Cabòries flabiolaires (I): les ocasions del flabiol


Llegint sobre el flabiol, o sobre qualsevol altre instrument, el que hom reconeix de seguida és que l'existència i la pràctica d'aquest instrument en un determinat lloc i moment va directament lligada a les oportunitats, les ocasions, els espais que té de participar, de fer-se sonar. De fet, en el cas dels flabiols d'Arbúcies, els Garrofers sempre insisteixen en que la davallada de la presència del flabiol (abans de la recuperació) responia al despoblament rural, i a la desaparició dels esdeveniments socials i culturals (balls, aplecs...) on el flabiol hi tenia presència.

A ran d'això, em preguntava, quins són avui els espais, les ocasions del flabiol? Una mica a partir de la meva experiència, i amb un criteri que barreja tipus d'actuació i manera de tocar o d'entendre l'instrument, n'he esbossat una llista de set tipus d'ocasions. Aquests tipus els he dividit en dues parts, ja que entenc que responen a dues maneres diferents d'entendre la pràctica musical. El primer grup, que és a més on jo m'hi sento més a gust, seria aquell que es reconeix millor en les formes tradicionals i populars de l'instrument:

  • Tocar sol, per al gaudi personal. El poso el primer de la llista, ja que és el que sempre se'ns oblida. Però, si ho mirem amb perspectiva històrica, és un espai fonamental del flabiol: el flabiol dels pastors, dels porquerols, dels excursionistes... Penso que els músics sovint acabem atabalant-nos pensant només en assajos i actuacions, i descuidem que és molt important també tocar per a nosaltres, sense haver de donar explicacions de per què això o de per què així.
  • Acompanyar figures i balls tradicionals, sol o en petites formacions (amb altres flabiols, sacs de gemecs, algun metall, alguna tarota...). En aquest cas, penso en el flabiol que porta la primera veu, o com a molt fa una segona, majoritàriament a terceres paral·leles. Són arranjaments senzills i cantables, que es toquen d'orella o de memòria. És, per a mi, una de les ocasions més agraïdes, ja que et permet una connexió molt directa amb balladors i públic. Tot i que musicalment no demana gaire expertesa, sí que és necessari tenir un bon coneixement de l'entorn en el que s'actua: què vol el públic, què volen els balladors, què volen els geganters... Encertar el paper del flabiolaire en aquest context és un art, sovint invisible.
  • Concert (formal o informal). És allò de: "Va, toca'ns alguna cosa" quan ets amb amics. O anar a una escola a explicar l'instrument a la mainada. O anar a la Festa del Flabiol d'Arbúcies, i acabar dalt de l'escenari. O tocar els Segadors en un acte polític l'onze de setembre. Sempre arriba aquell moment que un flabiolaire ha de tocar una peça per a un públic que es limita a escoltar-lo. Aquest tipus d'ocasió no salvarà l'instrument, però descuidar-lo fa que, el dia que t'hi trobes, si no ho tens preparat, no sàpigues on amagar-te.
  • Animar una festa/sobretaula. De fet, aquesta ocasió no sé massa com anomenar-la, perquè és molt variable. Per això hi he posat la paraula sobretaula, perquè és la més evocadora. És l'hora dels cafès en una calçotada, i va, vinga, treu els instruments. Toca improvisar: ara uns canten, i els segueixes traient la peça d'orella sense haver-la tocat mai abans. Ara toques una peça sol. Ara només piques el tamborino o el bombo... Però en aquests espais, el flabiol funciona, i hi funciona molt bé. I, dins aquest apartat, cal fer-hi esment d'un subgrup molt important: les nadales. Sopar o dinar de Nadal, o dinar de Sant Esteve: apareixen a taula els torrons, i ja pots començar a preparar les eines, que ja saps el que et toca. 

Les següents tres ocasions, en canvi, mostren una funció i una pràctica del flabiol completament diferent. L'instrument és el mateix, i a voltes també el músic, però tot canvia:

  • La cobla de sardanes. Aquí, el flabiolaire perd (o, si ho preferiu, canvia) la connexió amb el públic, els balladors, l'entorn...  Ja no es toca des de dins, sinó des de l'escenari. La cobla funciona com una orquestra, on cada músic s'ha de cenyir al que hi ha escrit a la partitura. La distribució de veus ja no és només un "arranjament" com ho era en el petit grup, sinó una veritable orquestració, on la veu individual importa poc davant del conjunt. I, sobretot, ja no s'improvisa, no es toca d'orella. En contrapartida, la sonoritat resultant és magnífica, també cal dir-ho. En funció del compositor, el flabiol hi tindrà un paper més lluït o més discret.
  • L'agrupació d'instruments tradicionals. Aquí parlem de grups (cobles? orquestres?) de diversos instruments tradicionals. S'assembla a la cobla de sardanes en que la música són orquestracions d'autor, on cada músic per separat té poca llibertat creativa i ha de cenyir-se a la partitura. En canvi, la diferència són els instruments (tarotes, sacs de gemecs, timbals, a voltes també gralles...) i els moments d'actuació, més orientats a actes de recreació històrica o tradicional (gegants, seguicis d'autoritats, etc.).
  • Els grups de ball folk. Són un model diferent de les dues formes "orquestrals" anteriors, però també diferent del flabiol tradicional del principi. I, alhora, té similituds amb tots dos. I segurament el tret més destacat és que inclou elements de funcionament procedents de la música moderna (forma d'entendre i preparar les peces, actitud a l'escenari, etc.). 

Com en tota categorització, segurament hi trobaríem molts matisos, i franges grises entre tipus, i fins i tot casos de difícil classificació. No he parlat d'altres tipus d'ocasions que han tret el nas en algun moment, però que no veig encara consolidades. Per exemple, el flabiol dins un grup de música moderna (Tamborino So Obstinat) o dins d'un grup de jazz (JazzCat). Tampoc aquelles ocasions que abans eren potser la principal del flabiol, el ball de parella tocat en solitari, però que avui són gairebé testimonials (Carles Mas o Pau Benítez). Ni tampoc tipus molt ocasionals, com l'acompanyament de caramelles.

Imatge: cobla de sardanes de 1909, de la Viquipèdia.

Comentaris