Les matinades de la Mercè són un acte que cada cop m’agrada i estimo més. A les vuit del matí del 24 de setembre, grallers i timbalers vinguts d’arreu, tant si són membres de colles (geganteres, castelleres, bastoneres…) com a títol individual, ens trobem per iniciar una passejada pels carrers del centre mentre toquem una única peça: el toc de matinades. Aquest any, el recorregut habitual de les matinades va canviar a l’arribar a Plaça de Sant Jaume, ja que vam trencar cap al carrer Jaume I, per fer una parada a l’històric bar Haití, on els amos ens van voler obsequiar amb un esmorzar per a tots els músics. El que havia de ser motiu d’alegria, però, de cop es va enfosquir. Aquell esmorzar era un comiat. Vam saber que la propietat no els renova el lloguer, i han de plegar. Van voler convidar-nos a esmorzar perquè érem el més similar a la gent del barri. Representàvem la ciutat, el dia de la ciutat. Ens van convidar a esmorzar perquè ja no hi havia veïns a qui convidar a esmorzar.
Tocar matinades quan la ciutat es desperta és, per a mi, retornar a aquella ciutat que trepitjava d’adolescent. Amb els carrers buits i les botigues tancades, encara sembla que és la Barcelona de botigues antigues i veïns de tota la vida. Quan els forasters venien a l’estiu, i l’estranger no eres tu. Repassant les cares dels companys músics, és fàcil anar veient com molts hem acabat integrant la diàspora barcelonina: Baix Llobregat, els dos Vallesos… Malgrat tot, el dia de la Mercè no fallem, i prenem de nou els carrers que són el dietari on hi hem inscrit tantes vivències i records. A mesura que el dia avança, tanmateix, el somni es desfà, i la realitat s’imposa: les botigues no són per a nosaltres, les cafeteries no són per a nosaltres, en els carrers ara som intrusos, una molèstia.
Cada cop sento més barcelonins que diuen que ja no baixen al centre. Els fa mandra. De ser el lloc més bonic de la ciutat, a ser un mal que cal suportar. Però aquell dia hi són. Dins les colles, o entre el públic. Durant la cercavila gegantera del matí, o durant la cavalcada de la tarda, reconec cares de coneguts que han vingut a participar de la festa. Venen de Sant Andreu, de Nou Barris, de les Corts, del Poble Sec, de Sant Antoni… I m’arriba, o això m’agrada sentir que m’arriba, com una espècie de sensació d’orgull, de pertinença. De petita victòria. Vinguem de Granollers, de Sarrià, de Sant Boi, de Gràcia, aquell dia ens retrobem, encara que sigui amb una salutació des de la distància. I, en el moment de reconèixer-nos, hi veiem una victòria. Un any més, hi som. Malgrat tot allò que ens expulsa de la ciutat, ens tornem a trobar. La nostra presència és la constatació que hi ha esquerdes a la reixa que envolta el parc temàtic. Barcelona no s’ha rendit. Som la resistència, el maquis silenciós i pacífic que té com a millor arma la presència.
Els edificis de la nostra ciutat són plens de turistes de curta estada, d’estudiants internacionals, d’expatriats de les empreses globals amb oficines a la ciutat. Tenen diners, i tot es transforma envers el seu consum. Però tots ells, tard o d’hora, marxen. Nosaltres, en canvi, seguim baixant al centre cada 24 de setembre i seguim fent nostres els carrers. Any rere any, dècada rere dècada. Amb la satisfacció que això només ho podem fer nosaltres. Perquè finalment coneixem els carrers, donem sentit als espais, hereus d’una saviesa familiar que no pensa en l’avui, sinó en el demà o el demà passat. I fem ballar gegants, o alcem castells, o ballem l’àliga, o cremem pólvora, o toquem el toc de matinades, i mentre ho fem ningú més no ens pren l’espai. I ens sentim a casa, i ho mostrem orgullosament.
Hi ha una Mercè festival, una Mercè de consum musical, de concerts gratuïts que cada cop es promociona més en les guies turístiques i on tothom és un assistent passiu i anònim a espectacles d’artistes globals que avui són aquí i demà actuen a l’altra punta del món. Una Mercè que ha de ser-hi, però que finalment no transforma, que és un simple gaudi puntual, per als d’aquí i per als de fora. Però hi ha una altra Mercè, la de la gent que participa, que construeix. La que dona sentit al calendari, la que celebra la barcelonitat. La que neix al carrer i diu que l’emperador va despullat, perquè no celebra el posa’t guapa ni la millor botiga del món, sinó la ciutat dels prodigis i la rosa de foc. La Mercè que és cultura popular.
Imatge: @culturapopularbcn (Twitter)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada