Sorolls de músic tradicional

 

En sociologia de l’art, una de les preguntes més habituals és intentar entendre què és i què no és art en cada context social concret. I és que l’art, al cap i a la fi, no és un element concret i estable, sinó més aviat un títol, un reconeixement, una etiqueta, que servei principalment per a donar prestigi i legitimitat a determinades accions humanes per davant de la resta. És allò tan típic que diu que els rics fan art mentre que els pobres fan artesania. Per tal de resoldre aquesta qüestió, en sociologia de l’art hi ha un aforisme (anava a dir que hi ha un principi, però potser no cal ser tan axiomàtics) que diu que «art és allò que fan els artistes». És a dir: si volem entendre què és considerat com a art i què no en un determinat context, errarem si ens fixem en l’obra d’art: això és el que faríem si féssim servir el «sentit comú» o el «donat per descomptat», però aquest camí només ens portaria a adonar-nos que és impossible traçar els límits de l’art ja que acabaríem fent una llista més llarga d’excepcions que no pas de normes. En canvi, si mirem qui és i qui no és artista, sí que ens serà fàcil identificar perfils i pràctiques: processos d’aprenentatge, institucions legitimadores, codis de conducta... Si algú és socialment reconegut com a artista, no tingueu dubte que la seva creació serà també reconeguda com a art.

Això ve a tomb del debat sobre com definim què és música tradicional i què no. Ja n’hem parlat altres vegades: per què un guitarrista tocant «El testament d’Amèlia» arranjat per Miquel Llobet no és considerat música tradicional (si no us ho creieu, mireu a Spotify quines discogràfiques han enregistrat aquesta peça i quines no) mentre que una banda de les terres de l’Ebre tocant «El gato montés» (pasdoble de Manuel Penella de 1907) sí que se la considera. I recuperant l’aforisme de que «és art allò que fan els artistes», pensava que, al cap i a la fi, «és música tradicional allò que fan els músics tradicionals». El món musical català (i el de tot arreu) s’organitza, de manera formal o informal, volgudament o no, per grups, col·lectius, entorns... Així, per més que el projecte «Inxa Impro» d’en Manu Sabaté sigui música totalment contemporània, sempre portarà l’etiqueta de tradicional (o d’arrel, o popular, o...) perquè ell forma part dels cercles de música tradicional. En canvi, els Folkincats, que van fer un disc sobre melodies tradicionals, sempre seran un grup de jazz, perquè són músics que es mouen pel món del jazz. O l’OMAC, l’Orquestra de Músiques d’Arrel de Catalunya, per més que barregi instruments tradicionals i moderns, i que els arranjaments siguin d’autor (del compositor Dani López, format en música contemporània), i que com a formació no tingui res de tradicional, sí que es mourà sempre en l’àmbit tradicional (circuits, programadors, espais...) perquè la major part dels seus membres procedeixen d’aquests entorns. Quan l’Andrea Motis canta «La gavina» és jazz, mentre que quan el grup La Gravetat de Coulomb interpreta «Cançó de bressol per a una gossa epilèptica» és tradicional.

Tal com Piero Manzoni va crear l’obra «Merda d’artista» el 1961, potser una divertida boutade seria gravar un disc de «Sorolls de músic tradicional» i llavors anar a mirar a quina secció de la FNAC el posen.