Recordo que, de petit, hi havia qui sabia respondre què volia ser quan fos gran. Quina sort! Jo era dels que anava canviant de resposta segons el dia. També, a la universitat, hi havia qui sabia a què es volia dedicar quan acabés els estudis. Avui, després d'una bona colla d'anys de vida laboral, jo encara em pregunto a què em dedicaré professionalment en el futur. No, sociòleg no és un ofici, és una formació.
No ho negaré: envejo la gent que té un ofici. Els artesans, que deia Richard Sennett. Persones que creen obres, que s'hi veuen reflexades. Que saben què saben fer, que ho fan com en saben, i que poden viure de fer-ho. Dentistes, mestres, dissenyadors, músics, pagesos, llauners, fusters, investigadors, metges, electricistes, polítics, arquitectes, periodistes, botiguers, advocats, informàtics, cuiners.
El més refotut és que no recordo haver tingut mai una vocació concreta. M'agrada el coneixement: la ciència, l'art. Però, en canvi, tremolo davant la pregunta: i tu, què saps fer? De cor, diria: no sé, què vols que faci? M'encantaria que aprenent fos un ofici.
Així doncs, el dia que vaig descobrir l'article Casetes d'escrivents al blog Barcelofília, em va fer un salt el cor. En temps d'analfabetisme abundant, hi havia persones que es dedicaven professionalment a escriure. Fossin cartes personals, sol·licituds administratives o gestions mercantils. Bé a mà, amb bona cal·ligrafia, bé a màquina, amb la moderna elegància d'una flamant Olivetti.
I l'escriptura podia ser al dictat, o també l'escrivent podia fer d'assessor de continguts o de redactor. Estimada Gertrudis, m'ha arribat la notícia del naixement del teu fill Jeroni. Per la present, us faig saber que en l'enviament de vint caixes de fil de cànem que m'heu fet arribar hi havia dues caixes malmeses per la humitat, prego que em reemborseu el preu d'aquestes dues. Josep, que llargs se'm fan els mesos sense tu.
Evidentment, celebro que l'alfabetització gairebé general del país hagi fet innecessari i obsolet aquest ofici. Ara bé, segur que no cal que us redacti cap carta? Ni una postal?
Imatge: casetes dels escrivents davant el Palau de la Virreina a Barcelona, els anys vint del segle passat. Font: blog Barcelofília.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada