Què és la música popular i tradicional catalana?

Fa uns anys vaig escriure un article apuntant algunes reflexions sobre què és la cultura popular i tradicional. Era un intent d'anar més enllà del debat essencialista però, vist amb perspectiva, encara era molt una visió molt "des de dins" del propi fenomen, sense adoptar una perspectiva sociològica. La "ruptura epistemològica" que sempre ens insistien. Des de llavors hi he seguit donant voltes, he seguint llegint, i ara m'agradaria apuntar una proposta que dona un pas més enllà i que, per tant, qüestiona allò que vaig afirmar en aquell moment. I la centro en la música popular i tradicional catalana perquè és el meu àmbit, si bé penso que respondria igual a la gastronomia, el vestuari, la paremiologia, el llegendari, o l'àmbit cultural que fos. La proposta és la següent:

La música tradicional i popular catalana és la música pròpia de la Catalunya tradicional i popular, una Catalunya idealitzada, modelitzada, que anem imaginant i recreant permanentment a partir de la realitat i els interessos de cada nostre present concret. Aquesta Catalunya mítica, que evoquem amb nostàlgia (el passat mític, folklòric, sempre és un passat perdut, o que s'està perdent), ens permet disposar d'unes arrels comunes (arrel, tradició, origen... tot remet a aquest passat mitificat) compartides amb tots aquells amb qui volem identificar-nos com a comunitat o país. Estudiar com definim aquesta Catalunya (o Europa, o Mediterrani, o Vilafranca, o...) popular i tradicional, per exemple a través de la música que li adjudiquem, observant qui i què hi queda inclòs, i qui i què en queda exclòs, no serveix per a conèixer el nostre passat, sinó per a comprendre com ens agradaria avui que fos demà el nostre futur.

En aquests proposta hi ha molt de Llorenç Prats i de Joan Prat, però també Berger i Luckmann i una mica de Bourdieu. Així com de tot el pòsit d'autors sociològics i antropològics que han anat quedant en el substrat del subconscient, i que ara mateix no sé recordar.

Definir així la música popular i tradicional no ens serveix per a establir què forma part o no d'aquesta categoria. Ni tampoc per a determinar quin és el millor nom que hauria de definir-la (tradicional, popular, d'arrel, folk...). Perquè parteix de la base que aquesta categoria és un constructe social, no una categoria objectiva. I que, com a tal, no depèn d'aspectes musicològics, sinó etnomusicològics. És, com sovint passa, una qüestió de poder: cada ideologia vol imposar la seva visió. O, a l'inrevés: darrere de cada visió hi ha una ideologia, tot i que sovint no vulgui mostrar-se, o ni tan sols no es reconegui ella mateixa com a tal. Què és i què no és música tradicional i popular; com s'anomena i com no s'anomena la música tradicional i popular; tot això ens serveix per entendre com la societat es pensa a si mateixa i, sobretot, qui té la força per fer prevaldre el seu discurs davant dels altres.

Per què aquesta categoria no existia abans del Romanticisme? Per què en un principi no s'hi incloïen les músiques dels gitanos, i ara sí? Perquè antigament s'oposava urbà i rural, i ara no? Per què s'accepta que s'hi incloguin músiques de repertoris setcentistes i vuitcentistes, i es facin servir rèpliques d'instruments històrics, però en canvi no es considera la "música antiga" (Jordi Savall, etc.) com a música tradicional i popular? Per què quan fem una llista d'instruments tradicionals catalans sempre hi trobem el violí i l'acordió diatònic, però no la guitarra o l'acordió cromàtic? Pot ser acadèmica i institucional (Conservatori, ESMUC...) la música tradicional i popular? Per què avui marquem distància amb la sardana moderna, però fa unes dècades era un dels elements més identificatius de la música popular i tradicional? Per què el Bequetero sí, però el Paquito Chocolatero no? Per què tots tremolem quan, tot parlant d'aquest tema, algú menciona el flamenc? 

De debò: no hi busquem respostes absolutes, sinó mirem d'entendre que, darrere d'aquestes paradoxes, el que hi ha és un exercici de construcció d'un concepte ideològic, social, cultural. A través del qual la societat s'expressa, a la recerca d'una identitat que la defineixi. Una recerca probablement sense final.

Imatge: el guitarrista barceloní Miquel Llobet (1878-1938), dibuixat per Ramon Casas (MNAC). Tot i excel·lir en un instrument com la guitarra, i haver internacionalitzat moltes cançons tradicionals (la filla del marxant, el testament d'Amèlia, la presó de Lleida, l`hereu Riera...), mai no l'esmentem quan parlem de música popular i tradicional catalana.