Passa al contingut principal

El carrer dels tamarius

Cercar en aquest blog

N'hem de dir música tradicional o música d'arrel?

el dia de febrer 21, 2022

Obtén l'enllaç
Facebook
Twitter
Pinterest
Correu electrònic
Altres aplicacions

I fins aquí la meva opinió.

Cultura popular Flabiol Música Tots

Obtén l'enllaç
Facebook
Twitter
Pinterest
Correu electrònic
Altres aplicacions

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars

Què és la música popular i tradicional catalana?

Fa uns anys vaig escriure un article apuntant algunes reflexions sobre què és la cultura popular i tradicional. Era un intent d'anar més enllà del debat essencialista però, vist amb perspectiva, encara era molt una visió molt "des de dins" del propi fenomen, sense adoptar una perspectiva sociològica. La "ruptura epistemològica" que sempre ens insistien. Des de llavors hi he seguit donant voltes, he seguint llegint, i ara m'agradaria apuntar una proposta que dona un pas més enllà i que, per tant, qüestiona allò que vaig afirmar en aquell moment. I la centro en la música popular i tradicional catalana perquè és el meu àmbit, si bé penso que respondria igual a la gastronomia, el vestuari, la paremiologia, el llegendari, o l'àmbit cultural que fos. La proposta és la següent: La música tradicional i popular catalana és la música pròpia de la Catalunya tradicional i popular, una Catalunya idealitzada, modelitzada, que anem imaginant i recreant permanentment a

El flabiol i el tamborino que la família i els veïns volen que tinguis

Estudiar música a casa és fonamental per poder tocar un instrument, però és una activitat que sovint causa molèsties a la gent que ens envolta (un fet que passa cada cop més, en aquesta societat hipersensible en la que vivim). Alhora, també comporta molèsties per al propi músic, sobretot quan parlem d'instruments de carrer: volem que sonin ben fort perquè es puguin imposar al brogit de les ciutats, però després ens tanquem en habitacions reduïdes per a estudiar, i tant de volum ens acaba provocant molt d'esgotament. En el cas del flabiol i el tamborino, jo havia anat provant diverses solucions per mirar de poder estudiar de manera més continguda, però no me n'acabava de sortir-me'n. Pel que fa al flabiol, reduïa el pas de l'aire amb un trosset de suro en el trencavents, però això em desafinava tot l'instrument. I, pel que fa al tamborino, disposava d'un pad de goma, però l'havia de posar horitzontal, i això no em permetia treballar el gest de la mà de

El flabiol internacional

Per ajudar-nos a pensar l'instrument, de vegades va bé fer un exercici d'història-ficció, i així donar eines a la imaginació perquè pugui esplaiar-se lliurement. Aquí us en proposo un. Som a principi de segle XIX. Un pastor del Ripollès, cansat de passar fred i gana, agafa un vaixell i se'n va a provar sort als Estats Units d'Amèrica. A una ciutat gran: Nova York, Boston... La que vulgueu. Es posa a treballar i comença a conèixer gent. Un dia, en una festa amb irlandesos i italians, treu el flabiol i es posa a tocar. I un company que ho veu, petit empresari que s'inicia en el negoci de fabricar instruments musicals, s'interessa per l'instrument: una flauta amb tres forats a dalt i dos a baix (i alguns més de torna) que es pot tocar amb una mà. L'empresari pensa que pot tenir futur, i comença a produir-ne en sèrie. N'americanitza el nom, ara es dirà " fly-blow ". I ho ven com un instrument menor, com una joguina per a músics aficionats. Pel

Amb la tecnologia de Blogger

jpmartin.eu | jordipm.cat | flabiolaire.cat