarragona. Unes tenores amb un so dolcíssim que res no té a veure amb aquelles tarotes que semblen reclams d'ànec. Uns metalls fantàstics, com de xaranga, com de fanfàrria. Tot afinat, tot a lloc. I et poses a ballar i, de cop, t'adones que el més important, ni és la sardana, ni és la cobla. És la relació social, el paper del ball. És la presència, la consciència. I això, aquest tresor secret, et relliga amb l'essència de la festa, que és comuna a tot arreu on aquest sentir de la festa s'ha preservat. I et sents a prop dels balladors de jotes de l'Ebre o de Mallorca, amb els músics de flauta de la Maragatería, amb els geganters de Navarra, amb els acordionistes d'organetti de Sardenya, amb els castellers de Vilafranca... I et sents un privilegiat.

I comences a investigar, i a llegir. Sardanes de deu, set, cinc tirades. Sistema empordanès o selvatà. Amb quin peu començo la tirada de llargs? I admires aquell avi que compta i reparteix. I descobreixes la diferència entre una colla sardanista i una agrupació sardanista. I crees una llista de sardanes a Spotify. Cada dia, aprens més coses. I a cada aprenentatge, més t'agrada. I et descobreixes buscant, al programa de festes, quan hi ha sardanes, per si de cas el passeig t'hi porta. I un dia t'adones que t'agrada més la sardana Juny d'en Garreta tocada per la Principal de la Bisbal, que no pas per la Sant Jordi. I en aquell moment t'adones que t'ha atrapat.

És greu, doctor?

Comentaris

  1. Això no és pas greu, és gravíssim!! Estàs perdut xaval! Ja no faràs res de bo en aquesta vida! Aquesta malaltia no té remei. Cap tractament és eficient. Com l'entrada a l'infern de Dante, abandona tota esperança. Fi.

    ResponElimina
  2. Doncs...si passa això però sobre descobreixes que és un magnífic exercici per agafar un bon to muscular. La Sardana és un gran exercici aeròbic, mous cames, exercites tots els muscles d,aquestes. Són els "steps" catalans. Saltar de puntetes poses prova els bessons, genolls, les cuixes i els glutis. També les espatlles i fas braços. Es un magnífic anticel.lulític!! I a l,estiu fas sauna i obres els porus.
    Be que tots els metges ho haurien d,aconsellar...el que passa que no ho fan perquè pocs metges i metgesses en saben ballar-la.
    Tam magnífic exercici de memòria ja que el teu cap para quan arribes al nivell de saber comptar-les i repartir-les ...i t,emprenyes quan et descomptes...
    Quin exercici més cardiosaludable oi?
    Després hem d,afegir el bon ambient que es crea entre la rotllana quan ens toca ballar una d,aquelles saltirones que ens posa a prova a tots plegats.
    Be que la Sardana és un tressor poc valorat i hi ha molt per fer!
    Salut!

    ResponElimina
  3. Es força greu dins el món actual que vivim. Sembla que ara només es revaloritza allò que és molt visible i aglutina molta gent (cercaviles, castellers,...), en canvi la sardana... “quina cosa més sosa” pensa molta gent!

    Jo sóc mig castellana – mig andalusa, i als 16 anys em va agafar la “malaltia” d’anar a ballar sardanes davant Can Jorba tots els dissabtes al matí, amb la cobla Mediterrània.
    Per què hi anava? doncs senzillament perquè em va atrapar. I em va atrapar tant, que no faltava cap dissabte. Hem vaig sentir molt acollida, igual que qualsevol persona que entra a la rotllana o s’hi posa per aprendre. Allà vaig començar a integrar-me a la cultura popular catalana, allà em vaig llençar a parlar català, a gaudir de les ballades, a comptar i repartir (malgrat ara, si hi ha algú altra que ho fa, no m’hi esforço)... en definitiva, allà em vaig començar a sentir catalana i a que en molts moments se’m posi la pell de gallina quan sento una sardana.

    Potser no és una dansa molt vistosa per la gent que la mira, perquè pot semblar que tota l’estona fan el mateix, però si estàs ballant-la, gaudeixes i molt!. Els passos curts diferents dels llargs, l’aire, el salt, algun pas lliure que t’atreveixes a fer sense fer perdre els companys del costat ni a la teva parella (noies sempre de parella de la mà esquerra del noi), etc.

    Sempre oberta per acollir a qualsevol persona que s’hi vulgui incorporar, sempre acollidors, i com deia en Joan Maragall: La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada