Diria que vaig tenir coneixement de la publicació del llibre a través de Twitter. Al cap de poc, el PEHOC en convidava l'autor a fer una xerrada a Olot (aquest Olot pandèmicament virtual, on tant el ponent com el públic poden estar a l'altra punta de món mentre es fa la xerrada). Total, que vaig treure el cap al Drac i sí, tenien el llibre. I no va durar ni dues tardes. Bé!
La tesi del llibre és senzilla: en primer lloc, el petroli no s'acaba, però el petroli barat, sí. Hem superat els pics d'extracció de totes les formes de petroli, de manera que cada vegada caldrà invertir més per extreure'n menys. I això vol dir que cada cop se'n produirà menys, perquè no sortirà a compte produir-lo. Com que som un món amb una economia basada en el petroli, això provocarà una crisi econòmica global. Com que tindrem menys diners, encara serà menys rendible produir aquest petroli més car, cosa que n'accelerarà la disminució de la producció. L'autor, el físic Antonio Turiel, afirma que tot això ho començarem a percebre en la vida real a partir del 2025, més o menys.
I, en segon lloc, que no existeix una alternativa real al petroli. La major part de renovables estan orientades a produir electricitat, un tipus d'energia que no serveix pera la major part de funcions que té avui el petroli. D'entrada, perquè energèticament té menys potència. En segon lloc, perquè no és igual de transportable. En tercer lloc, perquè les renovables depenen del petroli. Un exemple: la maquinària pesada no es pot electrificar. I això inclou els tractors, però també les grues i vehicles necessaris per construir centrals hidroelèctriques o eòliques. I, en quart lloc, perquè la tecnologia elèctrica depèn d'altres recursos limitats, que també han superat el pic de producció. No tenim prou liti per fer prou bateries, ni tampoc prou coure per cablejar un món elèctric. Pel que fa a les no renovables, estem igual. Tant el carbó com l'urani també han superat els pics de producció, i aviat començaran a no ser rendibles. A banda que una central nuclear consumeix molt petroli, tant pel que fa a la construcció, com pel que fa al manteniment.
La reivindicació de Turiel és clara: cal abandonar el pensament màgic, el tecnooptimisme. No, la ciència no solucionarà aquest problema, perquè no és solucionable. Com diu ell mateix, cal acceptar que no existeix resposta, perquè la pregunta està mal formulada. No estem davant d'un repte tecnològic, estem davant d'un repte econòmic i social.
Llegint el llibre, recordava aquella sensació que sovint tinc davant les restes arqueològiques romanes. Què deuria pensar un ciutadà, per exemple tarragoní, de l'alta edat mitjana, quan davant seu veia les ruïnes del passat? Quan prenia consciència que pocs anys abans les administracions públiques construïen clavegueres, teatres i amfiteatres, carreteres empedrades, acadèmies d'arts i de filosofia...? Avui ens pot despertar admiració l'obra pública romana, però la mirem des d'una societat de l'abundància. Com es deuria percebre des d'un món ensorrat, empobrit, en guerra, sota la pressió del feudalisme i la teocràcia?
Avui, llegint el llibre de Turiel, la primera reacció és: això no passarà, ja sortirà alguna solució. Com en la pandèmia, que en poc temps han aparegut un bon nombre de vacunes. Potser sí. Ara bé, tinguem clara una cosa: les civilitzacions sí poden ensorrar-se. La història ens ho mostra a bastament. I les més grans i brillants ciutats poden desaparèixer en el no-res: Empúries, Petra, Palmira, Madinat al-Zahra. Barcino, Tarraco, es van bastir amb marbres de tota la Mediterrània: Santa Maria del Mar es va fer amb pedra de Montjuïc. Avui estem davant de la fi d'una civilització, la industrial-capitalista-extractivista. I hem de decidir si aquest enfonsament és controlat i planificat, en un decreixement acompanyat que permeti iniciar una nova era amb els mínims costos humans possibles. O bé deixem caure el món, i que passi el que hagi de passar, en una orgia de consum i destrucció. Com els romans que celebraven bacanals mentre Roma queia a mans dels pobles que anomenaven bàrbars (i qui era el bàrbar, al cap i a la fi?).
Antonio Turiel
Editorial Alfabeto, 2020
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada