Per què no menjo animals

Els que em coneixen saben que sempre he estat de bon menjar, i que si podia clavar queixalada a uns ronyons al xerès, un steak tàrtar o una mitjana de vedella al-punt-tirant-a-crua, no deixava escapar l'oportunitat. Que l'arròs m'agradava amb costelló i salsitxa, que no podia anar a Lleida sense menjar cargols, i que l'estiu era sinònim de peix, navalles i cloïsses a tocar de la platja. També, aquests que em coneixen saben que no sóc gaire amic de tenir animals a casa, que si algú em presenta el seu gos la darrera cosa que faré és amanyagar-lo, i que si de passeig em trobo amb algú muntant a cavall, el més probable és que m'arrambi a l'altre marge del camí. Per això, quan la primavera del 2018 vaig decidir deixar de menjar animals, la cara de molts va ser d'incredulitat.

Com he arribat fins aquí? Alguns arriben al vegetarianisme esperant algun miracle nutricional. No és el meu cas. D'altres, per una certa idealització i humanització dels animals. Tampoc no és el meu cas, tot i que és una opinió que respecto, i que no entenc per què és tan sovint motiu de befa. A banda d'això, he llegit llibres sobre antiespecisme, animalisme i ètica animal, i reconec que m'han ajudat a refermar l'opció que vaig prendre, però això va ser a posteriori. Em passa el mateix amb la visió ecologista del consum d'animals. Però el meu motiu, el que em va portar a aquest canvi d'hàbits, i que encara avui és el que em dona sentit a aquesta opció, va per una altra banda.

Tot va començar quan llegia llibres sobre alimentació saludable. El consens entre nutricionistes és clar: els aliments d'origen animal no són necessaris per a una alimentació sana. No diuen que no siguin sans: senzillament, afirmen que els nutrients que ens aporten els podem trobar en altres aliments, principalment d'origen vegetal. Després, és evident que una alimentació basada en productes d'origen vegetal ha de ser equilibrada (igual que l'alimentació amb productes d'origen animal ho ha de ser), però, en tot cas, l'element clau és aquest: els aliments d'origen animal no són necessaris. Fins i tot la famosa vitamina B12 s'obté a través de cultiu bacterià. Davant d'això, la conclusió és clara: menjar animals és una opció. És una tria. En una societat de l'abundància com la nostra, on disposem de tot tipus d'aliments, és decisió de la persona si menja o no productes d'origen animal. Si mengem animals, és només per gust, per plaer. Per gaudi. O, senzillament, per comoditat. I això també val per altres productes no relacionats amb l'alimentació: el cuiro i les pells, etc.

Menjar animals és una tria. Aquesta constatació planteja, llavors, una pregunta ètica: és legítim menjar animals? El primer que cal anar a veure és què implica menjar animals. I, evidentment, implica com a mínim matar-los. És legítim matar animals per plaer? En molts casos, a més, implica maltractar-los. És legítim maltractar animals per plaer? Finalment, i això afecta per exemple les explotacions ramaderes on es respecten certes condicions de benestar animals, implica que els animals estan a disposició dels humans. És legítim dominar els animals per plaer?

És curiós, perquè arguments que s'han fet servir contra les corrides de braus i els correbous sovint s'esfumen quan es toca el tema alimentari. No és també maltractar i matar senzillament per plaer? Insisteixo: menjar animals no és necessari per a una vida sana.

Com veieu, en aquesta reflexió no hi ha cap "amor per als animals", ni res similar. El que hi ha és la constatació que, darrere el consum de productes animals, el que hi ha és una relació de violència. Els humans exercim violència envers els animals. I és una violència que lliurement triem exercir: no tria matar l'aligot que caça un ratolí, perquè ell no pot triar. No trien pescar peixos els pobles indígenes de l'Amazònia, perquè ells tampoc no poden triar. No triaven els nostres avis durant la postguerra, quan el que bàsicament hi havia era fam. Però nosaltres, individus europeus del segle XXI, sí podem triar. La violència que exercim és volguda i acceptada. Els animals disposen d'un sistema nerviós sensible al dolor, i d'un cervell que els dota de certes capacitats emocionals. Tot i que no podem posar-nos a la seva pell, ja que la seva manera de pensar és molt diferent de la nostra, sí que podem imaginar que el dolor que els causem és dolor real. És legítim que els causem aquest dolor, pel nostre plaer? I, això, sense entrar el debat més profund i de fons, però que es troba subjacent i que no és poc important: els humans, tenim dret a la vida dels animals?

Sobre la violència, un apunt: la violència no és el mateix que l'agressivitat, ni tampoc és sinònim de dolor. L'agressivitat és una reacció instintiva. A voltes pot ser fins i tot impulsiva o irracional. La violència és racional: és la voluntat de causar dolor, o la voluntat conscient de no evitar-lo. Igualment, podem causar dolor sense violència: quan no som conscients del dolor que causem. És allò que fem "sense voler", i fins i tot sense adonar-nos-en. Quan seguem un camp, el tractor pot ferir o matar animals que s'hi refugien. Com quan a la carretera atropellem un conill. És dolor, però no és violència (sense entrar en si la carretera és en si mateixa violència contra el medi, però aquest seria un altre debat). De fet, molts voldríem evitar-ho, si poguéssim. La violència és conscient, és volguda. Per això sovint es diu que la violència fa mal al que la rep, però també al que l'exerceix, ja que el converteix en pitjor persona. A més, la violència és una cadena: participa igual de la violència el treballador de l'escorxador, que la persona que menja la mitjana de vedella. De fet, el primer no deixa de ser un instrument del segon.

Per què no menjo animals? Doncs, per això: com un rebuig a la violència. Com una opció per la no-violència. Després, sí que certa estima per les bestioles amb les que compartim planeta i certa consciència ecològica reforcen aquesta opció, però en el meu cas no és el pilar central d'aquesta decisió. Si matar, maltractar o dominar animals és una tria, trio no fer-ho. La violència no em sembla un preu just pel simple gaudi sensorial.

Aquí també val la pena fer esment que, en el moment de fer-me aquestes reflexions, al meu voltant hi havia diverses persones vegetarianes. Mai no em van ni tan sols animar a fer el pas, però sense elles indubtablement no seria on sóc ara. El seu simple exemple, el sol fet de tenir-les a prop, va fer molt més que qualsevol argument que m'haguessin volgut donar. Val la pena prendre'n nota (i els estic eternament agraït).

Finalment: per què no menjo animals, però sí ous i lactis? Aviat farà tres anys que vaig fer aquest pas. Si us diuen que és fàcil, arrufeu el nas. Implica repensar com i què menges, implica canviar hàbits, implica donar moltes explicacions. I implica també renúncies. Cal trobar el bon moment per fer-ho. En aquell moment, vaig mesurar les meves forces, i vaig veure que aquest pas, dins aquests límits, era possible. També és cert que menjo molts pocs lactis i ous, i sempre en contextos socials i familiars. Alhora, mirem-ho amb perspectiva: la vida és plena de lluites. Algunes batalles les lliurem, i d'altres no. No hi ha camí més dret cap a la derrota que obrir tots els fronts possibles. Les batalles que no lliurem, queden a l'espera. Sovint, en forma de contradiccions que mirem d'anar gestionant. Penso que la clau és anar obrint fronts a mesura que podem. Tots els fronts porten feina i esforç, no ho oblidem. En aquell moment vaig fer aquest pas: el proper serà apostar per a dieta 100% vegetal? O potser canviar de proveïdors energètics, i optar per cooperatives de consumidors? O potser apostar per la roba de comerç just? O treballar per la preservació del patrimoni immaterial? O lluitar contra la instal·lació de centrals eòliques en parcs naturals? O implicar-me en la lluita sindical o veïnal? O en la defensa de la llengua catalana? O en l'acollida de refugiats i el tancament dels CIE? Penso que totes són lluites necessàries, i que el més important és no atabalar-s'hi, i mirar cada dia de ser una mica millor que el dia anterior. I anar-les triant segons les possibilitats i els moments vitals. La prova del cotó no és quina lluita tries, sinó si en segueixes triant. I el respecte i la sintonia amb aquells que han triat lluites que encara no són les teves. Aquí, coincideixo amb el que deia Tolstoi: la perfecció no existeix, però sí el perfeccionament. I si algú em qüestiona que mengi ous i lactis, tot el que puc fer és donar-li la raó.

Imatge: Viquipèdia