M'encanta aquesta fotografia. Feia anys que la buscava, i per fi l'he trobada: la va fer el fotògraf John Blanding el 15 de setembre del 2015, a la presentació de la pel·lícula Black Mass a Brookline. Els actors desfilaven per la catifa vermella, i el públic els esperava darrere de les tanques. Els drets de la fotografia són de Boston Glove i Getty Images, i es pot comprar aquí.
Avui llegia d'un lema (bé, en diuen un "moviment", però em penso que això és massa optimista) que diu "be present", que reivindica gaudir de les coses pel sol fet de gaudir-les, no per poder penjar-les a les xarxes, o per vantar-se'n davant d'altres persones. No és nou: Vanitat i més vanitat, diu Cohèlet, tot és efímer, tot és en va. Què en treu l'home de tots els treballs amb què s'afanya sota el sol? Avui, potser, la diferència és que no és l'home qui s'adapta al món, sinó el món qui s'adapta a l'home. I això vol dir que hem adaptat el món a aquesta vanitat. El món és ja sols interfície, com afirma Íngrid Guardiola. Una interfície vanitosa.
Pensava: aquesta dona és l'única que viu realment la realitat, el present. Però després em preguntava: no serà que aquesta dona és l'única que no viu la realitat, la veritable realitat actual, que és la interfície? Aquesta dona no és a Instagram, a Twitter, a Facebook, a Tik Tok. No és al fòrum ciutadà dels humans de principi del segle XXI. No té valor aquell moment de compartir la foto al grup de missatgeria amb la família?
La dona mira la realitat sense intermediaris, mentre que per als altres es tracta d'una experiència mediada. Ara bé, el que observa la dona, no és també una pantalla? La tanca ja ens diu que alguna cosa falla: per què se separa el públic de les persones observades? No serà que es tracta també d'una representació?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada