Tomorrow belongs to me

Explica César Bardés a Twitter (@CasrBards) que el dia que el director Bob Fosse assajava l’escena del film Cabaret on un jove canta “Tomorrow belongs to me”, van veure que mentre tots els figurants s’anaven posant dempeus quan els tocava a mesura que avançava la cançó, un home gran seguia assegut. El director li va preguntar: -Per què no us poseu dret? I l’home li respongué: -Jo ja ho he viscut, això. He vist com en llocs com aquest molta gent es posava dreta i cantava amb els nazis, i em nego a repetir-ho encara que sigui per un film. Ja vaig sofrir prou el nazisme i en cap cas no penso jugar amb això. Si voleu, me’n vaig, però no penso aixecar-me en favor del nazisme encara que sigui ficció. El director li respongué: -No patiu, quedeu-vos assegut. I llavors s’apropà al director de fotografia, Geoffrey Unsworth, i li va dir: -Posa-li una càmera només per a ell, i grava totes les seves reaccions. Evidentment, els records d’aquell home van convertir aquella escena en un dels moments més memorables del film.

L’escena, realment, impressiona. Contra els que presenten el feixisme com una cosa llunyana, el film mostra que senzill que és jugar amb els sentiments de les persones i fer-les abraçar, si no racionalment, sí emocionalment una ideologia abominable. Però encara ens hauria d’impressionar més, i incomodar i espantar, als que ens movem en el món de la música tradicional i popular. Perquè aquesta escena ja l’hem viscuda moltes vegades.

Jo he vist persones plorar quan sona una cançó tradicional. També he vist plorar amb el ball d’uns gegants o d’una figura de bestiari de festa major. He vist plorar un jove (un jove!) al sentir determinada sardana. Ho he vist en primera persona, no m’ho invento. Jo mateix m’emociono quan sento el primer ball de gegants de les festes del Tura d’Olot. Ei, i no és dolent: sovint, la música popular i tradicional vehicula sentiments lligats als records d’infantesa, a la identitat personal, al sentiment de pertinença a determinada comunitat. I això, en si mateix, no és bo ni dolent: és un fet.

Ara bé, en aquests moments d’intensitat emocional, ens tornem més fràgils i manipulables. I és quan la música tradicional i popular esdevé una espasa de doble tall. Perquè ens pot fer millors, però també pitjors persones. I penso que forma part de l’ofici de músic ser-ne conscients, i actuar amb responsabilitat. Recordo una conversa amb una flautista alemanya, que em comentava que li havia sorprès (gratament) el gust i l’interès per la música tradicional a Catalunya. M’explicava que al seu país la música tradicional sovint és vista amb malfiança, per l’ús que se li va donar durant el nazisme. I que, de petita, la seva àvia li ensenyava cançons tradicionals, però que ho havia de fer d’amagat dels seus pares, ja que no ho veien bé. 

Sobre els usos polítics de la música difícilment podrem dir-ne res que no sigui sabut. Totes les ideologies, de tot l’espectre polític, han fet i fan ús de la música, i de la seva potència emocional. Totes. D’esquerres a dretes, autoritàries i antiautoritàries. Però, en el cas de la música tradicional i popular catalana, és evident quines són les ideologies que hi suquen més pa. I, dins d’aquestes, també sabem tots quines han pres més visibilitat i presència darrerament. L’extrema dreta catalanista, per sort minoritària, fa un temps, principalment des de la ressaca del primer d’octubre, que intenta anar escolant-se per totes les escletxes que troba. Parlo del nou Front Nacional de Catalunya (FNC), del Moviment Identitari Català (MIC) d’Aliança Catalana (AC), i d’altres grupets i grupúsculs que hi pot haver. Però també de totes aquelles persones que, sense afiliació formal, en compren i n'escampen el discurs. I aquesta extrema dreta catalanista sap que el camp més ben adobat són els sentiments identitaris. Que el nacionalisme pugui ser democràtic no hauria de ser obstacle per reconèixer que tot nacionalisme implica cert risc. I que una persona racionalment democràtica pot, en un context emotiu i d’exaltació nacional, potser gràcies a la música tradicional i popular catalana, relaxar el necessari aïllament que mereix el radicalisme identitari.

Es fa difícil traçar línies vermelles en els usos de la música tradicional i popular, més que res perquè no es tracta tant de l’ús en sí, sinó de la manipulació que se’n farà, i això és força imprevisible. Però, precisament per això, cal que els músics estiguem encara més alerta. I, sobretot, en compartim la preocupació, i actuem conjuntament. Perquè el demà no sé si ens pertany, però en tot cas dependrà del que fem avui.