Margarit, o una invitació a la poesia

Vaig arribar tard a aquesta entrevista que l'Eva Piquer li va fer al poeta Joan Margarit, i que Catorze va publicar ara farà mig any. La tenia a la llista de lectures pendents, després que algú la recomanés a Twitter, però d'allà no es va moure. Fins la setmana passada, encara no sé per què hi vaig anar a parar. I, sabeu quan un gest t'atrapa d'imprevist, i de la sorpresa tot et remou? Doncs va ser ben bé això. Margarit hi parla del sentit de la poesia. A la poesia jo m'hi he intentat apropar moltes vegades, bé llegint-ne, bé escrivint-ne, amb resultats més aviat poc esperançadors en ambdós casos. Ben poca poesia ha aconseguit traspassar-me la pell. I mai no he acabat d'entendre per què. I, de fet, la reacció habitual ha estat sempre tancar el llibre, i deixar-lo per més endavant, per dir-ho d'alguna manera. Per això em va sorprendre l'afirmació de Margarit: "Sempre anem amb el cul enlaire pel món, aquest és el secret i la gràcia i la putada de la vida. Les persones que tenen l'obsessió que el seu entorn sigui segur s'ho passen molt malament, perquè el fracàs està garantit. (...) Però hi ha dos tipus d'intempèries: la física i la moral. La física és molt important, però amb la ciència i la tècnica estem intentant acotar-la des de fa molts anys. Tu i jo som aquí: no hi fa fred, i amb un botó podem regular la calefacció. Les vaques d'Astúries fan llet i al supermercat hi venen menjar. Físicament, ho tenim resolt. Ara, si se'ns mor la persona que més estimem, no tenim cap botó que ens resolgui res. La intempèrie física està bastant resolta, la intempèrie moral no està resolta de cap manera. No hi ha instruccions d'ús ni calderes ni res. Només hi ha unes coses que, si vols, tampoc són gran cosa. Què és la música? Res. I la poesia? Res. I la filosofia? Res. I la religió? Res. Potser no són res, però és l'únic que tenim. Si a tu se't mor la filla, no tens més que això. Ni el càlcul d'estructures ni el botó de la calefacció no et servirà. Quina és la característica de tot allò que et pot protegir una mica de la intempèrie moral? Té una característica molt cabrona: has d'arribar preparat al moment en què necessites aferrar-t'hi, que no saps quan serà. Tu no pots dir "s'ha mort la meva filla, que em portin Brahms que me'l començaré a estudiar". No: ja l'has de conèixer i l'has d'haver escoltat. Ho has de tenir a punt per si de cas, i així quan et calgui sabràs què et podrà servir. Hauràs d'estar a punt per saber si et convé recórrer a Maragall o a Thomas Hardy. La poesia és una de les sis o set eines (o cinc o vuit, però no són setanta-tres) que ens protegeixen de la intempèrie moral." Em va fer pensar. El drama de la poesia és que has de llegir-la quan no la necessites, perquè quan la necessitis no podràs llegir-la, l'hauràs de portar ja llegida. Com la música: quants cops no m'ha acompanyat la cançó de Solveig, de Grieg? Però quan la vaig descobrir, de ben segur que no em calia companyia. Malgrat tot, allà va quedar, a l'espera. I, llavors, quan et cal, no has de remenar gaire, que apareix a flor de pell. O la barcarola d'Offenbach, o el Mon coeur s'ouvre a ta voix de Saint-Saëns, o, en un altre ordre musical, l'obertura de Tanhäuser de Wagner... Va ser amb aquesta actitud, que vaig anar a la biblioteca, i vaig endur-me el llibre Càlcul d'estructures, de Joan Margarit. Aquest cop llegiria poesia sense la pressió que m'autoinflingia, d'haver de sentir-me remoure per les paraules del poeta. No, aquest cop no: si la poesia no m'impactava, si no m'estremia, senzillament volia dir que, en aquell moment, no la necessitava. Sols calia recollir-la, acollir-la. I no sé si va ser per aquest motiu o no, però el llibre se m'ha fet molt més interessant, revelador, punyent.

Vaig triar el llibre, ho admeto, amb un punt de malícia. Quan va sortir, el 2005, el vaig tafanejar a la llibreria. N'havien parlat bé al diari, i em va encuriosir. Però el poc que vaig llegir a peu dret a la botiga em va servir per descartar-lo: no vaig entendre res. I, ja té nassos, perquè Margarit és un dels defensors de fer poesia que s'entengui! Potser els anys, potser la consciència del trajecte vital de Margarit i, sense dubte, les reflexions inicials que he comentat, em van obrir les portes de la poesia que recull aquest llibret. Cal dir que no és poesia banal ni assèptica: Margarit deambula entre dos puntals d'una forta gravetat: el dol de la filla, i la vellesa. Però Margarit troba el camí per parlar-ne, des de la honestedat i la senzillesa, despullant la vivència com si fos una ofrena al lector. Aquest cop, vençuda la resistència inicial de forma suau (tots els llibres de poesia, trobo, ofereixen una resistència inicial, no us sembla?), el camí traçat pels poemes fou plàcid en la forma, fent que sols el fons, el contigut, lliurés batalla amb el meu esperit lector. El despreniment amb que vaig abordar el llibre, i la llibertat que això em donà, convertí la lectura en una experiència transcendent. I em traslladà a la imatge que creà Jesús Lizano, el "mundo real poético". Un terreny profund, més enllà de la realitat material, però sense travessar la frontera de la immaterialitat, de la mística. Un marge on mirar el camí des del propi camí. Deixeu-me il·lustrar-vos-ho amb un poema del llibre:

Última notícia

No reconeixeries la desídia
ferotge que ha quedat.
No vull ser dòcil ara que em faig vell,
però un vell rebel encara és més inútil.
La lucidesa és una part del fred
i ara l'amor és en el teu silenci.
El demà roman mut com una aixeta
quan s'han gelat les canonades,
i el passat escriu cartes amb el codi
d'un horari que mai no es complirà:
l'entenc, però ja estic massa cansat,
i la porta amb clivelles, vella i bruta,
que ara obriré, no dóna al Paradís.
Prefereixo la música a la vida.

El llibre el conformen un aplec de poemes, i un epíleg sobre la poesia. No me l'esperava: al tafanejar l'índex vaig pensar que es tractava del capítol d'agraïments, però Margarit el que hi ha deixat és una explicació del que significa per a ell la poesia. Arquitecte, relaciona l'elaboració de poemes amb el càlcul d'estructures! És una relació d'afinitat i oposició: en ambdós casos cal exactitud i concisió, però mentre l'enginyeria és material, la poesia transcendeix la matèria. Com diu Margarit, "es podria dir que el poeta és una mena estranya de místic, capaç de dir el que veu: en certa manera és com si les paraules haguessin servit, en anomenar les coses, per establir una línia defensiva enfront del terror del món i que la poesia permetés penetrar altra vegada -amb prudència, sempre custodiat per paraules- en aquella gèlida infinitud que comença rere la barrera protectora del llenguatge."

Mentre llegia el llibre, va sortir publicat a Vilaweb un article de la Mercè Ibarz on a partir d'un poema de la Marçal inspirat en versos de Rosalía de Castro, relacionava les revoltes dels joves amb la descripció que fan les poetes de l'avançar mancades de baranes. La intempèrie moral de Margarit, la intempèrie física de Rosalía, la intempèrie emocional de la Marçal, la intempèrie rebel dels joves... Diu la Ibarz que "com tants dels seus [de la Marçal] i en molts altres poetes però insisteixo en els d’ella perquè potser no la llegim gaire seguint les ressonàncies que van d’allò personal a allò col·lectiu" i diu Margarit que "fer un poema consisteix a mirar dins la pròpia vida i triar-ne allò que és universal. Un desconegut, en llegir el teu poema, ha de poder dir "aquest sóc jo i m'acaba de dir una cosa que jo no sabia sobre mi". Aconseguir això és molt difícil."

La conclusió de tot plegat és que em sembla que haig de llegir més poesia.


Càlcul d'estructures
Joan Margarit
Proa, 2015