Jordi Lara fa esclatar Xirinacs


Vaig descobrir en Jordi Lara amb la màquina d'espavilar ocells de nit: un llibre senzill i complex, dispers però enfocat, personal i universal, que em va impactar profundament, i em va permetre identificar, més que un escriptor, un filòsof i antropòleg de la cultura, la música i la identitat. Més tard, amb les papallones i les roelles, vaig descobrir un Jordi Lara militant humanista, lluitador, inconformista. Quan va publicar la mística conilla vaig prendre'm unes vacances, ja que el tema no m'interessava. Però després el Lara va atacar de nou, aquest cop tocant un tema fangós i estigmatitzat: Xirinacs. D'entrada em va sorprendre: Lara i Xirinacs? Què tenen a veure? Però el propi Lara ho explica al segon capítol: "Jo no vaig conèixer Lluís Maria Xirinacs; no el puc absoldre des de la penyora del record ni en guardo cap confidència que il·lumini aquell final; ni tan sols el vaig veure mai de prop o de lluny per alimentar un mite polèmic que no en va tenir prou de ser-ho en vida". Fos com fos, sí que em va semblar que sentir l'opinió d'en Lara sobre el Xirinacs podia ser molt interessant.

Jo sí vaig veure en Xirinacs, si bé de lluny. L'any 2000 jo tenia divuit anys, i Xirinacs era una senyor de barba fosca i foto en blanc i negre assegut davant la Model, que de cop s'asseia amb barba blanca i en colors a la Plaça de Sant Jaume, reivindicant "plantar-se" pels Països Catalans. Era un temps de canvi de mil·lenni orfes d'èpica, amb un pujolisme que s'esllanguia, i un horitzó, pensàvem, sense perspectives de canvi ni emocions. En aquell moment, que algú que sortia als llibres d'història del batxillerat fes una crida, i que la fes en defensa d'una idea com aquesta, va ser sorprenent i xocant. Per això, vaig anar una tarda cap a la plaça. Tot i això, l'acte en sí no em va impactar gaire. Després d'una estona envoltat de nostàlgics, i de nacionalistes, diguem-ne, una mica estrambòtics, vaig tornar cap a casa. Anys més tard, quan sentia les lloances envers aquest gran defensor de la no-violència, i aquest important filòsof tan poc reconegut, no podia deixar de pensar en aquella atmosfera més aviat friqui que vaig viure aquell dia a Barcelona.

I és que el repte d'en Lara no era fàcil. Xirinacs, si alguna cosa era, era polièdric: el Xirinacs capellà escolapi, el de les vagues de fam per l'amnistia, el del BEAN, el del Plantem-nos!, el candidat a Nobel de la Pau, el filòsof new age, l'amic d'ETA... I, finalment, el de la mort a Ogassa. Massa Xirinacs enfrontats, deformats per fílies i fòbies, i per una personalitat que tan podia ser excèntrica com filantròpica. Era evident que si algú podia relligar-ho era en Lara.

I ho fa molt bé. Segueix el model del llibre d'en Salvador Mel·lo, un home també d'una gran complexitat, però aquí diguem-ne que dona gas a fons. Sap que Xirinacs era algú sense matisos, i ell tampoc no pren precaucions. S'acosta a Xirinacs a través de la seva mort, dona quatre òrbites al personatge com si fos una missió Apollo cercant el punt concret per aterrar a la Lluna, però llavors es llença de cap vers el nucli de l'home, del personatge, del mite. Lara no explica Xirinacs: Lara fa explotar les pors, les prevencions, les mitges veritats, les decepcions, els recels. Trenca la cuirassa creada per protegir els de dins i els de fora, rebenta la capsa dels trons, el pithos de Pandora. El tabú bastit alhora per amics i enemics, units per la por a la veritat.

Si voleu conèixer el Xirinacs home, aneu a la Viquipèdia. Al llibre d'en Lara, aneu-hi si el que voleu és entendre el Xirinacs que hi ha més enllà d'aquest Xirinacs recull-d'anècdotes. I no us faci por que perillin els vostres prejudicis: no hi trobareu ni una hagiografia, ni un judici sumaríssim. Ni una descripció objectiva. De fet, el que fa Lara és obrir portes, deixar preguntes a l'aire. Que, en el cas de Xirinacs, és el que més calia.

Sis nits d'agost
Jordi Lara
Edicions de 1984, 2019

Comentaris