Ja fa temps que una bona amiga me l'havia recomanat, i que jo l'havia comprat. De fet, si no fos perquè tenia aquestes referències, és un llibre que no m'hauria cridat l'atenció. Però aquesta bona amiga treballa en un ajuntament, a tocar de Barcelona, i es dedica a temes vinculats precisament a pobresa. Hi ha recomanacions que es fan per compromís, genèriques, com a conversa banal. En aquest cas, de seguida vaig veure que aquesta no ho era.
Silencio administrativo és un llibre breu, brevíssim. Com en un conte, un assaig d'aquest tipus no és una lectura més fàcil, més àgil. Sinó que és un exercici de concreció i concisió, que obliga al lector o lectora a dedicar-hi molta més reflexió, un exercici de descompressió a posteriori. Silencio administrativo és això: una crida a remoure: els valors, els prejudicis, el confort mental. Aquest llibret recrea la història real d'una persona (al final sabrem que foren més d'una) que acompanya una dona sense sostre, la Carmen, en el laberint per aconseguir ajudes públiques que li permetin, literalment, no morir al carrer. Aquesta persona, la Belén, universitària i treballadora de classe mitjana (si és que hi ha classes d'algú) ha de desplegar un ventall de recursos inimaginable per poder enfrontar-se als processos administratius, les traves burocràtiques, les fragilitats del sistema, les mentides i mitges veritats dels gestors públics, la saturació (i, a voltes, la incompetència) dels treballadors de serveis socials.
A més, en la mesura que avança el procés, viu també cada cop més la pressió social d'una societat que recela del pobre, que desconfia de les seves intencions, que el jutja amb una duresa inusitada, que el culpabilitza, senzillament perquè la visió del pobre, la consciència de l'existència del pobre, és inacceptable.
Silencio administrativo és un crit a l'humanisme i a l'empatia, a la compassió (en el sentit primigeni del patir plegats). És una denúncia de l'aporofòbia, la fòbia al pobre, el pensar que la causa (i la solució) de la pobresa és individual i no social. I, evidentment, és una bufetada amb la mà oberta a les polítiques d'acció social que s'escuden en la burocràcia i el silenci administratiu per intentar amagar que, de fet, el que menys els importa és ajudar aquells que no necessiten.
Com diu Sara Mesa en un dels capítols del llibre, "para solicitar ayuda uno ha de ser pobre, pero no tanto".
Silencio administrativo. La pobreza en el laberinto burocrático
Sara Mesa
Editorial Anagrama, 2019
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada