El meu patró, Jordi de Capadòcia

Ara fa just un any vaig mantenir una bonica conversa amb el Lluís sobre la figura de Sant Jordi. Ell em va desitjar una bona diada, i em va felicitar per tenir com a patró un cavaller valerós, que derrotava dracs (el mal, el dolor, l'odi...) i salvava princeses (els oprimits, els dèbils, els necessitats...). Li vaig agrair aquesta felicitació, però li vaig contrapuntar que aquest no era ben bé el sant que jo tenia per patró. Que el meu Sant Jordi, o el personatge que a mi m'agradava pensar com a patró, era un altre. Entenent que tenir una figura com a patró t'ha de servir com a font d'inspiració, de reflexió, de creixement. El nom no el tries, però què en fas d'ell, sí, sens dubte. I és gràcies a aquesta escletxa que puc afirmar que el meu Sant Jordi, el Sant Jordi que a mi m'agrada, que a mi m'interpel·la, és un altre.

Ahir, en Lluís no em va felicitar la diada. És en un hospital sociosanitari: amb gairebé noranta anys ha presentat símptomes de la malaltia del coronavirus, i fa dies que està aïllat sota vigilància mèdica. Vaig pensar en ell, i amb la conversa que fa un any teníem, i per això m'ha vingut de gust anotar al blog quatre ratlles sobre allò que vam compartir en aquell diàleg.

De Sant Jordi, poca cosa certa en sabem. D'entrada, cal acceptar que la possibilitat que aquest "Jordi" no hagi existit mai és ben plausible. O que aquest Jordi sigui una barreja d'històries de diverses persones diferents, reunides en un sol personatge per donar-li més força narrativa. No podem descartar-ho. Ara bé, si acceptem d'alguna manera que aquest Jordi podria haver existit, ens trobem que es tracta d'una persona que va néixer, viure i morir en la zona compresa entre l'Anatòlia i la costa oriental mediterrània, potser fins a la península del Sinaí. Els textos més antics són del segle V, i ens el presenten com un personatge del segle III, que visqué en el que llavors era l'Imperi Romà, en la zona de parla grega. Hi ha moltes referències al fet que havia nascut a la Capadòcia, unes quantes menys que afirmen que després es va traslladar a Síria (la província romana, no l'estat actual), algunes que diuen que va viure un temps a Nicomèdia (llavors, capital oriental del l'Imperi) i certa tradició que morí a Lod (a la Palestina romana, avui Israel, on existeix una tomba on es diu que hi fou enterrat). A banda d'aquests trets biogràfics, hi ha cert consens, en les fonts antigues, en que fou un soldat romà, que era cristià, i que la seva negativa a renunciar al cristianisme el portà al martiri (no queda clar, però, de quina persecució concreta fou víctima).

A partir d'aquí? Llavors comença ja sí la llegenda. Que si en vida feu miracles, que si convertí l'emperadriu, que si calgué matar-lo diverses vegades perquè repetidament ressuscitava... I, evidentment, el pes de l'hagiografia "post-mortem": que si s'apareixia vestit de cavaller per ajudar a guanyar batalles, que si el drac i la princesa, etc. El cert és que la reconversió del soldat romà en el cavaller cristià afavorí la popularitat d'aquest personatge en temps de guerres. Alhora, que fos un cristià dels primers segles va fer que fos compartit per les diverses esglésies cristianes independentment dels cismes i escissions, i el fet que visqués a l'orient mediterrani li va donar molta visibilitat en temps de les croades. Fins i tot forma part de la mitologia islàmica, on se'l coneix (anomenat جرجس) com un personatge admirat i prestigiat.

A mi, però, aquesta evolució posterior se'm fa força feixuga. Sobretot, perquè posa molt d'èmfasi en el caràcter violent del personatge, i perquè és evident que dirigeix la llegenda del sant vers uns valors (feudalisme, militarisme, masclisme...) que no són els meus. Davant d'això, jo m'he imaginat una altra història de Sant Jordi. També llegendària, al cap i a la fi, però és que no pot ser de cap més manera.

M'imagino un Jordi (Γεώργιος, en grec) nascut en una família senzilla, probablement de parla grega, de l'orient mediterrani. Posem que va néixer a la Capadòcia, però sense donar-hi gaire importància. A més, és probable que la família fos seminòmada, i que aprofités la unitat política romana per a traslladar-se per les províncies orientals en busca d'oportunitats de feina. Arribat el moment, el jove Jordi ha de començar a guanyar-se les garrofes pel seu compte, i veu que l'exèrcit pot ser una manera d'aconseguir un salari que li permetés viure amb certa autonomia. En algun moment de la vida, en Jordi descobreix el cristianisme, i s'hi sent interpel·lat. Quan? No ho sabem. Potser la seva família era cristiana. Potser de jove, en alguna ciutat on va anar a viure amb la família. Potser ja dins l'exèrcit (és ben sabut que l'exèrcit romà fou un dels grans motors d'expansió del cristianisme, bé internament entre els soldats, bé perquè aquests soldats es movien per tot l'imperi). En tot cas, no imagino un Jordi militarista i guerrer, sinó un pobre capadoci o siri que, com tants d'altres, omplia les files de l'exèrcit a la recerca d'oportunitats de futur.

Malauradament, arriba el dia que en Jordi es troba de cara amb una de tantes persecucions de cristians. En aquests casos, molts eren els que públicament renunciaven al cristianisme. També molts no hi renunciaven, eren assassinats, però quedaven en l'oblit. Però el testimoniatge d'en Jordi deuria ser diferent: alguna cosa va fer, va dir, que el convertí en un símbol de la fe, i font d'admiració i exemple per a molts dels seus convilatans. Què fou? No ho sabrem mai.

Aquest Sant Jordi, aquest "Jordi de Capadòdia" com m'agrada més anomenar-lo, per a descarregar-lo de tantes connotacions, per a mi té uns valors que em remouen més. Un Jordi de l'Orient, d'aquest Orient misteriós i fascinant per a la mirada occidental. Un Jordi d'esglésies petites, mil·lenàries, perseguides, oblidades... Un Jordi humil, fill de família senzilla. A qui no li queien els anells per agafar un pilum o un gladi si això era per alimentar-se. Un Jordi no cavaller victoriós, sinó víctima de la violència i de la intolerància. Víctima dels poderosos que temen perdre el poder. Un Jordi inquiet, inconformista, interessat per conèixer una espiritualitat que parlava de pau, germanor, amor i perdó, malgrat que això li pogués portar problemes. Un Jordi ferm en les seves idees i conviccions, fins i tot en els moments difícils.

I un Jordi que plantà, amb la mort, un jardí de flors arreu de l'Orient cristià: santuaris antiquíssims, devocions populars... I que, encara avui, és un fil d'unió entre comunitats de creients cristianes i musulmanes. I entre Orient i Occident.

No us agrada més, també, aquest Jordi?

Imatge: icona del s. XIV, probablement d'un taller de Constantinoble. Actualment es troba al Museu d'Art Cristià i Bizantí d'Atenes.