Los dulzaineros de Alcañiz

Era cap als darrers dies de la tardor de 1998. Amb mons pares havíem fet una escapada al Baix Aragó. Els paisatges secs i lluminosos d'aquell país em van enamorar. Vam voltar pels pobles de l'entorn, i vam fer nit a Alcanyís. Aquell matí, no sé què deuríem visitar. Potser la llotja? Potser els passadissos medievals? Sí que recordo que, a l'acabar la visita, a la botiga del monument el vam trobar.

Jo vaig començar a tocar la gralla com es començava a tocar la gralla als anys noranta a Barcelona: apreta els llavis i bufa fort. L'enamorament per la tradició vindria després, i a poc a poc. L'any 1998, tot això encara era molt lluny. Però aquell viatge a Alcanyís obriria una de les primeres esquerdes en la meva mirada envers l'instrument.

Em van sorprendre les coloraines de la portada, i per això m'hi vaig fixar. A la vitrina, un casset cridava a la festa: "Los dulzaineros de Alcañiz". La persona que ens va atendre ens va explicar que també s'havia publicat en CD, però que no els en quedaven. Però que, si em quedava el casset, em donaria igualment el llibret que acompanyava el CD, ja que hi havia informació molt interessant sobre els dolçainers.

Vaig devorar el llibret. Una, dues, tres, deu, trenta vegades. Jo, graller, no sabia qui era en Jaume Vidal o els Romeas. Però gaudia viatjant al país del tío Basilio, del tío Bartolo, del tío Tieso i, sobretot, de Noel Vallés i de José Alejos. Pobles, festes, balls, processons, repertoris, instruments.

Amanecer, de la Canyada de Beric. Quants cops hauré sentit aquest pasdoble? Era la primera peça del casset. Ara m'agradaria poder veure per un foradet la meva cara el primer cop que vaig escoltar aquell so. Com podia sortir tanta música de dos senyors ja grans, que a més tocaven només a duo, de dolçaina i timbal? Era el fraseig? L'afinació? El timbre? Ni segones i terceres veus, ni claus. Un so equilibrat, on ni la dolçaina ofegava el timbal, ni a l'inrevés. Una música que no tenia res i que, en canvi, i potser per això, ho tenia tot.

Aquesta tardor farà vint-i-cinc anys d'aquell viatge. Després van venir més cassets i discos, concerts i audicions, mestres de gralla, llibres i revistes. I moltes converses amb amics i companys grallers. I el casset de "Los dulzaineros de Alcañiz" va anar quedant enterrat al prestatge de la música.

Però aquesta setmana em va aparèixer la versió en CD a Todocolección, i la vaig comprar. Ahir la vaig rebre, i l'estic escoltant mentre escric aquestes ratlles. I no em fa vergonya dir que sentir-la de nou m'ha fet emocionar.

Gràcies per tant, Noel i José, dulzaineros de Alcañiz!