Cabòries flabiolaires (IV): de com vaig esdevenir flabiolaire

De petit jugava amb un flabiol que corria per casa, un Miquel Romero de cobla dels anys 70. Però el primer flabiol veritablement meu el vaig comprar a can Parramon, a Barcelona. És un flabiol de boix, d'una peça, d'en Pau Orriols. Tot i tenir un cap propi dels flabiols capplans, està rebaixat al biaix, fent una mica de bec. Volia tenir un flabiol com els que veia en entorns de música tradicional, en cercaviles, en balls de figures de festa major. Tot i que el meu instrument era la gralla, m'agradava el flabiol. A més, era un instrument que m'era conceptualment proper: recordo que als meus avis d'Olot els vaig haver d'explicar què era una gralla, mentre que amb el flabiol no va caldre que ho fes. 

Durant anys, tocava la gralla al carrer, però a casa tocava al flabiol. El flabiol era l'instrument que m'enduia d'excursió. No tenia tamborino, però tampoc no em calia. Era un segon instrument, una afició amb poques pretensions ni horitzons. Era un esplai, i amb això ja en feia prou. Amb el temps, però, les coses començarien a canviar.

Era l'any 2004. Jo ja feia un temps que era alumne de gralla amb en Daniel Carbonell. Havia hagut de desaprendre (sí, desaprendre!) tot allò que havia après des que el 1995 vaig començar a tocar la gralla en el marc del món geganter de Barcelona. Però m'agradava: de cop, la gralla tenia un sentit, un vincle amb la tradició, un respecte vers el seu passat. Havia descobert el plaer dels vells repertoris, de la cerca de les sonoritats antigues. Podia reconèixer un fil conductor entre tot allò que llegia, tot allò que escoltava, i la música que jo feia. I, de la mà dels que llavors eren els grans referents de la gralla (Ganxets, Canya d'Or, Roser Olivé, Vernets, Colla de Mar, Grallers de l'Acord...), també resseguia les vies d'exploració de nous camins per a l'instrument. També el descobriment de les altres "gralles" ibèriques m'ajudava a donar context a la meva pràctica musical (i, dins d'aquest descobriment, vull destacar el casset "Los dulzaineros de Alcañiz", que recollia les peces dels músics Noel Vallés i José Alejos, i que per a mi va ser una experiència reveladora, gairebé catàrquica). Però, alhora, aquest procés també em va portar a una amarga constatació: jo ja no podria tornar a la gralla que havia viscut fins llavors, la de la "fal·lera gegantera"*, la de com més millor, la de vinga, fes fressa, que és tot el que volem. La "gralla social" que tan bé va definir en Xavier Orriols l'any 2007. Jo ja no podria tornar a aquesta gralla, però el món d'aquesta altra i nova gralla, fidel a la història i la tradició, no era un camí de roses. Era un món molt competitiu, que demanava molta dedicació: estudi, assajos, actuacions... No era fàcil entrar en un grup, i un cop dins calia dedicar-hi molts esforços. Eren temps de "no pots dir que no a un bolo, perquè no et tornaran a trucar". No era un món professional, ja que la major part de músics no ho érem, però les dinàmiques sí eren pròpies d'un entorn, d'un mercat professional. Aviat vaig veure que jo no podia estar a l'alçada d'allò que s'esperava de mi. Ni tampoc en tenia ganes. Cada cop m'hi sentia més incòmode, i jo tocava la gralla per passar-m'ho bé.

I, llavors, mons pares em van regalar el llibre "El flabiol dels flabiolaires", dels Garrofers. I alguna cosa dins meu va fer "click". De nou, vaig anar a can Parramon, però aquest cop vaig comprar-hi un tamborino. Un timbalet de deu polzades, encordat, d'en Màrius Folch. I aquell estiu em vaig apuntar a la FestCat a Llívia, on l'Iris Gayete hi impartia un intensiu de flabiol d'una setmana. I vaig descobrir que m'hi sentia molt bé, amb aquest instrument. I vaig començar a llegir i llegir, i mirar i mirar: repertori, instruments, vells flabiolaires... I a tocar. A més, tenia a prop en Marc Riera, que sempre em resolia els dubtes que li plantejava. 

Comparat amb la gralla, el flabiol tenia una gran virtut: no existia l'equivalent a la gralla de la "fal·lera", a la gralla social. Hi havia uns músics professionals o semiprofessionals, però la resta de flabiolaires eren aficionats amb sensibilitat, amb gust per la tradició de l'instrument. Era, doncs, un món que se'm feia agradable, còmode, on veia que sí podia fer-m'hi un lloc.

Finalment, les coses no són només com volem que siguin, i és important trobar-se en el moment i el lloc adequat. I, aquí, cal reconèixer també el paper de l'atzar, que em va fer un gran obsequi: els amics grallers Marc Julià i Sergi Puigardeu, que en aquell moment també tenien ganes d'explorar altres instruments: el sac de gemecs i la tarota, respectivament. Amb ells dos vam muntar una cobleta, i vam aprofitar les nostres colles geganteres (Sant Antoni i Sarrià) per nodrir-nos de les actuacions necessàries per començar a caminar amb aquests instruments. El gener del 2005, a la Festa Major del barri de Sant Antoni, a Barcelona, vam fer la primera actuació en públic.

Des de llavors, he gairebé arraconat la gralla (cosa que encara avui em dol), i he anat fent camí amb el flabiol, un instrument que m'ha donat i em dona moltes alegries (i espero que segueixi sent així per molts anys més). I durant tots aquests anys he seguit constatant aquesta realitat: si més no en el meu entorn, encara avui la gralla professional i la "gralla de la fal·lera" fan una pinça que dificulta enormement que hi hagi espai per als grallers simplement aficionats, però amb ganes de fer-ho bé. Mentrestant, en el cas del flabiol, aquest espai encara hi és: hi ha un cert repertori comú i senzill, que facilita que puguis tocar amb uns o altres companys. Hi ha una certa predisposició a tocar plegats, a compartir espais. Hi ha prou "bolos" on hi pots actuar sense haver de tenir un alt nivell d'interpretació. I hi ha la Festa del Flabiol d'Arbúcies, on tothom hi és convidat. 

Tant de bo aquest espai segueixi existint molts anys més, i que no se'l mengi el sector professional de l'instrument (que ja té altres espais). I que tampoc no caigui en mans, no ja d'un inexistent "flabiol de la fal·lera", però sí de la "gralla de la fal·lera", de la que en coneixem prou precedents d'invasió d'espais d'altres instruments. I que els flabiolaires aficionats, els flabiolaires que som alhora tradicionals i populars, puguem seguir fent la nostra música per places i carrers.

*El concepte "fal·lera gegantera" i, per extensió, "fal·lera", és d'ús habitual en el món de la cultura popular catalana, i fa referència a una concepció molt centrada en la dimensió lúdica d'aquest fet cultural, per a la que la tradició és només un pretext o, sovint, ni això.

Foto: en Marc, el Sergi i jo, a les festes de Santa Eulàlia de Barcelona, l'any 2005.