Reivindico la gralla seca

Quan vaig començar a tocar la gralla, a mitjans dels anys noranta del segle XX, a Barcelona totes les gralles que s'hi veien eren gralles seques, és a dir, les gralles curtes, acampanades i desprovistes de claus. La gran majoria havien sortit del taller d'en Xavier Orriols de Vilanova, de manera que eren gralles que prenien com a model les gralles de Josep Casellas, constructor vilanoví del segle XIX. Una d'aquestes gralles és la que es conserva al Museu de la Música de Barcelona, que és aquesta, datada entre 1873 i 1916 (número de registre MDMB C 1749), feta de ginjoler i plata:

A mesura que els grallers barcelonins, però, van (vam) anar perfeccionant les habilitats i la tècnica, i amb la vista posada en l'anomenada "època d'or de la gralla" (aquell període a cavall entre els segles XIX i XX, en què sobretot al Penedès i el Camp de Tarragona els grallers van fer un gran salt interpretatiu, amb composicions d'autor sovint de gran dificultat, i harmonitzacions a tres o més veus), de mica en mica la gralla dolça o amb claus va anar substituint la gralla seca, i avui la formació estandarditzada de dues gralles de dues claus, una gralla baixa i un timbal és l'habitual en els grups més professionalitzats.

I això ens ha portat avui a un fenomen no previst, que és que la gralla seca ha esdevingut l'instrument d'iniciació, i la gralla amb claus és l'instrument dels que volen donar un pas més amb l'instrument. I ho hem acceptat amb plena normalitat.

Però això, penso, és injust amb la història, i amb l'instrument. La gralla seca no només és un instrument plenament útil per al músic, sinó que també, a nivell històric, és un instrument de primer nivell. La gralla seca no és el teclat Casio de joguina que precedeix el piano, ni la flauta escolar de plàstic que precedeix la flauta de fusta artesanal. La gralla seca fou l'instrument triat per molts grallers plenament professionals també en l'època d'or de la gralla i, de fet, bona part del repertori actual es pot interpretar amb gralles seques. A més, tot i que la tradició musical és diferent, només cal veure què s'està fent actualment al País Valencià amb la dolçaina per veure que aquest instrument desprovist de claus és perfectament competent per a una interpretació contemporània.

Així doncs, m'agradaria reivindicar la gralla seca com a instrument al mateix nivell que la gralla dolça, així com reivindicar les formacions típiques de la gralla seca (dues gralles i timbal, o gralla sola i timbal) al mateix nivell que l'estàndard actual que abans comentava. Als que ens agrada recrear les pràctiques musicals històriques, aquestes formacions són tan necessàries com l'altra per entendre les pràctiques musicals del nostre passat.

I acabo, compartint una bonica fotografia del graller Joan Trenchs tocant la gralla a Valls l'agost del 1924 (número de registre AFCEC_BLASI_A_3180). Aquesta imatge pertany al fons Francesc Blasi de l'Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya: