Cabòries flabiolaires (III): com preparar una peça?

Evidentment, hi ha mil maneres de preparar una peça nova, d'afegir una melodia nova al repertori. Ara bé, el flabiol que a mi m'interessa interpretativament és el de la tradició oral. I, en aquest sentit, penso que val la pena aturar-se a pensar sobre el procés per afegir un ball o una tonada al repertori, ja que actualment vivim en un món on la música escrita és la més habitual, i el cert és que importar pràctiques d'aquest món a l'altre pot fer que la pràctica musical oral (o d'orella, o sense solfa) no ho acabi de ser del tot, i es puguin perdre les virtuts que aquesta té. Anoto aquí, doncs, la successió de passos que, al meu entendre, permeten incorporar repertori tot aprofitant les potencialitats de la música oral. Evidentment, em centro en el flabiol, però serviria també per a grallers, sacaires, violinistes, acordionistes, i tots aquells que vulguin fer música dins la tradició oral. I serveix per a primeres veus, però també per a segones i terceres, sempre i quan parlem d'arranjaments tradicionals (terceres paral·leles, etc.).

1. Escoltar la melodia. Evidentment, cal que la nova melodia ens arribi per alguna banda. A voltes l'anirem a buscar (per exemple, en un enregistrament) però antigament arribava per casualitat: a la ràdio, al trobar-te amb uns altres músics, perquè algú te la cantava... Aquest primer punt té poca dificultat, però sí que cal tenir present un aspecte actitudinal: els músics orals estaven sempre atents per si escoltaven alguna melodia que els pogués interessar. És el moment de mirar també si la peça "entra" dins el flabiol, si es pot tocar amb l'intrument.
2. Memoritzar la melodia. Aquest punt, i no cap altre, és per a mi el més important de tots. És fer-te teva la música. I, aquí, hi ha mil opcions per prendre, de les que se'n deriven mil conseqüències. Per exemple: avui és molt habitual escoltar un enregistrament antic, i voler reproduir-lo intentant ser molt fidel a l'original. Ara bé, també podem adaptar la melodia al nostre gust, i fins i tot alterar-la. Una cosa que em sorprèn del Roviretes, per exemple, és que si compares les seves peces amb les originals (Concha Piquer, Raquel Meller, etc.) tant et calca perfectament uns compassos d'enllaç que fa l'orquestra, com s'inventa un tros i l'incrusta dins la peça. La memorització és un moment màgic, perquè és quan la peça esdevé teva. I te la fas teva: aquest punt és el que fa que la música evolucioni d'un músic a un altre, que guanyi en matisos. Ara bé, memoritzar no és fàcil. I aquí, per a mi, hi ha un element que cal tenir molt en compte, i que jo he anomenat "distància cultural amb la melodia". Fixeu-vos: hi ha peces que no haureu de memoritzar, perquè ja les sabeu. Perquè són les músiques que escoltàveu de joves. Perquè són les músiques que sonen ara a les ràdios a tort i a dret. Perquè les sentiu en les vostres estones d'oci. O perquè són les melodies de la vostra festa major, que viviu amb intensitat. En canvi, quan volem incorporar peces de mitjans segle XX, costa més memoritzar les parts, l'esquema. O peces d'altres països, o d'altres gèneres musicals. Jo, per exemple, haig de menester paper i llapis, i anar fent anotacions. En canvi, estic segur que als vells flabiolaires els passaria just a la inversa. Quan escoltem els germans Clapés, o en Perich, escoltem gent que no tenia distància cultural amb el seu repertori. Però nosaltres sí la tenim amb aquests mateixos balls. És normal, doncs, que haguem de fer un esforç suplementari per memoritzar-les.
3. Cantar-la (taral·lejar-la). Aquest punt no és res més que una conseqüència de l'anterior. Però la música s'ha de cantar, s'hi ha de jugar. És el moment de provar-la, d'escoltar-te-la. I, qui diu cantar-la, diu xiular-la, o tocar-la amb l'harmònica. És el moment en que es comprova que efectivament l'has memoritzada, i que t'agrada com sona, i que és una melodia que funciona. Fins que no s'ha fet això, no es pot passar al punt 4.
4. Tocar-la amb el flabiol. Flabiol sol, sense percussió. Si ja la saps, treure-la d'orella és senzill. És el moment de comprovar si cal fer cap ajustament a la melodia perquè entri dins el flabiol (un canvi de to, modificar algun fragment per evitar alguna nota impossible, identificar les parts difícils...). 
5. Tocar-la amb el bombo o tamborino, sense flabiol, cantant-la. Triar el ritme, els canvis de ritme, etc.
6. Tocar-la amb flabiol i percussió. Si els cinc primers punts s'han fet bé, aquest no té gaire dificultat. I, ara, el que cal és polir-la, treballar-la, estudiar-la. Ja és teva. 
7. I, evidentment, a mesura que la vas tocant, la vas fent evolucionar, i és com si recomencessis el procés de nou (aquest punt 7 me l'havia deixat, però en Pau Benítez m'ha fet adonar de l'error).

Evidentment, aquesta guia és orientativa. Potser l'únic punt per a mi imprescindible és el 2. El músic de tradició oral és el que toca d'orella una melodia que té dins, que coneix, que s'ha fet seva (i no el que ha memoritzat una partitura). A voltes, després del 2 ja passes al 6 directament, sobretot amb peces senzilles i ritme ja conegut (com la marxa o pasdoble). Però, fins i tot quan ja domines bé una melodia, forçar-te a retornar als punts 3 i 4 és molt saludable, musicalment parlant.

Finalment, què passa quan una melodia ens arriba escrita, en partitura? Em refereixo a quan la melodia ens arriba així, però no volem sortir del marc de la música oral. Doncs, bé, que la teoria i la realitat no sempre coincideixen. El procediment òptim seria substituir el punt 1 per la lectura a vista (que pot ser amb l'instrument que es farà servir, o un altre, o fins i tot solfejant-la, si en saps). Toques la melodia, i mires de memoritzar-la com diu el punt 2. Ara bé, memoritzar porta feina, i quan tens la partitura davant, la temptació de passar directament al punt 6 i tocar-la llegint és molt forta. Aquí ja és decisió de cada músic: ara, hem de tenir clar que tocar llegint té implicacions, sobretot quan parlem de músics com els flabiolaires, i del que se n'espera de nosaltres.

Imatge: il·lustració compartida a Twitter per Emily Steiner, semblaria d'origen medieval anglès. Li vaig demanar per la font, però no em va respondre.

Actualització 02/11/2021: Aquests dies en Juanma Sánchez ha repescat aquesta publicació del 2016 a Facebook, i trobo que resumeix molt bé tot plegat: