No havia llegit mai res de Sèneca, i ben poc en sabia d'ell, més enllà que habitualment se'l classifica dins l'estoïcisme romà. Però en la darrera fira Liberis Liber de Besalú vaig veure aquest llibret a la parada de l'editorial Adesiara, i em va picar la curiositat. El primer que trobes quan l'obres, i és d'agrair, és una fantàstica introducció, feta pel propi traductor, Jordi Avilés. És d'agrair, dic, perquè a voltes, amb textos antics, abans de submergir-te en la lectura, si vols fer-ho bé, has d'atacar algun llibre complementari, alguna introducció que t'expliqui el context de l'autor, de l'obra, etc. En aquest cas, això ja ve amb el pack, i a més té la llargada justa: ni és una introducció per complir l'expedient, ni és un tractat d'història de la filosofia.
Quina és la tesi de Sèneca, en aquest volum? En les quaranta pàgines del llibre (és una edició bilingüe llatí-català, de manera que el llom enganya) el que fa Sèneca és mirar de respondre per què estem equivocats quan pensem que la vida mitjana dels humans és curta. Sèneca afirma que el problema és que bona part de la vida la passem sense viure-la. Així doncs, quan ens n'adonem, llavors ja hem fet tard. Però no és que sigui curta, és que l'hem malbaratada. Per a Sèneca, hi ha dues formes de malbaratar-la: d'una banda, la passivitat, el no fer res. El matar el temps de tota la vida. Però de l'altra, i que potser és la part més interessant del llibre, és quan no la vivim perquè estem encaparrats fent coses que no ens omplen. Sèneca posa diversos exemples, com treballar per als altres, dedicar-nos a les relacions socials per motiu d'interès, o fer activitats per pur plaer momentani, però que no ens aporten res a la llarga. És la part més rica del llibret, ja que explica moltes formes de no-viure, pròpies de l'antiga Roma, però a les que podem fer paral·lelismes amb la realitat del nostre segle. I potser el més rellevant és com reflexiona sobre el concepte de "temps": els atrafegats no tenen passat, perquè ja no els interessa, ni tenen futur, perquè mai no paren a pensar en el demà. Com a molt, tenen intencions o interessos de futur, unes expectatives a les que dediquen el present, amb el problema que, ni viuen el present, ni s'asseguren el futur. Perquè, com també diu Sèneca, qui viu així, tampoc no assaboreix els èxits: quan tenen el que volien, llavors volen una altra cosa.
Evidentment, com afirma Jordi Avilés en la introducció, aquest text d'avui impacta de ple en la nostra societat, la societat hiperconnectada, de l'ara i aquí, del futur inimaginat, de l'estrès, del "no tinc temps", de les xarxes socials. Avui, al segle XXI, vivim el doble que fa mil anys, però malgrat tot se'ns segueix fent curta la vida, perquè la malgastem en coses que no són vida: desplaçaments, presencialisme laboral, oci de consum, compres, consum d'emocions (que bé lliga Sèneca amb Michel Lacroix), ús de pantalles (televisió, xarxes, missatgeria...).
Però, el que m'ha sorprès més, és com Sèneca arriba a una conclusió tan similar a la de Josep Maria Esquirol, en el seu llibre "La resistència íntima". I és que, quan Sèneca explica què és el que sí efectivament és viure, diu que viure és dedicar-se a pensar en les coses importants de la vida. A reflexionar sobre el sentit de la vida. A adonar-se del privilegi que és viure. A assaborir la vida pel que simplement és: viure. I a incorporar la mort dins aquesta reflexió, entenent que vida i mort són el mateix. Sèneca, en el fons, el que afirma és que viure és pensar, i pensar és filosofia. I que la persona que pensa, s'adona llavors de la futilitat de tantes dedicacions que no porten una millor vida, sinó frustració i buidor. Sèneca fa fins a cert punt de sociòleg: les persones no vivim perquè la societat ens porta a fer coses que ens allunyen de la vida, de manera que no és que perdem la vida, és que la regalem sense adonar-nos-en. Sèneca no ho diu en aquestes paraules, però presenta aquesta vida, aquesta vida interior, com una resistència. Que, entenc jo, és la mateixa resistència que proposa Esquirol en el seu llibret. En una societat com la nostra, on les formes d'opressió són cada cop més complexes, on cada vegada ens lliguen més cadenes, i amb l'agreujant que ens hi lliguem nosaltres mateixos, Esquirol crida a resistir-hi preservant un castell interior on protegir-hi la nostra llibertat i identitat. Un castell erigit a partir de temps de qualitat amb un mateix, i de recerca de saviesa. Sèneca diu que, qui viu, arriba al final de la vida amb la sensació d'haver viscut, i accepta la mort amb la naturalitat que li correspon. Potser val la pena fer avui un acte de resistència i no deixar-ho per demà.
¿És breu, la vida?
Sèneca (trad. Jordi Avilés)
Adesiara, 2014
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada