Cabòries flabiolaires (II): què se n'espera del flabiol?


No queda bé dir-ho, però el flabiol, a nivell de so, no és res més que una flauta sopranino que sona fort. Que sí, que als flabiolaires ens agrada anar a buscar aquell so una mica ronc, imperfecte. Però va a modes: fins fa quatre dies, es valorava que el flabiolaire sonés ben net, com un flautí. Pel que fa a la percussió, no existeix un tamborino concret. Si allunyem la vista, i prenem perspectiva, "tamborino" (tamboril, tambourine, tamburinnu, danbolin...) no és l'instrument en sí, sinó la funció que fa: acompanyar la flauta a una mà. El bombo d'Arbúcies, per exemple, és un tipus de tamborino. Ergo, no hi ha un so concret de tamborino. Fins i tot, no hi ha una manera concreta de tocar-lo. Quan ens preguntem, doncs, què se n'espera musicalment del flabiol, la resposta l'hem de buscar més del enllà de les raons acústiques. La música, en aquest sentit, no és només un fenomen físic-acústic, sinó també (i sobretot!) psicològic, cultural, social.

Tot flabiolaire hauria de mirar d'estar sempre atent al que se n'esperi d'ell. És evident que tots toquem perquè ens agrada fer-ho, però davant del públic hem de compaginar els nostres interessos personals amb les expectatives socials. Anoto aquí alguns elements que penso que val la pena tenir en compte. M'he centrat en les pràctiques que fa uns dies vaig anomenar tradicionals (els cinc primers punts d'aquest article).En el cas de les pràctiques orquestrals, el que s'espera és que segueixi la partitura, de manera que no tenen gaire a veure amb el que direm aquí. Com el darrer cop, els elements que aquí exposo són fruit de la meva experiència, de manera que de ben segur una altra persona podria fer una llista diferent:

  1. Una estètica. Admetem-ho, mal ens pesi. Sovint, el que agrada del flabiol és senzillament veure'l. La imatge d'un músic que toca una flauta amb una mà i un tambor a l'altra ens remet a tradició, història, cultura, patrimoni, identitat, món rural, nostàlgia, autenticitat... El Romanticisme i el Nacionalisme han forjat el nostre imaginari, i li han donat als nostres instruments una dimensió simbòlica.
  2. Capacitat de reacció ràpida. Realment, a nivell de musicalitat, dos músics, un a la flauta i un altre al tambor, tindrien molts més recursos interpretatius. Ara bé, no hem d'amagar que sí que el binomi flauta/tambor té la virtut de l'agilitat. Ho veig quan toco amb els bastoners: durant el ball els observo, i puc alentir o accelerar el ball sense causar descoordinació. Si fóssim una formació de gralles i timbal, hauria de donar indicacions a la resta de companys, i esperar que estiguin atents i les interpretin correctament. Amb el flabiol això no passa. Fins i tot, tocant en cercavila amb un sacaire i un tarota, el fet que jo porti alhora la primera veu i la percussió em permet modificar la interpretació en funció de les necessitats de, per exemple, els balladors dels gegants, sense haver de negociar o preveure codis de senyals. Per no parlar de, quan toques sol, poder tocar una peça d'orella sense haver-la tocat mai abans, ja que no et cal acordar-la amb la resta de músics.
  3. Un repertori. En aquest cas, cal fer una distinció: d'una banda, hi ha el repertori condicionat. En aquest cas hi ha poc marge: si els bastoners han de ballar un determinat ball, tu has de tocar aquest determinat ball. Però sovint el flabiolaire pot triar quin repertori interpretar, i aquí és on cal que tingui molt clar què se n'espera d'ell. I, sempre, tenint present el context: cada terra fa sa gerra, i això no s'ha de perdre gens de vista. Tot i això, i malgrat la diversitat, sí que em sembla que hi ha una sèrie d'elements compartits. D'entrada, al públic li agrada sentir peces que pot reconèixer. Ens ha passat a tots: les peces més conegudes són les més aplaudides. No és un tema només de la música de flabiol: recordo fa temps una conversa, en què una persona deia que no volia anar a un concert d'un grup de rock perquè encara no coneixia prou les cançons del nou disc. Ara, tot i que al públic li agrada sentir peces que reconeix, també li agrada sentir peces noves. Aquestes peces, però, perquè funcionin, han de sorprendre. I aquí és on potser hi ha la major dificultat a l'hora de preparar la llista de repertori. És senzill aplegar peces conegudes, però és necessari complementar-les amb peces que cridin al públic. I, com que tants caps tants barrets, mai no saps si una peça funcionarà fins que no la proves diverses vegades, en llocs diferents. Finalment, totes les peces de repertori han de tenir capacitat evocativa. I aquí és on els catalans llepem. No existeix una sonoritat flabiolaire, o catalana, o el que sigui. Compareu-ho amb els irlandesos: hi ha una sonoritat "irlandesa", que farà que tota melodia dins aquesta sonoritat sigui evocadora. En el nostre cas, la pluralitat és tan gran, que aquest element es dissemina. Puc tocar "Muntanyes del Canigó", i a una persona li evocarà els vespres de tardor vora la llar de foc, i a una altra persona li evocarà unes avorrides classes de música a l'escola. Puc tocar "El Tatuaje" i a algú li evocarà les actuacions del Roviretes, i a un altre li evocarà un ball caspós de la Imserso a Benidorm. Puc tocar el ball de pastorets de Vilafranca, i a algú li retornaran records d'infantesa, mentre que a algú altre no li sonarà de res. Insisteixo: compareu-ho amb la música irlandesa, o fins i tot el flamenc o el country, on hi ha una sonoritat clara que, en aquest cas, et facilita la feina. Finalment: ha de ser sempre "evocadora" la nostra música? No, clar. Però hem de tenir present que el públic sap que no seguirem aquest criteri, per no frustrar expectatives (i que ens valori malament l'actuació). I que, probablement, el volum de públic serà menor.
  4. Una actitud. És un tema complex, ja que depèn molt de contextos i de persones. Però sí que tinc la sensació que, davant d'un flabiolaire, les persones n'esperen un tipus concret d'actitud com a músic, diferent, per exemple, del que esperarien d'un violoncel·lista. D'un flabiolaire, però també d'un graller, o d'un acordionista o violinista de ball, se n'espera proximitat, horitzontalitat, reciprocitat (el músic s'adapta als balladors/públic, ells balladors/públic s'adapten al músic). Com que habitualment es toca en ambients festius, també certa bonhomia o simpatia. I, com que el músic sempre és d'acompanyament (a un ball, una cercavila, unes figures...) també certa discreció, certa disposició al segon pla. Finalment, i això no ho tinc prou reflexionat, però ho apunto per aquí perquè són sensacions que fa temps que m'envolten, també em sembla que s'espera del músic una certa expertesa, una funció de referència a l'hora de consultar aspectes sobre cultura popular i tradicional. El músic és aquell que ha llegit, que ha investigat (un conseqüència de la recerca de repertori) i, alhora, ha vist món (ha tocat amb aquests, amb els altres, coneix aquells i aquells altres músics...). El músic ha de tenir una actitud d'escolta, de reflexió, i de compartir coneixements i reflexions davant les inquietuds de, per exemple, els balladors. Això sí: sempre en resposta d'una pregunta, no a iniciativa pròpia: no hi ha músic més desagradable que el que es dedica a opinar de tot, a qüestionar-ho tot, sense adonar-se que el seu interlocutor també té la seva expertesa, diferent de la del músic.

En la meva trajectòria flabiolaire he vist virtuosos del flabiol amb greus dificultats per aconseguir actuacions i, en canvi, flabiolaires amb recursos musicals molt limitats que eren a totes les festes majors. Per a mi, la clau és que els segons sabien què se n'esperava d'ells, i actuaven amb una maduresa musical pròpia de qui reconeix la complexitat del fenomen social i cultural de la música. Com sempre, el flabiol, a més de tocar-lo, cal pensar-lo, dedicar temps a pensar-hi.

Imatge: interpretació de la peça conjunta durant la Festa del Flabiol d'Arbúcies l'any 2018.

Comentaris