El meu besavi per línia paterna, Joan Puig i Font (1888?-1961), nascut a Llorà (Sant Martí de Llémena), era acordionista. No sé si algun genetista podria explicar si això té alguna cosa a veure amb que tota aquesta branca familiar estiguem relacionats d'una manera o altra amb la música. Vés a saber. En tot cas, l'avi Joan (com se l'anomena a la família) no era músic d'ofici: tocava per al seu entreteniment personal, i només molt escadusserament en públic. Va començar a tocar perquè va ensenyar-n'hi un amo, traginer, per qui havia treballat abans d'anar a raure a Banyoles.
Tot el que sé de l'avi (besavi) Joan ho sé per mon avi, Joaquim, que també s'aficionà a l'acordió, primer amb el diatònic, com son pare, i després al cromàtic. De fet, d'aquesta faceta musical de mon avi no n'ha quedat gaire cosa: després de casat, i a l'anar a viure a Olot, ja no tocà l'acordió; els instruments es van fer malbé i es van llençar, i no n'hi ha cap fotografia; i mon avi no s'hi va dedicar prou com per poder-ne recordar gaires anècdotes. Com a molt, recordava que, en una festa organitzada a can Torres (els de la xocolata, on hi treballava) el propietari, el senyor Costa, li pregà que portés l'acordió per animar la vesprada amb els treballadors.
Pel que fa al repertori, tot el que sé és que tocaven pericons, valsos, masurques i peces de l'època, si bé comentava que no tocaven gaires pasdobles. Sobre el repertori específic de l'avi Joan (interessant, ja que es tractaria de repertori més antic), només tenia record de dues peces concretes: el vals "Sobre las olas", de Juventino Rosas, i una misteriosa peça, "Dos enamoraditos que van a Roma".
Durant anys, m'he estat trencant les banyes amb aquesta música. Què nassos podria ser? Tal i com explicava mon avi, era una peça que tocava sovint, per a lluir-se. Finalment, he descobert que aquesta cançó va ser recollida a Barcelona per a l'Obra del Cançoner Popular Català, i que està publicada al volum XIX dels materials.
Aquí us en deixo la música i la lletra, per si algun acordionista s'anima a fer-la reviure!
Materials. Obra del Cançoner Popular de Catalunya.
Volum XIX: Memòries de recerca a la Casa de la Caritat de Barcelona
per Joan Tomàs
a cura de Josep Massot i Muntaner
L'Abadia de Montserrat, 2009
Pàgs. 238 i 239
Tot el que sé de l'avi (besavi) Joan ho sé per mon avi, Joaquim, que també s'aficionà a l'acordió, primer amb el diatònic, com son pare, i després al cromàtic. De fet, d'aquesta faceta musical de mon avi no n'ha quedat gaire cosa: després de casat, i a l'anar a viure a Olot, ja no tocà l'acordió; els instruments es van fer malbé i es van llençar, i no n'hi ha cap fotografia; i mon avi no s'hi va dedicar prou com per poder-ne recordar gaires anècdotes. Com a molt, recordava que, en una festa organitzada a can Torres (els de la xocolata, on hi treballava) el propietari, el senyor Costa, li pregà que portés l'acordió per animar la vesprada amb els treballadors.
Pel que fa al repertori, tot el que sé és que tocaven pericons, valsos, masurques i peces de l'època, si bé comentava que no tocaven gaires pasdobles. Sobre el repertori específic de l'avi Joan (interessant, ja que es tractaria de repertori més antic), només tenia record de dues peces concretes: el vals "Sobre las olas", de Juventino Rosas, i una misteriosa peça, "Dos enamoraditos que van a Roma".
Durant anys, m'he estat trencant les banyes amb aquesta música. Què nassos podria ser? Tal i com explicava mon avi, era una peça que tocava sovint, per a lluir-se. Finalment, he descobert que aquesta cançó va ser recollida a Barcelona per a l'Obra del Cançoner Popular Català, i que està publicada al volum XIX dels materials.
Aquí us en deixo la música i la lletra, per si algun acordionista s'anima a fer-la reviure!
Dos enamoraditos (bis)
se van a Roma (bis).
Se van a Roma, sí;
se van a Roma, no,
se van a Roma,
a ver al Padre Santo
si les perdona.
En llegando a Roma
van preguntando
donde estaba el palacio
del padre Santo.
Cuando están en palacio
van preguntando
dónde tiene la silla
el Padre Santo.
El Padre Santo dice
si son casados.
Dice la peregrina:
-Somos hermanos.-
El Padre Santo dice
qué edad tienen.
-Quince la peregrina,
yo diecisiete.-
El Padre Santo dice
por qué pecado.
-Hemos dormido juntos
siendo hermanos.-
Les da por penitencia
que no se hablen.
Desde Roma a Valencia
no se han hablado.
Al llegar a Valencia,
piden posada,
que la peregrinita
está cansada.
Allá a la medianoche
tuvo una niña,
con el sol en el brazo,
cosa más linda.
-¿Qué nombre le pondremos?
-Rosa María.
Materials. Obra del Cançoner Popular de Catalunya.
Volum XIX: Memòries de recerca a la Casa de la Caritat de Barcelona
per Joan Tomàs
a cura de Josep Massot i Muntaner
L'Abadia de Montserrat, 2009
Pàgs. 238 i 239
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada