Anotacions sobre el grall de pastor

L'any 2016, el Museu del Ter de Manlleu va organitzar una exposició sobre el fotògraf Cintet Rifà, un manlleuenc de família industrial que, durant el primer terç del segle XX, va orientar la seva afició a la fotografia vers la immortalització de la vida quotidiana i popular de Manlleu i la vall del Ges. Una de les fotografies que s'hi podien veure és la següent:

En ella hi veiem tres infants, un dels quals està tocant el que sembla un instrument de vent. Si ampliem la imatge, es fa ben fàcil identificar-lo:

Efectivament: com comenta en Jaume Ayats en el catàleg de l'exposició, es tracta d'un grall de sac de gemecs. Segurament la fotografia és un muntatge, i no es tracta d'una instantània espontània sinó un retrat preparat pel propi fotògraf, però el que és indubtable és que l'instrument hi era. I no deuria venir de gaire lluny: la famosa torneria Reig, que durant dècades va abastir de gralls i flabiols a molts músics (professionals i aficionats), tenia la seu a la vila de Torelló. Com eren aquests gralls? De nou, en Jaume Ayats reapareix a escena: el 2015, ell mateix va fer donació al Museu de la Música de Barcelona d'un grall elaborat per aquesta empresa. Té el número de registre MDMB 12260 i és aquest:

Tal com diu la descripció de la fitxa de l'instrument, "Tot i anomenar-se "grall" com l'aeròfon melòdic de la cornamusa, no sembla que aquests instruments s'haguessin muntat mai en sacs de gemecs, almenys en tot el segle XX (i, probablement ja abans), es tocaven a la boca. A can Reig els venien amb una inxa de tiple enfilada que encaixaven directament al fogó, sense tudell. La metxa gravada que hi ha al capdamunt del grall serveix, més que per encaixar-lo en el braguer de cap cornamusa, perquè s'aguanti la caputxa (també de boix, amb l'extrem proximal arrodonit i foradada per l'àpex) que hi posaven per protegir l'inxa (o per tocar a mode de cromorn, però això sembla difícil, almenys amb les inxes que hi posaven en els darrers decennis de produir-ne). L'exemplar correspon al model de mida mitjana dels tres que feien. És deixat de torn, sense polir (a diferència dels que venien a la mateixa torneria en els anys de 1980). Fou comprat al propietari de la Cereria Vilanova (carrer dels Argenters, Vic) en els darrers anys de 1980. Prové molt probablement del taller de constructors Reig de Torelló."

En Jaume Ayats no és l'únic que parla d'aquests gralls desprovistos de sac, amb una funció d'humil instrument d'entreteniment sense gaire més pretensions. En Ramon Violant i Simorra, en el seu llibre de 1953 anomenat Els pastors i la música, ja esmenta que "...els torners vigatans de Torelló i de Sant Pere de Torelló omplien de "flubiols" i de "grais de pastor" els mercats i fires de totes aquelles contrades. Aquests instruments també eren emprats pels pastors ripollesos, juntament amb la "samsònia". La font no és seva, sinó el llibre de Salvador Vilarrasa La vida dels pastors, de 1935. Vilarrasa fou un dels fundadors del Museu Etnografic de Ripoll, i precisament allà hi trobem un altre d'aquests gralls: 

Ara bé, amb aquestes citacions cal anar-hi amb compte. Si anem a consultar el llibre de Vilarrasa, tot el que hi trobarem és una història (teòricament un record d'infància de l'autor, però molt novel·lat) d'uns pastors que van a la fira de l'Hostal del Vilar (a Sant Agustí del Lluçanès) a vendre-hi ovelles, i reben l'encàrrec d'un rabadà de comprar-hi un flabiol. I que, un cop a la fira, expliquen que "s'ouen els catrings catrangs de les esquelles que els pastors les proven fent-les sonar abans de comprar-les, alguns aficionats a l'harmonia compren gralls i flabiols que fan refilar com si ja es trobessin envoltats de llurs ovelles pasturant sota la roureda". És a dir, tot el que podem treure és que, si Vilarrasa no es va deixar endur pel fervor romanticista (que també podria ser), a les fires del Lluçanès de principi del segle XX s'hi venien gralls i flabiols, sense saber quins instruments exactament eren aquests.

Al Museu Etnològic de Barcelona també hi ha diversos instruments que ens encaixarien com a gralls de pastor. Malauradament, no formen part dels fons consultable en línia, però en la reedició de 1976 del llibre de Ramon Violant i Simorra "L'art popular a Catalunya" n'hi ha una fotografia d'alguns d'ells, que reprodueixo aquí:

El segon encaixaria amb la mateixa descripció del grall Reig del Museu de la Música, donat per Jaume Ayats: un grall de torneria amb caputxa, sense cap element que faci pensar que havia estat incorporat en un sac. Però el primer, el de més a l'esquerra, és diferent: sembla més aviat un instrument fet a mà, a cop de ganivet. La imatge no és de gaire bona qualitat, però m'aventuraria a dir que és de fusta tova, amb els forats de digitació oberts al foc amb un ferro roent. És interessant destacar que aquest instrument sí fa servir tudell.

No ho sé: trobo que el grall de pastor surt mencionat en no pocs llocs (llibres de folklore, d'instruments tradicionals...) però que mai ningú no li ha dedicat una recerca específica (o, si més no, no em consta). I que per això avui és un gran desconegut. I costa d'entendre, ja que era un instrument amb una gran distribució, i que fins i tot es podria veure com la versió primigènia i poc desenvolupada dels instruments professionals de canya doble (gralles, xeremies, etc.) amb els que convivia.

En tot cas, i a partir de les poques notícies que he anat trobant, m'he aventurat a recollir alguns elements per acotar aquest instrument musical, i la seva pràctica, per si poden ser útils:

• Anomenem "gralls de pastor" a aquells instruments de vent, de canya doble, usats en l'àmbit rural preindustrial com a mers entreteniments individuals, sovint lligats a la feina de guardar bestiar.
• Aquesta funció també la compleixen també altres instruments de vent de mida petita, com flabiols (de canya o de fusta, autoconstruïts o adquirits en fires) o harmòniques.
• Aquest instrument surt mencionat a molts llocs del país, en moltes èpoques diverses, i és també un instrument present en altres territoris, sempre lligat a la feina tradicional de guardar bestiar en la ramaderia extensiva en zones poc poblades.
• L'existència de torneries que fabricaven flabiols i sacs de gemecs (especialment a la zona de Torelló) a un preu molt reduït va afavorir la presència de gralls de manufactura en l'entorn rural, i no només els d'autoconstrucció.
• L'ús d'aquests instruments quedava sempre en l'àmbit individual o domèstic: en els àmbits socials hi apareixien altres instruments, com flabiols de més qualitat (amb percussió), violins, acordions, manubris, o el que fos.
• És molt important no confondre el grall de pastor, d'ús individual, amb el grall tocat directament pel músic sense la resta de la cornamusa, però en un context social formal. Tot i que l'instrument podia ser el mateix (un grall Reig, per exemple), en aquest segon cas parlaríem d'un ús professional, durant l'època de decadència del sac de gemecs (penso en el músic Ton de Begues que acompanyava balls de bastons amb un grall de sac, tocat com si fos una gralla, per entendre'ns).

Per acabar, us deixo aquí un bonic reportatge fet Eugenio Monesma, en el que entrevista a Pedro Tena d'Iglesuela del Cid (Terol). Pedro Tena havia fabricat gralls de pastor, i ensenya el procés que ell seguia per fer-los. El resultat no és molt diferent dels gralls de pastor que també es feien servir a Catalunya. A més, ensenya com fer les llengüetes amb banya en lloc de canya, una tècnica avui abandonada, si més no a casa nostra, però que ens obre la porta a la fabricació de llengüetes amb materials sintètics, com ja es fa en altres instruments.