Quan llegeixes sobre les recerques de camp fetes pels vells folkloristes, és habitual trobar-hi ressenyes d'excursions per escoltar què cantava la gent del poble. Més enllà de què consideraven poble i què no, penso que val la pena subratllar la idea d'anar a escoltar què cantava la gent. Si més no durant el segle XIX i la primera meitat del XX, la gent cantava. Cantava per fer adormir la mainada, a les trobades familiars, a la feina. Cantava per fer festa, i cantava a la feina. Cantava individualment, i cantava en grup. Des d'una perspectiva acadèmica, diríem que hi havia espais per al cant.
Qui diu cant, diu música instrumental. Llegint els textos dels Garrofers sobre els vells flabiolaires al rodal d'Arbúcies, sorprèn avui que es parli de "flabiolaires grans" i "flabiolaires petits" (v. Actualització, a sota). Els flabiolaires petits són aquells que tocaven pel plaer de tocar, com a diversió. Tocaven sols, o amb la família i els amics. Si algun d'ells tocava prou bé com per poder "professionalitzar-se" (és a dir, cobrar per tocar, amb el que implica de responsabilitat tant de cara a la qualitat musical, com de cara als compromisos que adquiria amb els llogadors), llavors esdevenia "flabiolaire gran". Però no era necessari, i es podia ser "flabiolaire petit" tota la vida.
Penso que aquí és necessari recordar en el paper de la dona. Si més no durant aquest període que hem comentat, i en entorns populars, realment era estrany que la dona tingués espai en l'àmbit de la música professional. Però, en canvi, sort en van tenir els folkloristes de les dones, ja que bona part del repertori que avui tenim recollit provenia d'elles. I ara penso en el curiosíssim fenomen de les confraries del Roser de diverses comarques, on les dones cantaven en grup acompanyades del pandero quadrat.
Avui, la situació és diferent. D'una banda, hem millorat molt pel que fa a l'alfabetització i la formació musical. Però, i potser per aquest mateix motiu, l'espai musical informal, oral, lliure, s'ha esllanguit, o gairebé ha desaparegut. Aquell cantar per diversió gairebé només el trobem en esplais, agrupaments escoltes i entitats afins. Potser algun grup d'infants o joves encara canta alguna cançó del grup o cantant de moda, però són fets puntuals. Paradoxalment, avui fem menys música que mai, quan tenim més músics que mai.
Per què passa, això? Segurament hi hauria molts motius. Jo n'apunto dos. En primer lloc, perquè abans de la difusió de la ràdio i dels aparells de reproducció musical, la música, o te la feies, o no en tenies. Avui, en un món on sempre està sonant una melodia o una altra, i fins i tot tenim "fils musicals" (és a dir, música que es posa perquè ningú no l'escolti, però per evitar el silenci), costa d'imaginar. Però era així. La música, doncs, tenia un valor en si mateix.
Però, en segon lloc, penso que per la millora en l'alfabetització i la formació musical. Fa poc llegia (i ara em fa ràbia no recordar on) d'una persona africana que deia que una cosa que li va sorprendre quan va arribar a Europa era el concepte de "cantar bé". Segons aquesta persona, al seu lloc d'origen mai no s'havia plantejat la possibilitat que algú sabés cantar bé, o no. Allà, tothom canta, i punt. Canta per motius rituals (festes, celebracions...) o per gaudi (en els espais de trobada, etc.). Avui, aquí, si algú vol cantar, s'ha d'apuntar a una coral. I allà li donaran unes partitures, i haurà de seguir-les. I tindrà un director, i dies d'assajos. I tots creuaran els dits per tenir actuacions, perquè si no hi ha públic, no es canta. És a dir: per cantar, se n'ha de saber. I se n'ha de saber prou, no només una mica. La persona n'ha de saber prou, i el grup també. I les persones (i els grups) competeixen entre elles per tenir lloc en les oportunitats de cantar, que són limitades i concretes.
El mateix passarà si vol tocar un instrument. Milers d'infants i joves omplen escoles de música i conservatoris arreu del país. Però, on toquen? On són? Aquells que poden formar un grup, o incorporar-se en un de ja format, i aquest grup té actuacions, doncs són allà, tocant per al seu públic. Però, i la resta? Doncs, senzillament, no toquen. Si apleguéssim tots els instruments que dormen des de fa anys en calaixos, quantes orquestres simfòniques en sortirien?
Penso, doncs, que aquí tenim un repte. Ens calen espais on poder tocar i cantar per pur plaer, sense dependre de si hi ha públic o no, o de si els músics tenen més o menys coneixements musicals acadèmics. Espais on tota persona hi sigui benvinguda, on l'objectiu sigui gaudir de compartir la música. De fet, espais on la diferència entre músics i públic sigui inexistent: on tot és un i altre alhora. I, en aquest sentit, penso que els de la música "convencional" hem de mirar què ens estan dient les músiques emergents. Rap, beatboxing... no són formes musicals que estan creant espais com aquests, precisament? I aquestes no són formes que s'acosten molt més a l'esperit d'allò que recollien els vells folkloristes del segle XIX i la primera meitat del XX (músics sense solfa, senzillesa melòdica i harmònica que afavoreix la participació, espais informals...), que no pas el que avui tendim a anomenar "música tradicional i popular"?
Imatge: grup de persones tocant timbals al Parc de la Ciutadella de Barcelona. De fet, és significatiu que, quan un grup de persones, de manera informal, comença a reunir-se per tocar el timbal en un espai públic, la notícia és que això esdevé un problema veïnal. I les propostes de solució passen per aplicar la normativa municipal de músics de carrer pensada, precisament, per a actuacions "professionals", ja que són les úniques que es contemplen com a possibles. La fotografia és de la notícia a El Punt Avui.
Actualització 08/11/2021: la Teia Soler em comenta que la diferència entre "flabiolaire gran" i "flabiolaire petit" no és ben bé aquesta, sinó que fa referència a si un flabiolaire pot tocar en qualsevol mena d'acte (balls de parella, balls rituals, acompanyament de figures, etc.) o si només en alguns de concrets. Merci per fer-me adonar del malentès!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada